Prazeres

3.08.2017

“Tenho em mim todos os sonhos do mundo.”
Fernando Pessoa

Es deia Amália per la reina del fado i els pares van voler sempre que ella seguís les passes de l’Amália gran i cantés a les millors sales del país. Però a ella no li agradaven els fados, ni els tramvies, ni Pessoa. L’Amália, que no va cantar mai un fado, odiava la ciutat que l’havia vist néixer.

Però l’odi no li havia servit de gaire i cada dia a les vuit del matí pujava al tramvia 28 a la Rua de Graça i travessava la ciutat aturonada fins al final de la línia, al cementiri de Prazeres. Caminava després fins al mercat de Campo do Ourique on es prenia un galão i un pastel de Belém i baixava pel carrer de Coelho da Rocha fins a la Casa Fernando Pessoa. Era allà on treballava atenent estudiosos i escoles i turistes escadussers. I de tornada, a la tarda, s’aturava a la Praça do Comércio per trobar-se amb la seva germana petita, la Cristela, qui sí que havia complert els somnis dels pares i cantava fados totes les nits en un restaurant de Chiado per a gent adinerada i viatgers amb American Express.

I l’Amália hauria volgut fugir de la ciutat que l’escanyava lentament entre tramvies, i fingidors que somniaven, i fados plens d’aquella saudade atlàntica que omplia cada racó. Fins que un dia, a ran de nit, mentre el sol davallava cap al pont a la riba del Tejo va conèixer el Sebastião. L’home de pell fosca cantava amb un grup cançons de les seves illes de Cap Verd amb una veu aspra i càlida que feia passar el fred que exhalava el riu. Eren cançons de sol i de maragda que de seguida se li van ficar a l’Amália sota la pell. I ja no va veure pondre’s el sol perduda al ulls de cafè torrat del Sebastião que la mirava mentre cantava.

Les mans del Sebastião aviat li van recórrer el cos entre besades lentes i llençols setinats. I ella cridava el seu nom i ell li mormolava a l’oïda poemes i cançons durant nits que s’allargaven fins a la sortida del sol. I a les vuit en punt tornava a pujar al tramvia que aviat s’ompliria de turistes afamats de fotos, però amb una llum als ulls que no havia tingut abans. El cos del Sebastião damunt del seu, el pes dels seus músculs, pell d’aram, cabells rinxolats on ella recargolava els dits. La música de Cap Verd sonant a l’habitació.

Amb el Sebastião, Pessoa es va fer més suportable i la casa museu, més acollidora. Tots dos al llit estret del poeta escandalitzant les parets i els escrits que omplien mobles i parets. El cobertor al terra, la nuesa amarada de suor, gemecs que s’enlairaven al cel tancat…

No tenia por. No els descobririen mai, ni de dia els visitants ni de nit els guardes.

El tramvia cap a casa. El sol que es pon on el riu es fa mar. Arriba l’hivern i el Sebastião ja no hi és, amb el grup. Potser ha tornat a les seves illes. L’Amália no ho sap. No han parlat mai. Però tant se val, ella encara el pot seguir somiant.

Temos, todos que vivemos,
Uma vida que é vívida
E outra vida que é pensada.
Fernando Pessoa