Piolho de cobra. L’alacrà

2.08.2018

Agafats de la mà, pugen a la duna més alta i el sol en pondre’s a l’atzur aplaudeixen absurds, s’hi fan la selfie: somriuen, l’envien: Sunset dune. Jericoacoara, i el sol mor i ensagna la mar, amb sang que no és seva, sang de sangonera, de mosquit. A l’esquena el desert, inabastable, la seguida dels pals de la llum, una línia, prima, fins a les primeres mates i els sorrals de la tapioca, els filferros, les caipires, les primeres cases, precàries, allà lluny. A la platja músiques la dansa dels crancs, peus nus, la brisa fosca de les palmes conviden.

A l’arenal, davant del meu rafal, hi aixequen a pressa feta, amb pals, fang, plafons i cartrons, sopluigs improvisats, estripats. Os favelados. Demà en seran més i l’endemà més. No són d’aquí. Vénen del Sertão i la sequera més paupèrrima, dels ravals del denge nordestí. Brutícia. Plàstics. Mosques. Són misèria sorruda i negrenca. La canalla despullada i descalça contra la polseguera, escardalenca, els ventres inflats, segueix la mare. Com aviram. Corglaça. Com el tall del coltell que crema blanc ben endins del cor i la nit. M’acudeixen amb ampolles de plàstic buides. Imploren aigua, imploren aigua i pidolen rossegons i porgueres i em miren i callen. Callen i se’n tornen. Aquí al davant, davall la duna alta i el vent, solament hi havia la sorra i la mar. Ara, aquestes nits de lluna plena, els cops de martell, la fressa no em deixen dormir. Sóc a l’hamaca i guaito tota aquesta bellugadissa, el garbuix d’ombres i claror sublunar, l’estesa de sostres precaris. Al de davant un borratxo truca i malda «Zulene, vai me deixar entrar!». Ella li parla baixet, per no despertar els fills, «Não, hoje, não». I sí: hi entra. La prenyarà una altra vegada?

Piolho de Cobra, mateiro, les teves nits.

I el sol es lleva i hi tornes a parar els para-sols, escures l’última calada d’herba, la fermes amb els dos dits primers i la xucles fondo i ràpid i me la passes, la brasa del sol nou, les escorrialles d’anit, Piolho de Cobra, el teu niu sota les palmes seques, amb els escarabats i les rates, les rates em roseguen els llibres, s’hi pixen, amb els gossos torts, coixos, esquifits, les bosses de la brossa, els plàstics que esventren i el vent escampa, amb el brogit dels motors i els crits, els crits, brams dels galls, dels cavalls, dels rucs, la soliguera els atalba a l’arenal, Piolho de Cobra, mateiro, tornes amb la mà estesa, bruta i buida i m’abraces i te’n tornes, envellit, gras, calb, amb els braços vençuts, i no puc recordar el teu nom. El trau a l’esquena. El rovell del sol i la sorra. La boca de salmorra. Tot ara s’ensorra de tu i de mi: la pols blanca, ta germana i la festa i el vent i la febre. I ton pare: una ombra, amb la mar fins al pit, la dansa dels braços, pendent només dels fils de l’eixàrcia, tibant-los. I és mort. Si a aquella platja verge pogués tornar i ser-hi tu, l’alacrà. I si al cel els ulls jo no alcés mai més. Els teus ulls esmolats, Piolho de cobra, mateiro, te’ls repta el cel. Llamps i ressol.

Avui al Diário do Nordeste: Menina acusa viciado em crack escravizá-la. I: Meninas da rua são violentadas na família.

Etiquetes: