Pitarra o el cel com un davantal de peixatera

3.11.2014

“Saber que Pitarra es va burlar del meu rebesavi és per a mi un orgull i una satisfacció. Em sembla que m’ho faré imprimir a les targetes de visita”, diu Enric Gomà en aquest article.  Ara Jordi Prat i Coll ha dirigit al Teatre Nacional Liceistes i Cruzados, un muntatge que treu la pols a Serafí Pitarra sense trair un gram de la seva genuïna musicalitat. L’espectacle es pot veure fins al 9 de novembe a la Sala Petita. Enric Gomà ha aprofitat per fer una lectura aprofudida de l’obra de Pitarra.

Liceistes i crucados | © May:Zircus TNC

Liceistes i crucados | © May:Zircus TNC

 

Sense gairebé adonar-me’n, m’he llegit tot el teatre i els poemes paròdics de Pitarra. T’hi poses i, si ningú no et dóna l’alto, vas fent. El teatre, a Singlots poètics. Teatre complet, amb notes d’Albert Arribas i la col·laboració d’August Bover, a Arola Editors. I els poemes paròdics els he llegit en uns Singlots poètics publicats el 1865 i 66, que corren per casa.

Llegir tota l’obra d’un autor et serveix per fer-te una idea del que portava entre cella i cella. En el cas de Pitarra, entretenir i divertir els seus contemporanis. De bon començament, els seus amigatxos i, uns anys més tard, els barcelonins. No se m’acut un ideal més noble i, barretada, se’n va sortir. Pitarra es va estalviar la grandiloqüència, el sentimentalisme, l’enyorança de les glòries catalanes i la literatura fluvial. Que no és poca cosa, si tenim en compte l’època en què va escriure el rellotger (és una manera de designar Pitarra, no estic parlant del meu rellotger, que és el senyor Puigsech). Si ho traslladem a la nostra època, cal preguntar-se quins autors s’han estalviat els mals del moment. No en són tants.

Abans de res, haig d’advertir que no sóc capaç d’avaluar la vigència del teatre de Pitarra perquè no m’he llegit les peces pensant en un possible muntatge, com acostumen els directors d’escena, els productors o els il·lustres membres dels consells assessors dels teatres nacionals i lliures. Sovint se’l titlla d’obsolet. Però a mi, francament, no em desagrada del tot el que és obsolet. Des d’una missa mossàrab a un globus aerostàtic. No busco en la literatura d’altres temps respostes als maldecaps actuals, com si fos ungüent de serp o el vomipurgatiu la ruà. En tinc prou amb un bon estil, amb un cert encert narratiu, amb determinats graus d’enginy i de poesia, amb l’efecte mirall sobre la societat dels seus dies. Un grapat d’autors que cada vegada que pugen a un escenari se’n defensa la vigència a capa i espasa i punyalet, com ara Goldoni o Marivaux, a mi em semblen obsolets, i no per això em desagraden especialment. Fins i tot jo mateix hi ha dies que em sento una mica obsolet i ho porto amb dignitat.

L’argument de moltes obres de Pitarra (i de Shakespeare, i de Molière, i de tants altres) és que dos enamorats topen contra la negativa dels seus pares (o d’un tutor amb poca fibra vegetal) i no cal dir que aquest assumpte ja no és dels nostres dies. Però sí que ho és la presumpció, l’engany, l’interès, la vanitat, l’estupidesa, l’enveja, la mandra, l’odi, la tírria i l’obstinació en l’error i en la quimera, que de vegades és el mateix amor dels dos joves que aspiren a casar-se i a comprar-se una nevera Kelvinator, quan tothom sap que és molt millor una Westinghouse.

Frederic Soler, ‘Pitarra’

De Pitarra, que per a mi és el gran autor català de la dècada dels seixanta del XIX, a molta distància de Frederic Soler (n’he llegit quatre o cinc obres i penso que no està a l’altura de Pitarra), me n’agrada, entre altres aspectes, que tot el seu enginy verbal és construït a partir del mateix idioma, des d’un ús ágil, ric, benhumorat i mordaç del català que llavors es parlava i ell escrivia. Un idioma que coneixia en profunditat, ja que era el seu idioma natural i del qual en va treure un gran partit.

Sobre el català de Pitarra i dels seus contemporanis, hi ha la idea estesa que està molt castellanitzat (i això ho van predicar els escriptors noucentistes i altres, com Josep Pla, que va menysprear i insultar els costumistes i humoristes barcelonins del segle XIX). Això es veu que és un defecte imperdonable. A mi, en canvi, no m’ho sembla tant. En els escrits de Pitarra hi he trobat un català que sovint queda una mica amagat, el barceloní, aquest dialecte que he sentit de la meva família materna, barcelonins des del segle XVI i també del pla de Barcelona, de Sants i de les Corts. El català dels besavis, dels avis, la mare i els oncles, que m’ha arribat a mi. En poso uns quants exemples:

‘Tot m’és u’, substituït actualment pel devastador ‘no m’importa’.

‘Si ho tens al cap, posa-t’ho als peus’.

‘Com si li diguessin Llúcia’.

‘Se’n podría fer una auca’.

‘Ser un carronya’, en el sentit de gasiu, pollós i llauna.

‘Quina burricada’.

‘Sortirem amb globus’, en el sentit que una situació acabarà molt malament (això ve de quan Monsieur Arban es va enlairar amb globus de la plaça de toros del Torín empès per la cridòria dels espectadors, que li exigien l’espectacle perquè havien pagat encara que bufés un vent espantós, i el pobre Arban es va perdre per sempre més mar endins).

‘Quedar per llavor’ (això ho deien molt unes ties àvies solteres, que van predicar amb l’exemple).

‘Ser un tronxo’ (es diu dels homes emmandrits i inútils, m’ho han atribuït moltes vegades).

‘Ja ho pots embolicar amb una fulla de col’, en el sentit que alguna cosa o idea o proposta no serveix de res.

‘Tenir bola a algú’, en el sentit de tenir tírria a algú.

‘No em xeringuis’, en el sentit de ‘no m’emprenyis’.

‘Bona per màrfegues’ (es diu quan algú respon massa tard, a deshora, i ve d’una història de dos pagesos de Vic que van anar a Olot, un altre dia si ho volen els l’explico amb calma; és l’equivalent català de a buenas horas, mangas verdes’).

‘Estar figa’ en el sentit d’estar empiocat.

‘Àngel a Maria’ o simplement ‘Àngela’, per expresar que allò que acaba de dir algú altre és exacte, un sinònim de ‘justa la fusta’.

‘La caixa’, en comptes de l’omnipresent ‘taüt’.

‘Fer anar algú com el porc del tamborinaire’, això prové de la rifa dels porcs per Sant Antoni, un costum barceloní del 1806 al 1885, i que vol dir que el fa anar per on vol (i sovint es diu o deia d’una dona que fa anar el marit per on vol, com si fos el porc del tamborinaire. Si no s’entén del tot, ara no tinc temps d’explicar com anava aquesta rifa dels porcs, un entreteniment fonamental a la Barcelona del s. XIX, com el Teatre Grec actualment).

‘Estigues’ per ‘estigues quiet’.

‘Fer un ou de dos rovells’, per algú que fa una acció extraordinària, sovint en sentit irònic. ‘

‘Adiós, cara de gos!”, per fer enrabiar algú a l’hora d’acomiadar-se’n.

No m’allargo, perquè demà encara hi seríem. Suposo que se’n fan una idea.

Un altre dels atractius de Pitarra és el seu sentit poètic. Ell només es proposava fer riure els seus conciutadans, però hi ha versos que, sense voler-ho, prenen una força insospitada. Me n’he apuntat uns quants, per a solaçar-los una mica:

“Primer que ma voluntat, es torça un tinter de banya”.

“Això és voler que un roure faci carbasses” (i no cal demanar als oms que facin peres).

“Un topazi que brillava com un caramel llepat”.

“Un cel pur que té un blau com de veta d’espardenya”.

“I si em mato amb salfumant diran que he mort com les criades” (que és com s’intenta matar aquella toia de La plaça del Diamant).

Una dona “veureu bé que té forma d’ampolla de capil·lera”.

“Fan un brogit que es prendria pel d’una confiteria quan hi ha molt despatx de neules”.

“Lo cel serè és tan blau com si hagués rebut un cop”.

“O el teu sí o la llet de burra!”, diu un noi a una noia, perquè la llet de burra la prenien els malalts i els afligits.

“Teniu un cor més gran que un magatzem de taulons”.

“Sols de pensar-hi ja fonc greix”, una frase que també pronuncia l’embotit Falstaff a Enric IV.

“Donarà més feina això que fer la campana d’hores”.

“Un país petit que ni era bo per vano ara és un regne poderós i gran”, que ara mateix no recordo si es referia a Catalunya o a un altre país pintoresc.

“Saps Marieta que ets blanca com un cap i peus de vedella?”, en un moment en què les noies aspiraven a la pal·lidesa extrema.

Encara un altre aspecte remarcable, que no és literari, sinó històric, sociològic. M’agraden els llibres que m’expliquen com vivien els seus contemporanis. No tots tenen aquesta virtut. Molt del teatre de Pitarra transcorre als pobles del pla de Barcelona, des de Sants a les Corts, passant pel Putxet i la Bonanova. O són pagesos o bé barcelonins acomodats que hi tenen una torre per pasar-hi l’estiu i les festes. Aquells rendistes del XIX, que l’única preocupació que tenien era omplir el càntir amb aigua fresca.

Caricatura de Frederic Soler, ‘Pitarra’. Dibuix d’Escaler publicat a ‘La semana cómica’ (1889)

M’encurioseix veure com vivien els barcelonins d’aquells temps, les seves dèries, els seus afectes, aquelles ideies revolucionàries de les quals Pitarra fa befa (perquè Pitarra, rient rient, és un conservador de cap a peus, cosa que en un rellotger és una garantia –no em deixaria gaire tranquil veure el meu rellotger assaltant Capitania amb un mosquetó-). Si el català és el normal dels seus temps, la vida també ho és. I és un retrat d’alta qualitat. Sense entendriments per una suposada idíl·lica vida rural, totalment falsa.

Com vivien i com es divertien els barcelonins. Què els entretenia. A mig llegir un poema paròdic de Pitarra, el número cinc dels Singlots poètics, sobre l’òpera Il Profeta estrenada al Liceu (que devia tenir un èxit descomunal perquè a Gràcia l’hi van dedicar un carrer, el carrer del Profeta), veig com Pitarra es riu dels paisatges dels decorats pintats de l’òpera i exclama:

“-La paleta més ditxosa
no fa un quadro com aquell.-
Tractant sols de meravelles
un pot comparar-ho bé,
perquè té coses molt belles,
al de les calces vermelles
que ha tret el xocolater.”

Això és: Pitarra compara els decorats d’Il Profeta amb una pintura que retrata un xocolater que porta, el molt presumit, uns pantalons vermells (calces, llavors, eren els nostres pantalons actuals). Si Pitarra ho va escriure, és perquè sabia que els barcelonins coneixien aquell xocolater i el retrat dels pantalons vermells i els faria riure. Pitarra, com els de Polònia, no fallava un gag.

No es poden imaginar quina sorpresa vaig tenir en ensopegar amb aquests versos. Perquè jo també el conec, aquest xocolater. Es deia Joan Ribas i Compta i tenia la xocolateria al carrer Ferran número 16, el carrer més cèntric de la ciutat en aquell temps. La xocolateria Ribas, la sala on es despatxava la xocolata, la presidia un gran pintura, pintada el 1833, del xocolater amb pantalons vermells comprant cacau a uns negres de la Guinea. Que com ho sé? Doncs perque el xocolater Joan Ribas és el meu rebesavi. I aquest quadre del xocolater dels pantalons vermells el tinc a casa meva, penjat al rebedor.

Saber que Pitarra es va burlar del meu rebesavi és per a mi un orgull i una satisfacció. Em sembla que m’ho faré imprimir a les targetes de visita.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. Deliciós article. D’aquells que després d’empassar-te’l refregues la llengua pel paladar.

  2. Un article molt original i molt documentat. M’ha interessat, com a Ribas que sóc, d’una manera especial. Costa trobar articles amens a la premsa i aquest m’ha fet respirar.

  3. Enric Gomà és un espécimen que cal preservar, per barceloní, per pitarresc, per lector i per antisolemnial. És frescal, com cal. I ens cal molt, a hores d’ara. L’enhorabona per l’article

  4. Esplèndid article! He rigut molt i he retrobat expressions que, tot i ser de Sabadell, tota la vida han corregut per casa.

  5. I no només de Barcelona devien ser, perquè jo mateix, que sóc d’un poble a 13 quilòmetres de Girona (i amb una mare gironina del carrer del Carme), també les sentia i les feia servir, unes quantes d’aquestes expressions, com ara l'”Estigues”, el “Llúcia”, i l'”Àngela Maria”… i només tinc 48 anys: això vol dir que a començaments dels 70 els meus avis i els meus pares encara parlaven així…

    I trencant l’enraonament: no sé si Pitarra va fer servir mai aquest mot, però la meva expressió preferida d’infantesa és “Tens el cap com un pescapous!”
    …Qui sap què és un pescapous?

    Enhorabona, Enric.

  6. I no ens en podries fer una foto i mostrar-nos-la, aquesta pintura?

    Per cert, tenia entès que va ser Fabra qui va decidir usar eles terminaciones en -us com ara ‘globus’. Estàs segur que en Pitarra ja la feia servir?

    • Marc, és cert que Pitarra va escriure ‘globo’. En l’edició a cura d’Albert Arribas, la d’Arola Editores, ha normalitzat l’ortografia, com en totes les altres peces. Cosa que, si no afecta al vers ni a la rima, em sembla bé. No llegim “El Quixot” amb l’ortografia de Cervantes, actualment.

  7. Ja la voldria jo, la teva obsolescència. En pac d’aquesta estona deliciosa que m’has fet passar em comprometo a reconvidar-te a un bitter kas (després que tu m’hauràs pagat, això sí, aquell anís del mono que em vas prometre. Públicament).

  8. De totes aquestes dites, n’he comptat un bon grapat que a casa les havia sentides i jo encara les dic. Especialment, m’ha fet gràcia: “Estar figa”. A casa dèiem: el nen (o qui fos) està enfigassat (empiocat). I aquesta altra: “Com si em diguessis Llúcia”. Magnífic article, Sr. Gomà. Penso que hauria d’escriure més, a mi m’agraden molt i molt els seus articles. Vostè amb la llengua fa el que vol, és un virtuós de l’idioma. I pel que fa a Pitarra, no recordo haver rigut tant com ho vaig fer llegint algunes de les seves obres.