“Primer jo, després jo i sempre jo”

15.12.2012

Mirat des de fora el món ens pot semblar injust, cruel i enganyós, però des de dins és fàcil empassar-se la crítica i transformar-se en titelles mentideres, individualistes i  capritxoses. La majoria acabem ballant al ritme d’aquests paràmetres i som incapaços de “donar un tomb” a aquesta manera de viure. Som així, diem. Volem el que no tenim, mentim i teixim somnis com cucs de seda; gaudim perquè som capaços d’espolsar-nos tota la merda que pensem, veiem o traguem.

 

Nao Albet i Mercè Pons a Ball de titelles | Foto David Ruano TNC

 

‘Ball de titelles’ és l’obra- metàfora de totes aquestes maneres de viure. I de moltes més.
La madamme (Mercè Pons), els polítics, els servents i les meuques, cada un amb el seu
rol, xoquen amb el jove de les ales (Nao Albet) i, amb ell, s’enfronten davant la innocència i la sinceritat. Aquest xoc tomba l’ideal de poder canviar les coses i redunda en l’individualisme i la mentida: “Primer jo, després jo i sempre jo… entro a l’engany sense
revolta”, diuen els dos personatges protagonistes, un darrere l’altre.

Nosaltres, avui, seguim immersos en l’individualisme (l’era de l’I, que diuen) ballant com
titelles al ritme dels demagogs i mentiders. Però nosaltres ja no som els alats innocents,
sinó els ignorants que, sent conscients de la injustícia, la demagògia i la corrupció, seguim
espolsant-nos els problemes per concentrar-nos millor en les nostres virtuts i les nostres
festes.

“Cal donar un tomb a l’home” diu el jove de les ales a ‘Ball de titelles’. Una sentència tan
vigent que esgarrifa a aquells que veuen el vas mig buit i esperança als que el veuen mig
ple: ens queda molt de camí per ballar.