Procés (1)

3.01.2014

Tant si ha estat una conjunció astral per enviar-nos un missatge de bon auguri com una pura xamba, el que no es pot negar és que el procés és un encert com una casa de pagès. El mot, em refereixo ara. Com totes les coses que perduren en el temps i desperten interès, i per tant debat, necessita un nom eficaç. Una denominació breu perquè no embafi (i càpiga als titulars) i entenedora perquè no calgui aclarir-la. Com ara ‘la gran guerra’ per referir-nos a la Primera Guerra Mundial o ‘la revolució’ per al·ludir a les dues grans transformacions socials europees, la francesa i la russa (després el context ja aclareix si és l’una o l’altra). Sembla una bertranada però és el senyal que marca l’èxit o el fracàs de tot fet social: tenir entrada al diccionari o l’enciclopèdia és senyal que has existit (encara que, és ver, no tenir-ne no vol dir necessàriament el contrari).

Podia haver estat un concepte ambigu, com ara ‘tot plegat’ o ‘tot això’. O, en versió més genuïna, ‘el daixonses’. O fins i tot en versió humorística, ‘la Cosa’ (copyright de la Moliner. L’Empar, no l’altra). De fet són denominacions populars que hem fet servir, però pequen de no ser prou serioses. No podrien figurar al sumari d’un telenotícies, per entendre’ns.

Sí que n’eren altres formulacions com ara ‘el camí’, ‘la transició’ o fins i tot ‘la secessió’. Però per raons diverses no funcionaven: o massa polisèmiques o massa confuses o massa connotades.

Fins que, amb el temps, la fruita va caure pel seu propi pes. Ara segurament ja no recordem quan va ser la primera vegada que ho vam sentir dir així, tot sol: “el procés”. Però va funcionar, perquè no calien aclariments, tots enteníem a què ens estàvem referint. El sintagma ‘el procés sobiranista’ podia prescindir de l’adjectiu perquè ja no calia. Havia nascut una denominació.

El paral·lelisme entre la dimensió político-social i la verbal és sorprenent. Hi ha hagut imbricació entre l’empenta de la gent, d’on van sorgint les iniciatives, i la concreció dels dirigents, que les estan fent madurar. Qui va ser el primer de fer la reducció de ‘procés sobiranista’ a ‘procés’ i prou? Un mitjà de comunicació? Una entitat que va muntar unes jornades? Un comitè de partit? No ho sabem, però el cert és que la D.O. Procés ha funcionat i s’ha escampat fins a fer-se de tothom. Com el procés en ell mateix. Que és allò que l’enemic no vol entendre, ofuscat com està a reduir-ho tot a l’acció capritxosa d’un sol home. Per això ells no parlen de proceso i encara necessiten adjectius. Si no és que branden el desafío, és clar.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Els mitjans espanyols branden sovint el mot ‘órdago’, de vegades adjectivat (órdago soberanista, secesionista…), però també sol.

    • Tens raó, l’órdago. Recordo molt bé l’ensurt de la primera vegada que el vaig sentir; de fet, encara ara no estic del tot segur de què vol dir, només que fa por. És el típic mot per contrarestar aquells autoodiosos que diuen allò que el català no s’escriu com es parla. Per què, tu has sentit mai cap ésser viu que faci servir ‘órdago’ a la vida real?

  2. Que és una paraula d’èxit ho demostra el fet que els contraris es neguitegen molt a l’hora de pronunciar-la, o més aviat eviten anomenar-la tot fent embuts. Jo sento sovint aquests tertulians (ràdio i televisió) i ho puc comprovar cada vegada. La guerra també es guanya en el terreny de les paraules i, últimament, estem triomfant: Procés, Dret a decidir, Democràcia (contraposada als prohibicionistes), Sobirania, Estat propi, prohibicionistes, negacionistes (els que neguen l’espoli fiscal i l’opressió nacional)….

  3. Ara, una de les formes mes estudiades de fer-nos la guerra, com que no poden fer-nos-la com sempre, es a traves del discurs mediatic, del control, del maxim control possible del discurs, de l’eleccio de les paraules, de la repeticio sistematica de determinades opinions etc, Amb aquesta finalitat es seveixen de diversos psicolegs cognitius,segons tinc entes, que son els qui els elaboren, i despres, els politics hi posen la veu. Tot molt ben organitzat, del tot professional, podriem dir, pero no els servira de res doncs, aquesta vegada, per primera vegada en la notra historia, en el tandem decissiu, hi te cabuda la rao tambe.