Place de la République

9.01.2015

Abans d’ahir vam anar a la Place de la République. Hi havia una concentració enorme, i va ser força impressionant. Tot Paris era allà. Hi havia gent que s’enfilava al monument a la République i dibuixava aspes a la boca de les estàtues que simbolitzen la llibertat, i van muntar un gran mosaic amb veles que es veia des de tot arreu. Després van començar a encendre globus fets amb foc i bosses de plàstic que s’enlairaven tots junts, com una constel·lació fràgil d’estrelles sobre el cel de París, durant uns breus instants de silenci monumental que després va trencar-se pels aplaudiments massius de la gent. No es podia circular. Tota la plaça, que sembla una panteó enorme o una pira funerària, era vetllada per tots els ciutadans. El més meravellós és que en realitat gairebé ningú no es va plantejar de sortir-ne, sinó que tot es va donar de manera espontània, de sobte tot Paris era al carrer. M’agrada veure com s’ajunta la gent per coses així, inadmissibles guerretes idiotes de religió, concepte estúpid on n’hi hagi, i no com a Barcelona, on la gent busca el mateix sentiment en pro d’una idea desfassada i equivocada que per molt bé que es vulgui presentar només aconsegueix buscar, crear i fomentar la Diferència. Subjectivament, la sensació experimentada ahir va ser d’unitat profundament no-reactiva, tremendament espontània. No es tractava d’afirmar-se en la separació (de qui? De l’Estat, d’Espanya?) sinó de viure en la comunió. Ahir, no hi havia diferència enlloc, tothom era germà i l’enemic era un enemic de veritat, i la idea, ella tota sola valia la pena, sorgia com a resposta natural i no com a resultat d’un procés manipulador com és el tema de la independència a Catalunya.

Tota la nit ha estat un seguir la tele en directe mentre França es desplegava en comandos i la policia ocupava tot el país. Discursos del president, discursos dels altres polítics que parlaven des de la mateixa plaça on ens trobàvem.

Un dels crits que se sentia més ahir era el de “Liberté!”

En un dels vídeos que emetien per televisió es podia sentir com els atacants, després de sortir de l’edifici on havien matat a sang freda dotze ciutadans, deien “Al·là ha estat venjat”. El presentador del programa especial que es va emetre durant tota la nit, va convidar el representant de la comunitat islàmica a França. Sense embuts li va demanar clarament que afirmés que existeix el dret de fer caricatures dels profetes en qualsevol mitjà, una resposta que només admetia el sí o el no, i que va ser esquivada patèticament durant mes de quatre minuts amb formulacions difuses. Si aquell home no s’atrevia a afirmar taxativament una cosa tan simple, és fàcil imaginar els actes dels més extremistes. Un altre tertulià comminava clarament tota la comunitat musulmana a sortir dissabte al carrer, dia de gran manifestació, per, d’aquesta manera, separar rotundament l’islam del terrorisme; és una cosa que la comunitat hauria de prendre’s molt seriosament i deixar de creure que per actes com els d’ahir, l’opinió pública se’ls posarà en contra. Més que mai és el moment de desmentir-ho. De desmentir la Diferència.

La nit transcorria mentre miràvem com es desenvolupaven les diverses operacions policials per tot l’hexàgon, retransmeses en directe per televisió, enmig d’una gran incertesa. En tots els locals, una tele encesa creava un cert sentiment de comunió que es respirava “partout”. Tothom estava pendent del mateix.

S’hauria de començar a entendre la religió, totes les religions, com a font d’espiritualitat íntima i individual, i no tant col·lectiva i identitària. El “respecte” a certes tradicions i certs credos religiosos, jueus, musulmans i cristians ja no té lloc en el món d’avui.

El sentiment de grup és important i el fet que la gent el busqui com el busca, a l’encalç de qualsevol idea, ens hauria de fer pensar en què s’ha transformat la nostra societat, perquè ens falti tant l’afecte, una societat hipersexuada però que desconeix profundament el cos eròtic i afectiu de l’altre.

Ho deixo com a reflexió i em mullo del tot amb el tema català, que afortunadament veig de lluny, i sobre el que durant temps m’ha costat pronunciar-me com cal. La idea pot ser justa, però al final és accessòria, irrellevantment accessòria al costat de fets com els d’ahir.

Hollande ha decretat dol nacional de tres dies, i em sembla un dol profund.