Plebiscit

La plebs farà saber el seu parer a la patrícia classe dirigent, a la qual pertocarà donar-li categoria de decret.

El poble, com els pijos (qui es veu amb cor d’ajudar-me a tornar-ne a dir tifes?), sempre són els altres. Per això, quan tenim ganes de blasmar-lo, recorrem al despectiu populatxo, un mot de sonoritat molt efectiva. Però fins i tot en el menyspreu hi ha classes, i qui en comptes de populatxo parla de plebs deixa molt més clara la distància mental que els separa. Plebs és un mot culte (equiparable, per exemple, al deliciós prenys medieval per dir ‘embarassada’ o ‘prenyada’), per això la plebs mateixa el pronuncia, bàrbarament, plebe, i malgrat la quasi homografia no el reconeix en trobar-se’l davant del nas. Passa la mateixa amb pleballa, l’alternativa més factible però que tanmateix no forma part del repertori del parlant mitjà. Recalco per a lectors encara més perepunyetes que un servidor: del parlant mitjà. Força més habitual i comú, dissortadament, és el substantiu i adjectiu plebeu, que n’és un derivat. I dic dissortadament perquè, si bé a l’antiga Roma els plebeus es definien per oposició als nobles, actualment el mot només s’utilitza per diferenciar-nos a tots els altres dels borbons, especialment quan hi ha embolics de bragueta pel mig. De la mateixa manera que no solem tenir present que la majoria som paios, i sovint tampoc que som blancs, fem vida normal sense recordar la nostra trista condició de plebeus, que vés a saber si conservarem quan per fi ens haurem tret la borbonalla de sobre per via referendària. Temo, tanmateix, que sí, perquè si és llei de vida que mentre hi hagi rucs hi haurà qui anirà a cavall, mentre hi hagi comtes (de Godó, per exemple) hi haurà plebeus. Com es pot veure pels dos paràgrafs anteriors, contraposats en el concepte, una cosa és com veiem nosaltres el món i una altra com ens veu el món a nosaltres. Perquè l’alternativa a aquesta via referendària que deia, ja ens ho han explicat a bastament, són les anomenades eleccions plebiscitàries (que en puritat no són pas diferents de les altres). I el plebiscit no és sinó el ‘decret del poble’, atès que aquest scitum que el conforma és substantivació del verb llatí scisere, ‘informar-se, inquirir’. La plebs farà saber el seu parer a la patrícia classe dirigent, a la qual pertocarà donar-li categoria de decret. Revestim-nos, doncs, del nostre rol de membres del poble ras, vulgar, de populatxo que som, i diguem-hi la nostra. Després, si molt convé, que cadascú torni a la convicció que el poble són els altres.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació