Plans de futur

16.08.2017

La caseta situada al mig del turó tenia una panoràmica espectacular, es podia veure el mar i escoltar el soroll de les ones xocant contra les roques. La Maria i en Jaume vivien allà des que es van casar, feia gairebé cinquanta anys. Allà havien criat els seus dos fills. Ja feia uns anys, però, que hi vivien sols.

-Maria, on ets?

La Maria collia roses al jardí i va sentir que en Jaume la cridava. Va entrar a la casa i després de deixar les roses a la cuina, es dirigí a la seva habitació.

-Bon dia, Jaume, per què em crides, què et passa?

-Bé, només et volia comentar que em sento una mica marejat i no em veig en cor de llevar-me encara. Tu estàs bé?

-Ai senyor! És clar que estic bé, jo! Et portaré l’esmorzar i després pots descansar una estona més. Ahir vas fer un gran esforç amb les tomaqueres i deus estar ressentit. Ara torno.

-No tinc gana, no em portis res. Si no em passa el mareig, trucarem el metge.

-Ets molt tossut, Jaume. Per què no vols esmorzar? Si sabessis les vegades que jo m’he marejat i no he dit res. Els homes sou tan febles! Es pot saber per què truques tant al metge, darrerament? No cal que hi parlis tant, home. Que no et cuido prou bé, jo?

-Sí, és clar que em cuides bé. Molt bé. I ja sé que ets molt forta, però és que el doctor Puig em dona molta confiança. També hauríem d’anar pensant que la vida ens passa factura, els anys avancen molt ràpidament i aviat no podrem estar sols. Hauríem de mirar aquella residència tan maca que van obrir l’any passat als afores del poble. En Pere, ja ho saps, des que es va quedar vidu que s’hi va traslladar i s’hi troba molt bé. Un dia que anem a visitar-lo li podem dir que ens l’ensenyi. Les habitacions diu que són molt maques i lluminoses. Jo penso que hi estaríem bé. Ho podríem provar, no trobes?

-Què dius ara! Quines bestieses! Ni parlar-ne! Que no hi estàs bé, a casa?! Que ja no et cuido bé, jo?!

-No és això dona, ja t’he dit que em cuides molt bé, però hem de pensar que d’aquí a dos dies necessitarem algú més que tingui cura de nosaltres i ja ho hauríem d’anar mirant.

-Mirant? Què vols mirar, ara? No fas més que xerrar i xerrar.

-Ja t’ho he dit, la residència que van obrir l’any passat. Així estaríem acompanyats i podries pintar i dibuixar, que t’agrada molt. També podríem fer la partideta de cartes, com a casa.

-No t’entenc, m’atabales. Me’n vaig al jardí que s’hi està molt bé. Vols sortir?

En Jaume es va tornar a quedar sol a l’habitació. Es trobava bé. Ja no estava marejat. Es va llevar, va esmorzar i va sortir al jardí amb la seva dona. Assegut al banc de fusta, al costat d’ella, absorbia l’escalfor del sol de primavera i rumiava la manera de comunicar-ho als fills. Els havia de dir la veritat, que la malaltia avançava. Els marejos que li produïa l’angoixa no eren res comparat amb el que els havia de comunicar. Ho anava allargant, però va prendre la determinació de trucar-los l’endemà sens falta.

-Maria, que ja has acabat de collir roses?

-Què dius ara? Roses? Quines roses?

-Aquelles roges, tan boniques, que collies fa una estona. En tens unes quantes al cistell que has deixat a la cuina. En pots collir unes quantes més per fer-ne un pom. Les posarem en un gerro al menjador per si venen els nostres fills. A ells sempre els han agradat les nostres roses.

-No sé de quines roses em parles. Jo collia roses? Quins fills?

En Jaume tenia la mirada fixa, perduda, mirava el mar, respirava la seva olor. Assegut al banc, va buscar la mà de la seva dona, la va agafar fort i no va dir res. Silenci, només silenci i llàgrimes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris