Qui dóna els premis Ciutat de Barcelona?

4.02.2015

Avui els diaris es fan ressò dels premis Ciutat de Barcelona. L’Ara destaca dos premis que inevitablement s’han llegit en clau política: el documental Ciutat morta, de la productora Metromuster i el llibre El cas Pujol. Reflexions sobre el terreny (L’Altra Editorial), de Toni Sala.

Jordi Pujol | Foto Centre d'estudis Jordi Pujol

Jordi Pujol | Foto Centre d’estudis Jordi Pujol

 

Com a membre del jurat de Literatura, que ha premiat El cas Pujol, puc certificar que les deliberacions es van fer sense cap interferència política. En les dues reunions mantingudes ens van acompanyar dos treballadors de l’ICUB, de perfil tècnic, que en cap moment van opinar ni interrompre la nostra discussió. Eren allà per resoldre dubtes que poguessin sorgir i per aixecar acta del veredicte. Si es va premiar l’obra de Toni Sala, va ser per la seva qualitat literària, no per anar a favor o en contra de cap agenda política. Els membres del jurat no hi érem en representació de cap polític, sinó a títol personal, i sempre pensant en el nostre gust literari i en l’interès que les obres valorades poguessin tenir pels ciutadans de Barcelona. Perquè no és l’Ajuntament, ni el partit que governa l’Ajuntament qui paga aquest premi, sinó tots els contribuents, la ciutat de Barcelona. Que jo sàpiga, el cinquè Tinent d’Alcalde Jaume Ciurana no s’ha immiscit en cap deliberació ni ha trepitjat cap acta dels jurats.

Sobta ara que els dos autors del documental ‘Ciutat morta’, Xapo Ortega i Xavier Artigas, diguin en declaracions al diari Ara que el premi que els han concedit cinc conciutadans és hipòcrita i fins i tot es plantegin si han d’anar o no a recollir aquest guardó a l’acte de lliurament que se celebrarà el 10 de febrer al Saló de Cent de l’Ajuntament. Evidentment són lliures de fer el que vulguin, però renunciar a recollir aquest premi seria un menyspreu al jurat que els ha premiat, cinc professionals del camp audiovisual que han demostrat amb independència de criteri que no són comissaris polítics de ningú, sinó representants de la ciutat viva. Si la difusió de ‘Ciutat morta’ s’ha convertit en una guerra mediàtica, el premi Ciutat de Barcelona significa simplement guanyar una altra batalla, la batalla de Troia. És veritat que rebutjant-lo podrien exacerbar més l’atenció dels mitjans, però no quedarien atrapats en la gesticulació?

El passat mes d’agost, en ple estupor estiuenc, Toni Sala va anar fent des del seu blog tota una dissecció del cas Pujol i del país. ‘El Cas Pujol’ ha guanyat el premi Ciutat de Barcelona, com ha quedat dit a l’acta del jurat, per la seva capacitat de reflectir un moment de commoció col·lectiva des de la reflexió, l’anàlisi i la tradició literàries. Som davant d’un escàndol polític que ens afecta a tots. En aquest llibre, Toni Sala no només desmunta el mite de Pujol sinó que despulla els catalans, i ens torna com en un mirall una imatge del que som. Per a Sala, la qüestió de Pujol ara no és només saber quants milions va estafar sinó per què ens el vam creure durant tant de temps? Potser hem decidit massa ràpid que Pujol era un membre que ens podíem amputar fàcilment i continuar amb el procés, però no és tan senzill. El cas Pujol és el testimoni d’un escriptor que va tractar personalment el president i que ha sabut entendre i explicar el que ens ha passat. Per això un jurat format per cinc ciutadans li ha concedit aquest premi.

Qualsevol acte que fem té una dimensió inevitablement política. Rodar un documental o escriure un llibre és un gest artístic que sempre tindrà una lectura política. Votar Ciutat morta o El cas Pujol és un gest cívic que també es pot llegir políticament. A partir d’aquí, que cadascú discerneixi on acaben els gestos i on comença la gesticulació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Doncs el gust literari d’aquests cinc ciutadans és molt discutible. Si volien premiar a l’amic Toni Sala ho tenien fàcil: Els nois.

  2. Crec que els arguments que s’exposen “són més clars que l’aigua”. Sembla totalment absurd queixar-se de la objectivitat d’un Jurat que manifesta clarament haver actuat sense pressions de cap mena. No es això el que es demana als que han de jutjar?

  3. Algunes puntualitzacions referents a l’article per evitar, al meu entendre, possibles confusions:
    Molt d’acord amb l’articulista excepte en allò pertinent que es deixa de dir. Sense entrar en si Ciutat Morta mereixia o no el premi (em va agradar el documental, però no conec els altres treballs presentats), estic convençut que el jurat d’aquest premi era net. El problema, però, en aquest cas concret no crec que sigui aquest. N’hi ha un altre que s’afegeix al de l’honestedat dels premis “grans” a Catalunya, i tampoc no em refereixo a la qualitat del jurat. El problema és la corrupció quan veiem contínuament els mateixos membres del jurat exercint en tot de premis de pes. Parlo del nepotisme descarat existent en la cultura del país. Parlo de la capelleta, i això, Sr. Puigtobella, és una forma de corrupció. Putrefacció, si ho prefereix, per allò de les aigües estancades. Estic convençut que vostè és un membre de jurat capacitat, Sr. Puigtobella. El problema és que n’hi ha d’altres que també ho deuen ser, però mai tindran l’oportunitat de demostrar-ho, simplement perquè vostès són bàsicament sempre els mateixos, els de la colla pessigolla que els fan de tap. No corre l’aire, i això no és bo per a la cultura de cap país.
    En segon lloc, tampoc no dubto de la qualitat literària de Toni Sala, a qui segueixo des d’Entomologia i Pere Marín, per a mi aquesta última una obra valuosa, de cert pes literari. Per això no dubto que Sala pugui ser perfectament mereixedor del premi Ciutat de Barcelona. Del que sí dubto, en canvi, és que sigui per mèrits estrictes que sempre guanyin els premis grans els mateixos, és a dir: dubto que si la mateixa obra presentada per Sala al premi l’hagués signat un desconegut, s’hauria endut igualment el premi. No vull ser taxatiu. Només dic que ho dubto seriosament, coneixent el pa que s’hi dóna, aquí. Hi ha escriptors, i en Toni Sala n’és un cas, que han estat “apadrinats” en el seu moment per la colla pessigolla, la qual per cert rebla el clau quan resulta que acaba fent la gara-gara als seus “elegits”, de vegades m’adono que per a estupefacció d’aquests mateixos. En el cas d’alguns, pocs, sort en tenim de la seva qualitat. Perquè els altres, la majoria dels adoptats, ens els hem d’empassar amb embut com un xarop dolent.
    En un altre ordre de coses, el Sr. Puigtobella es pregunta “per què ens el vam creure (a Pujol) tant de temps”. Parli per vostè o referint-se a la majoria, Sr Puigtobella, perquè jo a Pujol no me l’he cregut mai. Mai. De fet són molts anys aguantant el personatge; són molts anys aguantat amb estupefacció consternada el deliri col·lectiu català, l’adulació d’aquest poble per aquest nefast personatge. Són massa anys callant per no ser considerat un bitxo rar per la meva opinió radicalment dissident sobre Pujol perquè ara vostè m’hagi d’incloure entre els enganyats. Jo no sóc ni millor ni pitjor que ningú, només dic que això, no. Per aquí no, que no hi passo.
    Gràcies per l’article i rebi salutacions.

  4. Doncs agafant el fil del títol de l’article, jo faria tres preguntes més. La primera Quins llibres i quins documentals hi havia a la taula dels premis Ciutat de Barcelona? Qui selecciona aquests llibres? i Quins criteris s’utilitzen per a fer la selecció?
    Tot és discutible, és clar, però no tinc cap dubte que s’han publicat llibres infinitament millors que aquest i que s’han fet documentals molt millors que “Ciutat Morta”

    • El cert és que “Ciutat Morta” s’ha endut un munt de premis de tot arreu on ha anat. És un documental reconegut i molt valorat, fet amb pocs mitjans però amb voluntat artística i un bon coneixement cinematogràfic. No crec que hi hagi gaire documentals amb aquest recorregut ara mateix dignes de rebre el Premi. Una altra cosa és la ironia que hi podem trobar, atès tot l’afer que retrata. Barcelona, dita Ciutat Morta, premia aquest documental. Bé, això pot ajudar a pensar en la independència del jurat.

  5. Aquests premis no només es donen a favor d’algú sinó també en demèrit de……. el cinisme arriba molt lluny. És a dir, en lloc de donar- li a qui ho mereix per la seva obra, li donen a qui volen només per demostrar qui és qui mana en la crítica en castellà. I ara sembla que toca fer-se molt amic del sr. Jordi Gràcia, president del jurat i amic dels seus amics.

    • Ep, Anna! no t’equivoquis! El premi al millor llibre en castellà va ser per a un gran escriptor. Si tens algo contra el premiat, o contra el president del jurat, o creus que el premi el mereixies tu o el teu amic, digues.ho, però no empastifis de franc. Gràcies