Plebiscit

2.12.2013

El poble, com els pijos (qui es veu amb cor d’ajudar-me a tornar-ne a dir tifes?), sempre són els altres. Per això, quan tenim ganes de blasmar-lo, recorrem al despectiu populatxo, un mot de sonoritat molt efectiva. Però fins i tot en el menyspreu hi ha classes, i qui en comptes de populatxo parla de plebs deixa molt més clara la distància mental que els separa. Plebs és un mot culte (equiparable, per exemple, al deliciós prenys medieval per dir ‘embarassada’ o ‘prenyada’), per això la plebs mateixa el pronuncia, bàrbarament, plebe, i malgrat la quasi homografia no el reconeix en trobar-se’l davant del nas. Passa la mateixa amb pleballa, l’alternativa més factible però que tanmateix no forma part del repertori del parlant mitjà. Recalco per a lectors encara més perepunyetes que un servidor: del parlant mitjà. Força més habitual i comú, dissortadament, és el substantiu i adjectiu plebeu, que n’és un derivat. I dic dissortadament perquè, si bé a l’antiga Roma els plebeus es definien per oposició als nobles, actualment el mot només s’utilitza per diferenciar-nos a tots els altres dels borbons, especialment quan hi ha embolics de bragueta pel mig. De la mateixa manera que no solem tenir present que la majoria som paios, i sovint tampoc que som blancs, fem vida normal sense recordar la nostra trista condició de plebeus, que vés a saber si conservarem quan per fi ens haurem tret la borbonalla de sobre per via referendària. Temo, tanmateix, que sí, perquè si és llei de vida que mentre hi hagi rucs hi haurà qui anirà a cavall, mentre hi hagi comtes (de Godó, per exemple) hi haurà plebeus. Com es pot veure pels dos paràgrafs anteriors, contraposats en el concepte, una cosa és com veiem nosaltres el món i una altra com ens veu el món a nosaltres. Perquè l’alternativa a aquesta via referendària que deia, ja ens ho han explicat a bastament, són les anomenades eleccions plebiscitàries (que en puritat no són pas diferents de les altres). I el plebiscit no és sinó el ‘decret del poble’, atès que aquest scitum que el conforma és substantivació del verb llatí scisere, ‘informar-se, inquirir’. La plebs farà saber el seu parer a la patrícia classe dirigent, a la qual pertocarà donar-li categoria de decret. Revestim-nos, doncs, del nostre rol de membres del poble ras, vulgar, de populatxo que som, i diguem-hi la nostra. Després, si molt convé, que cadascú torni a la convicció que el poble són els altres.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Alguna vegada del “tifa” també en dèiem (o en dic) “el merda”: “Ves aquell com fot el merda, des que va ensetrillar la pubilla de Cal Fainé”. Ara: entenc que és una forma ordinària i em penso, més aviat, que seria un sinònim de “fatxenda” més que de “pijo”. De tota manera, compti amb mi per tornar a escampar “tifa” en lloc de “pijo”.

    • Sí, és exactament tal com ho descrius. El ‘tifa’ el necessitem sobretot per referir-nos al col·lectiu, com ara a “No m’agrada anar a tal local perquè és ple de pijos”, i, com sempre, que funcioni depèn del costum, de fer-lo habitual. O sigui que gràcies pel suport i endavant. Jo la campanya ja l’he començada. (Que bonic ‘ensetrillar’! M’he tret el barret).

  2. No és el tema de l’article, però com que no sóc poble, però sí que espere que el poble català (siga entés això ben administrativament) diga la seua, em referiré a un altra qüestió, al mot castellà pijo, pija.

    Ja posats, podrien ser els «picos», tal com en català —al País Valencià, almenys— esdevenien els Cuans i Cosés castellans.

    Certament, els «pikhos» (opció també possible, si tinguérem més confiança en les nostres pròpies normes de transcripció), no han estat «tifes» per ací, i no em sembla que tampoc en Catalunya, ja que tenim un bon munt d’opcions alternatives: pixaví, senyoret, piu (piuet), preppie (anglés americà) —Pere Saumell en proposa l’adaptació: prepi—, posh (anglés britànic) —Jonathan Kaye en proposa l’adaptació: poix, poixa—, bufa

    I una bona independència catalanoeuropea segur que ajudaria a ampliar la percepció sobre les possibilitats del català entre la resta de llengües de la unió.