Pla, Puigdemont i el referèndum

7.11.2016

No podem saber què hauria dit Josep Pla sobre el referèndum de Catalunya, encara que els unionistes sempre en citen, fins i tot al Parlament, una frase d’una carta que va enviar a Tarradellas: “El catalanisme no hauria de prescindir d’Espanya. Fabriquem molts calçotets, però no tenim pas tants culs”.  L’esmenten, reiteradament, per explicar que, amb la independència,  es perdria el mercat interior espanyol. 

Josep Pla al Mas Llofriu

Josep Pla al Mas Llofriu

Fer servir aquest argument podia funcionar als anys 70 del segle passat, però ara el mercat dels catalans és un mercat interior europeu de més de 400 milions d’habitants. Aquests europeus ja no ens compren tants calçotets sinó que vénen a lluir els seus culs a les platges catalanes que, després de la independència, suposem que encara hi seran.

Hi ha molt poques referències de Pla sobre Espanya i la independència de Catalunya, però n’hi ha dues de molt significatives en unes cartes consecutives que va escriure al seu germà Pere, des de Berlin, i que són de rabiosa actualitat: “Cada dia estic més convençut de que Espanya és un país de boigs. És un país que tothom sofreix de restrenyiment (el paisatge del centre és un paisatge restrenyit) i això dóna a tothom un desequilibri evident”(11/09/1923), “A Espanya, passaran coses molt grosses i crec que nosaltres veurem l’independència de Catalunya (…) Aquests sergentos vestits de general que han fet el cop volen posar un pedaç a aquestes coses, però el remei serà pitjor que el mal. Espanya es va enfonsant de mica en mica. Com que l’últim problema que sentirà el ciutadà espanyol serà el problema català, es trobaran, naturalment dificultats, però ara ja s’hauria d’estar fent una acció diplomàtica…”(23/11/1923) (Josep Pla, Cartes a Pere, editades per Xavier Pla, Edicions Destino, Barcelona, 1996, pàg. 59 i 61).

El que sí que hauria dit Josep Pla sobre les condicions del referèndum pactat, que Puigdemont -molt alegrament- ha dit que està disposat a negociar, és el mateix que va dir quan va veure Nova York de nit per primera vegada: “És bonic, però qui paga la llum?”. Es preguntaria quant ens constaran les misses d’un referèndum, si estem disposats a pactar-ho tot: l’edat mínima per votar, la pregunta, el percentatge de participació, la data, el percentatge de vots positius, el calendari, la moratòria per tornar a convocar-ne un altre…

Per deformació professional d’economista i per tradició familiar pagesa, jo també em pregunto quant ens podria constarà tot això, quines serien les contrapartides i si val la pena el dispendi. Suposo, però, que el President de la Generalitat no està disposat a acceptar qualsevol acord. Segurament ha fet una oferta tan generosa de cara a Europa ja que no espera cap contraoferta de l’Estat espanyol. De tota manera s’ha de ser molt curós quan es fan manifestacions d’aquestes naturalesa ja que, com deia la meva àvia Leonor, et podrien dir: “et prenc la paraula”. Després et presentaran unes condicions draconianes que ho faran fracassar tot.

Aquesta actitud és la que es desprèn de l’article publicat a l’Ara, l’11/12/16, pel professor Albert Branchadell, “Al llindar de la independència”, on amb l’excusa de fer “una reflexió sobre els llindars de participació i d’aprovació que es fan servir en el context europeu”, expressa la seva opinió sobre quines haurien de ser aquestes condicions.

En primer lloc, exposa que la validesa d’un referèndum pot dependre d’un nivell mínim de participació i el situa en un llindar mínim del 50% que, segon ell, és l’estàndard. Per argumentar-ho cita que per nomenar el Síndic de Greuges cal “una majoria del 60% i per reformar l’Estatut del 66,6%”. Ergo -segons ell- seria convenient per proclamar vàlid un referèndum uns percentatges de participació superiors al 50%. És molt sospitós que hagi utilitzat dos exemples que no són estrictament comparables ja que per escollir el Síndic de Greuges i reformar l’Estatut cal una majoria d’escons del Parlament i no de vots. A més, justament, l’Estatut del 2006 que cita va ser referendat només pel 49,4% del cens electoral de Catalunya. Ergo no seria representatiu dels catalans, ja que no va superar el 50% del cens.

Evidentment, l’objectiu democràtic és que en un referèndum per la independència hi hagi una gran participació. De tota manera, si s’accepta el percentatge del 50% del cens com una condició prèvia de validesa del referèndum, aquest començaria amb les cartes marcades. Aquest perill al boicot electoral ja el va establir la Comissió de Venècia del Consell d’Europa en l’informe final titulat “Codi de bones pràctiques sobre referèndums” del 16/12/2006. Justament és aquest codi el que cita Branchadell i que diu que “exigir el suport a la decisió d’un percentatge de l’electorat ajudaria a garantir més legitimitat als resultats”. Branchadell, però, s’oblida intencionadament de citar una segona part de l’informe, que estableix, a l’apartat 7, que “no és recomanable estipular un quòrum de participació (7a) ni un quòrum d’aprovació sobre el registre electoral (7b).

Si ens fixem en les eleccions que s’han portat a terme a Catalunya, els percentatges de participació han estat molt diversos. Les mitjanes de participació han estat les següents: 63,30% a les eleccions al Parlament; 71,33%, a les generals; 60,33%, a les municipals; 46,59%, a les europees, 56,26%, als referèndums. Així, si acceptéssim com a premissa de validesa que cal un 50% dels cens, els partidaris de l’statu quo actual només els caldria incrementar l’abstenció un 13,3% en relació a la mitjana històrica de les eleccions al Parlament del Catalunya, un 21,33% en relació a les generals i un 10,33% en relació a les municipals. No caldria que fessin res en relació a la mitjana de les europees. I, sobretot, només els caldria aconseguir un miserable 5,27% d’abstenció més en relació a la mitjana de la participació en els referèndums que s’ha realitzat a Catalunya en democràcia. Cal dir, per exemple, que en els casos del referèndum d’Escòcia o del Brexit no hi havia cap percentatge previ mínim de participació, ni quòrum en relació al cens.

Mentre que els partidaris de la independència s’haurien d’esgargamellar per aconseguir una gran participació, explicar els beneficis de la independència…, els unionistes només haurien de fer una campanya de boicot a les eleccions. D’entrada, ja tindrien més d’un 30% d’abstenció estructural de regal i no caldria que expliquessin els beneficis de la unió amb Espanya. Només haurien d’ignorar el referèndum i el debat ja que el que es premiaria seria la inactivitat sufragista.

El segon element que Blanchadell exposa és que es poden establir percentatges superiors al 50% del vot positiu emès (majories qualificades o reforçades) i esmenta el cas de la independència de Montenegro, en què la UE va exigir una majoria del 55% dels vots positius a la independència.

Lògicament, com més gran sigui el suport de vots positius, millor per la constitució d’un nou estat, però si cal per exemple un mínim d’un 55% de vots positius, hi ha una clara “discriminació positiva” a favor dels votants del no. Quan un català diposités un vot negatiu ponderaria molt més que els vots del sí.

Com es pot veure en el quadre adjunt, si féssim una projecció dels vots de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya -que és la vegada el que ha tingut més participació, un 77,46%- caldria només que un 16% dels que van votar CSQP i UDC votessin Sí -si fessin servir el criteri de la majoria estàndard del 50% de vots afirmatius. Si, en canvi, s’acordés que calen un 55% dels vots positius per proclamar la independència, caldria aconseguir que un 60% dels votants que van triar CSQP i UDC votessin sí i la resta mantinguessin un perfil en l’eix nacional similar a l’expressat al 26 de juny del 2015.

Pel que fa a altres qüestions prèvies que es poden pactar en relació a un referèndum, són aspectes molt menys rellevants, però també s’han tenir en compte. Per exemple, si es tractés d’un referèndum d’autodeterminació, seria convenient que hi poguessin participar els joves a partir de 16 anys, com es va fer a Escòcia, ja que si poden treballar i emancipar-se, també haurien de poder decidir el seu futur.

Quant a l’acceptació d’una moratòria de convocar un altre referèndum en el supòsit que sortís que no, la decisió d’uns determinats votants en un moment històric puntual significaria una hipoteca per a les generacions futures. Per exemple, en el cas d’Escòcia, un dels elements determinants del triomf del no va ser que els majors de 65 anys van votar en un 80% a favor de la unió. En el cas dels joves, els percentatges van ser els contraris. Ara que el Regne Unit ha decidit abandonar la UE, els escocesos ja han plantejat oficialment fer un altre referèndum ja que Escòcia vol continuar a la UE.

En definitiva, és molt contraproduent acceptar un percentatge mínim de vots pel tal que sigui vàlid el referèndum ja que això desincentiva maquiavèl·licament la participació de l’unionisme. També s’ha d’establir, equitativament, que en el resultat de la votació els vots positius a la independència simplement han de superar els del no.

Acceptar qualsevol altre supòsit seria omplir de plom les ales de la llibertat de Catalunya i falsejar el dret a decidir. Com va dir en una altra ocasió Josep Pla: “Els catalans no sabem governar perquè no hem tingut mai l’ocasió de practicar el que a Madrid fan com qui es menja un préssec” (recollit en el llibre de Josep Valls a Josep Pla oral, A contravent, 2011). Que la prudència o la inexperiència, doncs, no ens faci –literalment- fer el préssec.

 

Graella referendum 1 - Article Josep Vicenç Eres

 

Graella referendum 2 - Article Josep Vicenç Eres

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

14 Comentaris
    • Espero que ho tinguin en compte. De totes maneres em sembla que de vegades es fan declaracions sobres les condicions del referèndum sense tenir en compte quines són les conseqüències de determinades propostes que després se n’han d’assumir els costos polítics en desànims i frustacions.

  1. Era una altra època. Ara, amb la globalització , els vells estats nació de matriu jacobina ja no pinten res…. Al contrari, els petits estats, com bé diu el professor Alesina són els que econòmicament tallen el bacallà…

  2. Els catalans votaríem massivament per la independència -de fet per la no dependència de Madrid-: una altra cosa seria la gran massa desarrelada d’ orígens diversos que viu aquí -no hi ha més cera que la que crema.

  3. M’ha sobtat assabentar-me que el Pla feia errades com “sofreig” per “sofreix”. ¿I què és això de “qui paga el llum”? El llum és l’artefacte; el fenomen físic (i, per metonìmia, el corrent elèctric amb què se’l produeix) és la llum.

    Qüestions lingüístiques a part, l’article parteix d’algunes peticions de principi que a mi no em resulten gens clares. Diu, per exemple, que és inacceptable exigir més del 50% (diguem-ne un 55%) per aprovar la independència, per tal com els no independentistes tindrien un vot amb un factor de ponderació més alt que els separatistes. Sí, ¿i què? És més traumàtic canviar-li totalment la vida a qui no ho vol que no canviar-la-hi a qui ho vol. En un referèndum sobre una modificació transcendental de l’ordenament jurídic, és raonable que compti més l’opinió dels qui en sortirien perjudicats. A més, si es demanen majories especials als parlaments, ¿per què no se’n pot demanar una en un referèndum?

    Tampoc està gaire clar per què s’ha de replicar a Espanya el model escocès. El Brèxit ha demostrat que el Càmeron, lluny de ser un gran demòcrata, era un boig que li va agafar afició a això de jugar a la ruleta russa dels referèndums fins que es va engegar un tret al cap. Precisament un model del qual un Estat seriós n’hauria de fugir.

    • 1. Que els unionistes sortirien més perjudicats marxant que els independentistes quedant-se no és un argument. És només una opinió personal. Jo no ho veig així.
      2. Precisament perquè la indenpendència suposa un gran canvi, l’unionisme ja parteix d’un gran avantatge ja que els dubtosos sempre afavoriran l’statu quo. Que en una societat avançada la majoria de la societat vulgui marxar, vol dir que el seu estat matriu és un desastre total i absolut i que en una situació de “divorci acordat” els favorables a la independència serien el 80%.
      3. No sé si Cameron és un boig. Però creure que UK o qualsevol altre país pot romandre a la UE contra la voluntat d’una majoria dels seus ciutadans és la definició exacta de bogeria.

      • Una altra petició de principi: que un vot pel ‘sí’ en un referèndum independentista voldria dir que la gent vol marxar. Pot no ser així; per exemple, molts votants del Brèxit van declarar que es penedien del seu vot, que no estaven ben informats. I, com bé ho deia el Francesc de Carreras en un magistral article a El País, als referèndums la gent vota per motius diferents dels de la convocatòria i el resultat pot no reflectir el vertader estat de l’opinió. Com estar-ne segurs? Doncs exigint una majoria claríssima, i no una de justeta.

        En l’actual conjuntura, el millor que pot fer el govern espanyol és el que ja fa: res. El dia que hi hagi realment una majoria social abassegadora per la independència, el govern català trencarà amb les institucions d’Espanya. Abans, és a dir ara, no s’hi atrevirà. Els mossos enduent-se l’alcaldessa de Berga per la força en són el símbol més clar.

        • Molt bon argument. De vegades la gent vota sí quan vol votar no. O sigui que el millor és no preguntar. Que ho decideixi el Rajoy, que aquest sí que sap el que ens convé.

    • Entenc perfectament (?!) que els unionistes se sentin perjudicats si els trens funcionen i el govern té més pressupost. Per posar només dos casos que els dificulten l’existència, si el senyor que ha escrit això ho diu. (Aquí tothom pot dir el que vulgui, encara que sigui delirant:hi ha la consigna de ser tolerant amb “todos, vengan de donde vengan”. Amén.
      Però m’haurien d’explicar què beuen i què fumen, per desitjar viure en un lloc on tot va com els unionistes d’allà, lliurats a “desmantelar”, volen aniquilar.
      I posats a parlar de metges, encara que ens els vulguin destrossar, encara podrien curar gent, posem per cas, tan boja com el Cameron, que, per cert, propugnen disparar-se al peu, posar l’altre peu perquè els trepitgin i encara donen les gràcies, com a bon súbdits de su majestaz.
      No sé si m’entén, senyor.

    • Benvolgut,
      En relació a l’error lingüístic i el de picatge ja els hem corregit. Gràcies per la seva aportació.
      En relació a la seva opinió que, per declarar la independència, cal una majoria reforçada molt superior al 50% dels vots ja que, si n’hi hagués prou amb una majoria dels vots positius a la independència, això perjudica molt als que desitgen quedar-se.
      Seguint aquest raonament que esmenta, la majoria de canvis socials que s’han produït al llarg de la història no s’haurien produït mai ja que per fer canvis sempre hi ha alguns privilegis que s’han de modificar. En aquest sentit, podríem esmentar la llibertat dels serfs de la gleva medievals, l’abolició de l’esclavitud, el vot de les dones, la discriminació racial als Estats Units, l’apartheid a Sudàfrica…
      Segons la seva opinió, cal una gran majoria per fer canvis ja que els que no volen canvis i que van quedar més perjudicats haurien d’haver disposat de més drets que els que volen modificar l’statu quo. La seva argumentació portada a l’extrem significaria que els nobles medievals, homes blans dels USA o Sudàfrica, els homes… tindrien més drets que els que volien canvis.
      En una altre moment -en relació al procés de Catalunya- recomana que les institucions d´Espanya no ha de fer res. Segons vostè, encara que el referèndum d’autodeterminació el sol·liciti una gran majoria dels catalans o una majoria absoluta del Parlament de Catalunya ho aprovi, no cal fer res.
      Probablement la seva legítima adscripió a l’unionisme no li deixa veure o no ho vol veure que el més lògic -per resoldre un conflicte territorial i nacional- s’haurà de decidir a les urnes. Tot això encara que el resultat pugui ser incert i pugui modificar o no l’status polític de Catalunya.
      Acceptem, doncs, el resultat de la democràcia i que cap dels grans grups de votants parteixi amb avantatges objectives, com explicito en el meu article.
      Gràcies pel seu interès i lògicament estic disposat a debatre-ho políticament en públic o mitjançant les xarxes socials.
      Mentrestant, rebi una cordial saluttació,

      Josep Vicenç i Eres

  4. El mes important es controlar la pregunta. A mi no m’importa que posin tots els limits i condicions, perque la pregunta tambe podria ser si estem d’acord que Catalunya continui formant part de l’Estat Espanyol. Tots podem fer trampes i aqui l’abstencio i la desmobilitzacio jugarien a favor dels independentistes.

  5. Em sembla, estimat, que et fas un lio amb el % de participació, el % de vots emesos i el % del cens. Aclareix-te, si et plau, i no barregis faves amb alls.