Propera parada: l’Esglai

9.08.2018

A l’andana, na Merceditas Jennifer Castro aprofitava l’espera del pròxim tren per a tornar a enviar un missatge via WhatsApp al seu promès, n’Osvaldo Morales. «T exo de meno», li havia escrit ella. Per la seva banda, ell, força temps després, li contestà: «Yo tabie mi amol, toy tlabajando plonto nobemo».

Res no distreia la dèria de la jove, dreta sobre la plataforma, ni la xafogor ni el batibull dels escolars, excitats de bon matí sabent que aquell divendres, dia d’excursió, romprien la seva monotonia imposada pels adults.

Na Merceditas feia pocs mesos havia arribat a l’illa a la recerca d’un futur millor, deixant tota la família enrere. Una setmana abans, la dona major de la qual tenia cura havia mort i ara calia sortir a cercar feina de nou, aquesta vegada al poble veí. Els pobles d’interior sempre oferien més possibilitats que els costaners: eren plens de persones d’edat avançada necessitades de mà d’obra barata i disposades a pagar en negre.

N’Osvaldo, amb les seves promeses, havia calmat les preocupacions de na Merceditas, que no eren poques. Ella havia pensat lliurar-s’hi tota com a mostra d’agraïment. En un primer moment havia sorgit l’amor fruit de la necessitat, de la conveniència, però ben prest s’havia convertit en un amor vertader, gairebé obsessiu.

Aquell dia, na Merceditas, il·lusionada, havia decidit que compraria el regal d’aniversari a n’Osvaldo, malgrat això suposàs minvar els pocs doblers que li mancaven. Què li compraria? No en tenia la més mínima idea, tot i que de ben segur trobaria quelcom per a acontentar-lo.

Aviat, albirà el tren. Xuc-xuc, xuc-xuc, xuc-xuc. Els altaveus de l’estació anunciaven la imminent arribada. Na Merceditas mirava si havia rebut algun altre missatge de n’Osvaldo quan la porta del segon vagó es plantà ben al seu davant. Aixecà el cap i entengué que no en rebria pus mai quan el veié sortir agafat de la cintura amb una altra jove compatriota, molt més garrida i esvelta.

Etiquetes: