Plácido, sempre Plácido

I due Foscari, de Giuseppe Verdi, s’ha estrenat al Liceu en versió concert, amb Aquiles Machado, Liudmyla Monastryrska, Raymond Aceto, Josep Fadó i Maria Miró, amb el Cor i Orquestra del Gran Teatre de Liceu, tot sota la batuta del prestigiós Massimo Zanetti, i amb l’esperat retorn de Plácido Domingo debutant com a baríton al gran coliseu de les Rambles.

Tarda de primavera, comiat d’abril. Un dia radiant que omple les Rambles de gom a gom sota el subtil plugim de pol·len dels plataners. La petita llavor volàtil acaba filtrant-se entre els cabells del monyo d’una dona que espera pacient davant l’entrada d’artistes del Gran Teatre del Liceu. Amb ella, poc a poc s’hi van aplegant més dones que ronden els cinquanta, de vint-i-un botó. Algunes arriben amb rams de flors, d’altres amb algun present entre les mans. La munió de gent blocant part de la vorera fa deturar més d’un turista encuriosit. Després de minuts d’espera i d’incertesa, com aquell qui prova sort, l’arribada d’un auto oficial focalitza sobtadament l’atenció de l’afició pacient, tot agrupant-se per crear un passadís de la porta del cotxe fins a l’entrada d’artistes. És ell, l’home a qui tots esperaven. Plácido, en gest cavallerós, ajuda Marta a sortir de l’auto allargant-li la mà. Tots dos enfilen els pocs metres que els separen de l’entrada, agraint els obsequis dels fidels seguidors i les peticions fotogràfiques d’algun fan empedreït.

Han passat quatre anys d’ençà que el tenor madrileny, ara fet baríton, no trepitjava el Liceu. Amb I due Foscari (1844) Plácido Domingo tornava a la ciutat comtal per encarnar el paper de Francesco Foscari, dux de Venècia. Un personatge d’una tortuosa decisió moral entre l’amor patern i el deure, davant la condemna d’un fill, moralitat que sosté el conflicte intern de l’òpera –sisè títol que escrigué Giuseppe Verdi.

Però aquesta nit, Plácido hauria de plantar cara al destí, més enllà del Consell dels Deu i que al pèrfid Jacopo Loredano. Ple total al gran coliseu de les Rambles. Totes les entrades venudes per a les dues sessions. Just abans d’iniciar l’actuació Christina Scheppelmann, directora artística del Liceu, donava a conèixer dues notícies. La primera, que Plácido Domingo havia vingut a cantar, –com tothom esperava- i la segona: que el públic tingués en compte que el cantant no s’havia refet d’una bronquitis però que de totes maneres tiraria endavant el seu paper. Una remor s’apoderava del pati de butaques, però al temps just arrancaven els aplaudiments en situar-se el Cor i l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu a les seves posicions.

Acte seguit, apareixia tot el repartiment líric dalt d’escena, inclòs el mateix Domingo, per presentar-se plegats en una salutació, juntament amb el director debutant Massimo Zanetti. El públic esclatava aplaudint en suport incondicional davant l’al·licient de risc per al madrileny. Un home fet llegenda, disposat a afrontar una nit més al teatre que tants anys de glòria li donà com a tenor en temps passats.

El primer i el segon acte es desenvoluparen de forma consecutiva en un primer bloc, constituint el tercer acte, i darrer, tota la segona part de l’òpera-concert. Com a primer matís apreciable, fou encisadora la bellesa compacta entre Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu precisament als inicis de cadascun dels blocs, així com un suport dens i servil durant els passatges d’acompanyament als solistes al llarg de l’òpera. Gran tasca la de Massimo Zanetti, expressiu i àgil en el marcatge melòdic i molt fidel als tempos determinats pels diferents caràcters a escena, sobretot de forma molt empàtica cap a Plácido Domingo. El Cor del Gran Teatre del Liceu, sota la direcció de Conxita Garcia, va brillar en tot moment, i a l’hora va determinar la textura fosca que es requeria sobretot als lúgubres passatges de cor d’homes. Dins del mateix efecte, destacar el duo inicial de segon acte per a violoncel i viola, retractant l’agonia del presoner Jacopo Foscari, encarnat pel tenor Aquiles Machado. No fou una bona nit pel veneçolà, ni tampoc un paper adequat a les característiques d’una veu lírica i lleugera com la seva, que havia de forçar els aguts de forma estrident i denotant impureses, tot i poder mantenir millor la línia en el seu registre mig, amb més naturalitat i més reforçat al costat dels altres solistes. Sorprenent fou el debut de la soprano ucraïnesa Liudmyla Monastryrska, qui esdevingué la gran estrella de la nit en el paper de la jove del dux, Lucrezia Contarini. La soprano dramàtica de coloratura, dotada d’un gran poder ressonador i d’una sublim projecció vocal, va mostrar-se impecable al llarg de tota l’obra, mostrant la capacitat de connexió del seu extens registre i la seva agilitat en moments com l’ària Non mi lasciate…Tu al cui sguardo omnipossente, al primer acte, o el Piu non vive! del tercer. Capaç fins i tot de sobreposar-se per damunt de cor i orquestra i de la resta de solistes, cantant a duo, tercet, quartet o quintet… Monastryrska va estrenar-se al Liceu de forma espectacular. Llàstima no haver pogut veure-la en la seva plenitud dramàtica, tractant-se només d’una versió concert.

El tercer acte, fou sens dubte el més apoteòsic, on el baix Raymond Aceto va resultar molt convincent encarnant el malvat Jacopo Loredano, de gran projecció i d’extensa ressonància als seus greus. Així com també destacaren positivament el tenor Josep Fadó -amb una perfecta col·locació de la veu, brillant- i la soprano Maria Miró –d’un timbre de gran bellesa i color- en els corresponents papers secundaris de Barbarigo i Pisana.

Plácido Domigo, la presència del qual no es donà a conèixer fins al final del primer acte, aparegué a escena totalment convençut i transformat en Francesco Foscari. La bronquitis que encara arrossegava no fou obstacle perquè el gran savi aprofités tots els recursos per dotar de versemblança i profunditat el seu paper de dux turmentat.

La gran càrrega dramàtica, juntament amb el seu característic sul fiato, la bona col·locació i ús dels ressonadors en projectar la veu, la línia, el fraseig, la destresa d’estalviar per arribar victoriós fins al final de l’obra… són una síntesi de característiques que difícilment es poden trobar en un cantant de 74 anys, amb una trajectòria rècord, fet que demostra que ens trobem davant d’un cas excepcional en la història de l’òpera. El crepuscle d’un tenor dramàtic que encara pot donar molt de sí com a baríton, gràcies al seu extens registre, l’experiència de més de mig segle dalt dels escenaris, la tècnica imprescindible que l’ha dut a ser el millor i que encara flueix en el seu cant. Una lluita contra el temps on Plácido sembla no deixar-se tòrcer i aguantar, tot reconvertint-se a través de nous rols, nous reptes… classes magistrals que no tenen pèrdua.

Un dels moments més emotius de la nit, sens dubte, es donà al tram final de l’òpera, quan Domingo interpretà Questa dunque è l’iniqua mercede, entregant-se plenament al paper d’un dux ancià, que ja no té res a perdre després de la mort del seu fill, només restar a l’espera de la seva pròpia mort, imminent pel plany. Fou tan gran la intensitat d’aquesta ària que el públic sencer –després de contenir la respiració i l’absolut silenci en cadascuna de les seves intervencions- acabà rendit dempeus en una merescuda ovació que s’allargà més de tres minuts. La veu del gran mestre, anys després, tornava a deixar palesa la seva convicció davant d’un públic entregat que ja espera impacient la propera temporada per tornar-lo a veure en la versió escènica de la verdiana Simon Boccanegra.

Sumant victòries, tinguem Plácido per molts anys més.

Amen.