Pregant pel futur del MACBA davant la bèstia i el sobirà

23.07.2015

Dies abans que es faci públic el nomenament del nou director del MACBA, torno a planar-me davant la bèstia i el sobirà, l’escultura que va fer saltar pels aires l’equip de comissaris del museu, ara fa uns mesos. M’hi estic una bona estona. Sol davant d’aquesta monstruositat, em pregunto com pot ser que una obra tan insulsa i inofensiva hagi pogut causar tant mal al museu i a la reputació d’una institució com aquesta.

Obra Loomshuttles, Warpaths (Lançadeiras de tear, trilhas de guerra) de Ines Doujak e John Barker. Me la miro del dret i del revés. Per davant i per darrere. No hi ha res en aquesta escultura que em meravelli, ni que em sublevi. Els altres visitants hi passen sense ni mirar-se-la, perquè és una obra que no exerceix cap mena d’atracció, una peça que probablement no es mereix de ser en un museu com aquest. Si Bartomeu Marí l’hagués proscrit per raons estètiques, tots ho hauríem entès. Passa que va al·legar un motiu erroni, vagues raons de decòrum, i la censura sempre és ideològica, mai una exigència del bon gust.

Un comitè d’experts valora aquests dies les candidatures presentades per dirigir el Museu d’Art Contemporani de Barcelona. M’agradaria elevar des d’aquí la meva humil pregària al tribunal que ha de decidir el nom del nou director del MACBA.

Volem un museu en què els comissaris no eclipsin els artistes ni els sodomitzin per demostrar la seva gran potència intel·lectual. Busqueu algú que estigui més enamorat de la bellesa que no del seu propi discurs. Algú que no avantposi les seves idees estètiques a la rotunditat de l’art i que sigui capaç de desarmar-nos sense prendre’ns la cartera. Un director que ens eduqui meravellant-nos amb l’art, i no algú que descarregui sobre nosaltres tot el que sap per meravellar-nos.

Busqueu algú que hagi rodolat una mica per aquests mons de Déu, però que conegui l’art català, i se l’estimi. Algú que posi el museu en l’òrbita dels grans debats i circuits internacionals, sí, però sense perdre’s en l’espai sideral ni emborratxar-se amb el xampany escumós de la contemporaneïtat. Algú que senzillament conegui les coordenades del museu i pugui obrir el MACBA a la ciutat.

I si m’agenollo per fer aquesta pregària sobiranament bèstia és perquè voldria un director i uns comissaris que no ens tractin com si fóssim criatures (ja sabem que l’art no és innocent!), però que s’avinguin a creure d’una vegada que davant de la bellesa afortunadament podem tornar a ser nens. I que un museu on no vulgui entrar la canalla no serveix per res.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

20 Comentaris
  1. Senyor Puigtobella*: M’adhereixo cent per cent a la seva pregaria (sense que aquesta adherència comporti cap contrapès).

    Atentament

    * Ara sí, sense cap ball de lletres fruit de la malaptesa dital que no pas cap altra raó.

  2. Em sumo també a la pregària, però voldria afegir-hi una cosa: m’agradaria que el nou director/a i l’equip rector tinguin la potestat de triar quines obres volen exposar al museu i quines no sense que se’ls tiri al damunt una comunitat que s’esquinça les vestidures a la més mínima. Triar ha de ser la feina d’aquesta gent, la seva obligació, i triar no és sinònim de censurar.

  3. Totalment d’acord i m’alegra moltissim que algú s’atrveixi a posar en dubte (no hi ha dubte) les injúries que es fan a l’art als nostres museus públics amb els diners de tots els contribuents. Jo, com artista pintor, he escrit algunes reflexions sobre aquest lamentable espectacle en que s’ha convertit, en una gran majoria de casos, l’art oficial. Us paso un parelll d’articles del meu blog.

    Et felicito Bernat.

    http://laemociondelarte.blogspot.com.es/2011/01/galimatias-literario-en-el-arte-actual.html
    http://laemociondelarte.blogspot.com.es/2011/03/que-pasa-con-el-arte.html

  4. Amic Bernat, acudir al concepte de la bellesa per parlar d’art contemporani és com pregar per la poesia amb endecasíl.labs en la literatura contemporània, éa a dir, una paracronia. Demanar que els nens puguin entrar a un museu per veure la bellesa és voler que que el MACBA sigui un parc temàtic. Apel.lar a l’autonomia de l’artista i a la no intervenció del pensament extern (el comissari, el pensador…) és tornar a posar a l’artista com a sacerdot cosa que sortosament ja ho hem eliminat. Dir que no es contempla l’art català és mentir, justament les exposicions del Fede Montornés o la bestia i el sobirà presenten per primera vegada un contrast entre el de fora i l’auticton. En fi, jo no pregarè res perquè sóc ateu, directament ensenyaré el teu text com a exemple de demagogia (i de desinformació, el nou director ja esta triat i per tant, sortosament, el jurat no haurà llegit les teves salmòdies). Amb afecte, malhrat tot.

  5. Els nens entren al Museu per divertir-se. Que l’art contemporani sigui avorrit perque uns senyors ho hagin decidit així no afecta els treballs dels artistes. En Joan M.Minguet no sé perquè parla de la idea dels “Parcs temàtics” com si fos quelcom de perniciós. No sap que són molt nutritius, com diu Sloterdick? Pensava que havíem deixat enrere aquestes actituds puritanes de preservar l’art contemporani davant les opinions que queden fóra d’ell.

    Vostè té una actitud molt romàntica, heredada directament de Hegel, m’ho han dit alguns membres de l’ACCA, amb opinions concretes.

    Apel·lar de nou la bellesa, i pregar com un bon creient no són danyins a la façana del contemporani, el tornen intempestiu, doncs les obres que sorgeixen de les propostes artístiques d’avui les miren amb molta amplitud, i si s’hem permet l’expressió, són absorbides com a material profà per elles.

    Sobre aquest punt, si algú encara té algun dubte pot llegir a Nicholas Serota, o Boris Groys.

    Bravo, Bernat.

    • Els nens van al museu perquè els hi porta o bé l’escola o bé els pares, no fotem. Els nens no van a res en concret al museu. El que els hi passa a dins més aviat és un accident. D’aquí la seva grandesa, i la gran importància que els estudis en art contemporani donen a l’Educació i a l’anomenat “gir educatiu”.

    • Senyora Júlia, vostè em coneix? No? Doncs faci el favor de no fer cas del qui li digui no sé qui: o söc romàntic o sóc hegelià, perquè les dues coses alhora més aviat estaria al frenopàtic. L’art contemporani no és avorrit i ningú no ha decidit que ho sigui, fer servir tòpics i demagogies és molt fàcil, com això de fer servir els nens. Els parcs temàtics poden estar molt bé, a mi m’encanten, però no hi vaig per les mateixes coses que a un museu. Elbgran problema del MACBA no és l’art contemporani ni els artistes ni divertir-se o avorrir-se ni els comissaris… El museu té un problema de fons, estructural, polític, ideològic i l’article del Bernat ajuda segur que involuntàriament a fer mirar cap a cantons facilons.

      • Ara ha estat amable, li puc contestar.
        He pres aquesta actitud perquè m’ha semblat que tiraba els trastos a un artícle que valia la pena. No sé si és demagògia, si té un problema de fons serà per alguna cosa.
        En Nicholas, l’actual director de la Tate, havia fet un programa d’exposicions que va ser molt criticat, hi ha dades a internet. Però va salvar un forat negre, i va poder obrir un restaurant i un cafè al propi museu, amb objectes-marca. El museu també el lloguen empreses d’estilisme per fer les seves pasarel·les, absolutament privades, on durant un dia no hi entra ningú. En fan molts, de diners. Després, veus exposicions de dibuix que fan enveja.

        Jo encara continuo tenint la sensació que el Macba, des que es va inaugurar, és un museu sense obra. Lo cual poder és interessant, donada la filosofia que porta. Vostès, que poden, proposin de fer un concurs d’obra artística internacional, i els resultats seran sorprenents.

        D’art hi entenc modestament, però estic al corrent de la precarietat econòmica que viu el Macba avui per el meu fill, que és artista. Vagi’l a veure, treballa a la Puntual, a Sant Cugat, junt amb altres artistes. Éll té molt més bona opinió que jo. La Pilar Bonet també coneix el lloc i en parla molt bé.

        (Els comentaris dels col·legues, no diré noms aquí per no comprometre ningú, no n’ha de fer cas, són amigues, i es diu tot en broma.)

      • Estimat Minguet,

        Per mi la bellesa no és un concepte sinó una experiència, no sempre racionalitzable. No entenc la teva comparació amb els endecasíl·labs, em sembla que parlem de coses diferents. En qualsevol cas, no veig per què no es pot fer una defensa de la poesia amb endecasíl·labs. Tot és provar-ho. Sóc conscient que el concepte de bellesa està superat des de Nietzsche, però ves per on és una cosa que els artistes encara busquen i que, aquí i allà, encara es fa present. Sovint de manera inexplicable. La bellesa es troba en els fenòmens, i és difícilment empresonable en conceptes. No pretenc restaurar la bellesa en majúscules, tampoc no cal, perquè és una experiència que no ens ha abandonat mai del tot.

        Tu saps què penso del MACBA com a institució perquè has llegit altres articles meus sobre el tema. Jo en aquest article no ataco personalment cap comissari i tu has reaccionat amb agror fent una defensa corporativista. Jo no qüestiono l’ofici del comissari, sinó aquelles pràctiques de comissariat que eclipsen l’artista o que compliquen experiències artístiques que són ben fàcils d’entendre i de viure i per les quals no caldria fer una aproximació tan cerebral. Hi ha hagut exposicions al MACBA que eren poc accesibles si abans no entenies tot el recorregut mental del comissari. Una exposició, perquè funcioni, ha de tenir capes de lectura. El visitant més desinformat es perdrà coses, però ha de poder fer el seu recorregut i treure’n alguna cosa a partir de la seva mirada pelada. Si t’has de llegir una tesi doctoral per entendre una exposició és que alguna cosa no rutlla.

        Jo no dic que l’artista sigui un déu que s’hagi de mostrar en la seva presumpta puresa, sinó que el comissari ha d’estar al servei de les obres que mostra, ens les ha de presentar perquè guanyin nous sentits però donant-los sempre un espai de ressonància propia, per tal que puguin continuar sent el que són. Ara bé, quan el comissari es pren les obres com botons de mostra o com a exemples al servei d’un discurs, d’una idea, es poden donar recorreguuts francament interessants, però sovint són interessants i prou. Em diràs que ja és molt, que siguin interessants, però passa que a vegades no anem més enllà i diria que el museu és un espai en què el visitant sovint té la sort de sentir-se transportat més enllà del que és interessant i viure coses que no es poden abordar només d’una manera cerebral. Jo he estat feliç al MACBA amb l’exposició de Carol Rama, per exemple, i en canvi no m’ha dit res l’escultura de la bèstia i el sobirà. Però ara et parlo de felicitat, perdona, i tu potser trobes que utilizar el concepte de felicitat per parlar d’art contemporani és de retardat mental i pura demagògia. Disculpa.

        Finalment, jo no dic que s’hagi d’adaptar el MACBA als nens. De fet el museu ja fa activitats familiars, però jo no em refereixo als tallers que s’hi puguin fer per a la canalla. Quan parlo dels nens, em refereixo justament a la seva capacitat de meravellar-se, que molts adults hem perdut perquè se’ns ha acostumat a mirar-nos l’art a través dels llibres d’història i de les racionalitzacions dels crítics i dels comissaris. La mirada del nen dins nostre és recuperable i té el seu valor en una experiència de contemplació estètica. Tu potser ja tens el fill massa gran i ja no te’n recordes, però jo tinc nens petits i el seu procés de descoberta és al·lucinant i la seva capacitat de pensar lateralment és sorprenent. I no em consta que siguin genis. Si un nen entra en un museu i no troba res on agafar-se, aleshores potser és que alguna cosa no xuta, oi?

        Una última pregunta. Com és que en tots aquests anys no hem vist al MACBA una exposició de Jaume Plensa? Potser perquè la seva obra és d’una presència tan rotunda que seria impossible sotmetre-la a un discurs.

        Des de la demagògia més cordial, el teu admirat amic,

        Bernat

        • Em sorprèn que responguis públicament una crítica a un text teu. No tinc clar que el director d’un mitjà ho hagi de fer o sigui convenient que ho faci. Però a casa teva manes tu. No replicaré públicament, ja ho he fet privadament (ostres, ara hi ha gent que es quedarà amb un pam de nas!). Ara, m’he deixat de dir-te que fixa’t si estem lluny tu i jo que penso que l’única manera que l’obra de Jaume Plensa s’aguanti és posar-la, justament, sota la mirada d’algú extern. I saps per què? Perquè on tu veus presència rotunda de les seves obres, jo hi veig falsedat i “retruécanos” (perdó, és tard i no recordo el nom en català). És la meravella de la creació, tothom la veiem diferent.

        • Plensa ofereix art per a reconciliar-se amb la vida. I el comissariat i la investigació en art contemporani, preocupat més pels contexts conflictius que per la mediació estètica, va abandonar fa temps la idea segons la qual l’art ens ha de reconciliar amb la vida. Segons el criteri de molts, Plensa ni és interessants ni ens parla del present. Jo, sense anar més lluny, comparteixo aquesta opinió. La seva obra és un parèntesi amable i formalment de vegades ben resolt.

          Què volem, Núria Güell o Plensa? Vet aquí la qüestió.

        • Bravo novament Bernat, jústament estava pensant amb el Plensa, em vaig deixar de posar-ho. Gràcies per afegir-ho! Es nota que en Minguet té la feina lleugera.

  6. L’autor hauria de visualitzar aquesta conferència d’en Manuel Delgado. I allà on es diu “cultura” afegir-hi “bellesa”. Especialment al final, quan hi ha les preguntes- rèpliques amb el públic, i en Delgado explica per què va canviar la història de l’art per l’antropologia.

    https://www.youtube.com/watch?v=UJZMZItF1Ac

    I m’agradaria preguntar, de pas, per què l’autor pensa en la bellesa com a mediadora entre l’home i les coses, i no intenta ni tan sols argumentar per què no pot ser-ho la lletjor.

    • Benvolgut Andreu, els nens no fan res que no els hi aporti diversió, i per tant la buscaran en qualsevol moment i sota qualsevol circunstancia.

      I aprofitant per contestar el seu comentari, la lletjor és del mateix ordre que la bellesa, l’una és resultat de l’altre i són indestriables, per explicar-ho en la dicotomia ja clàssica.

      • Benvolguda Júlia

        Ho sento però per pròpia experiència, i fent memòria de tot el material (real i simbòlic) que s’ha creuat en la meva vida i que versa sobre els infants, no puc compartir la premissa segons la qual els nens tot el que fan ho fan amb l’objectiu de divertir-se.

        Salut.

        • Ai, no ho havia dit amb mala sang…
          Em sabria greu que s’ho haguès pres malament, al veure que començaba amb el meu
          ” Benvolgut”… Res de tot això. Si ja es veu que es bona persona, com escriu. De fet, jo estic d’acord amb vostè.

  7. He fet l’error de llegir els comentaris abans d’escriure sense intoxicar-me d’una provocació i algun comentari lloable dintre d’altres col·laterals a la pregària que ens proposa Bernat Puigtobella. Espero no haver perdut el fil. Com a escultor i professor m’adhereixo totalment a la seva pregària, cansat de la prepotència generalitzada d’aquests grans confeccionadors de “patxword” que ens solem trobar en tantes exposicions i museus. (Val a dir que hi ha comptades excepcions). Pel que fa a l’art català crec que cal alguna cosa més que un bon director de museu, en aquest estimat país que encara estem pendents des de la mort d’en Tàpies de trobar un artista oficial. Cordialment.

  8. Sincerament crec que esteu portant el debat a una visió massa intel·lectual de la que precisament l’art hauria de fugir; potser, al meu parer, és el camp idoni i ben abonat que necesita l’art vanguardista i transgresor (obviament em refereixo a les excentricitats sensa cap tipus de contingut estètic ni formal) per poder sobreviure: omplir-nos el cap de “conceptes” per justificar lo que els nostres ulls, el nostre intelecte i la nostra ánima no poden comprendre ni gaudir.

    La veritat, no comparteixo que “apel.lar a l’autonomia de l’artista i a la no intervenció del pensament extern (el comissari, el pensador…) és tornar a posar a l’artista com a sacerdot cosa que sortosament ja ho hem eliminat”. M’entristeix que l’autonomía de l’artista hagi quedat eliminada. L’artista no és pas un sacerdot (sembla demagogic dir això), l’artista és un pensador d’imatges que ha aprés un ofici del qual intenta viure. Com qualsevol altre ofici no necessita la “intervenció del pensament extern” per crear la seva obra, ell la fa de manera independent a aquest pensament extern, el que diguin després de la seva obra s’escapa d’ell i de la seva creació. Qui té el “sacerdoci” per eliminar l’autonomia de la seva obra?

    Crec que quand Bernat parla de la bellessa, potser m’equivoco, no es refereix a la bellessa física del objectes ni als estereotips que pot tindre aquest concepte, com tampoc a la bellessa clásica (amb endecasíl.labs) sino a la bellessa tal com un concepte abstracte i més ampli en el qual està inclós tant lo bonic, que ens pot donar plaer i satisfacció, com lo lleig, que ens pot transmetre rebuig (contempleu algunes pintures de Kirchner, Nolde o fins i tot Picasso per adonar-nos que lo desagradable pot tornar-se bellessa) . L’important de la bellessa de l’art radica en percebre la seva harmonia estètica, la seva creativitat, en definitiva el bon gust. El gran Gauguin quan ensenyaba als seus alumnes ja ho deia:”No esperin que els corregeixi directament -referint-se als errors del dibuix i del color- sinó faltes d’art, de mal gust…” Obviament la percepció que cadascun té és subjectiva, però existeixen unes pautes intríseques e intuitives en la nostra ánima que ens avisa d’allò que s’allunya de l’art. Això vol dir que tots tenim aquest dó dins la nostra ánima? Rotundament no, el bon gust i el sentit de la “bellessa” es poden educar com es pot educar l’oïde per la música, per la literatura o per qualsevol vessant artística; és una feina que cal fer i treballar-la. Sens dubte existeixen autèntics bons crítics, “pensadors i comissaris” que ens poden obrir els ulls al bon art però però gaudir-ne d’ell no és primordial entendre el “pensament extern” ni l’intern; el bon art se sent, s’estima, toca la nostra fibra interior, s’escolta com s’escolta la bona música i segons la sensibilitat de cada persona s’aprecia i es gaudeix de manera diferent, però ningú ha de fer “literatura”, fer que ens agradi mitjançant la paraula allò que no ens arriba al nostre cor a través de la vista.

    Quan al tema dels nens i la seva estima per l’art passa el mateix, i potser encara més evident, ja que aquests no estàn contaminats per l’aprenentatge i la “literatura” que ens han inculcat als adults. Ells estimen i és “diverteixen” amb alló que conté aquesta “bellessa” a la que em refereixo. No cal un parc temàtic per els infants, si els adults gaudeixen del bon art portaran als seus fills a veura el bon art.

    Potser la meva creença s’apropa al romanticisme més clàssic i podria semblar que estic en contra de l’evolució de l’art, tot al contrari, l’art ha d’estar sempre en procés d’evolució, de contemporaneitat i de creativitat pero també ple de “bellessa”.