Pierre Menard, autor de la tesi doctoral de Pedro Sánchez

22.09.2018

Les sospites de plagi que hi ha actualment sobre les tesis doctorals i els treballs finals de màster de diversos polítics, està degenerant en una mena de psicosi borgiana. Mai abans ningú no havia demostrat interès per aquests treballs d’investigació, que acostumen a ser textos ensopits, sense estímuls.

Ara, alguns polítics han trobat en el plagi una estratègia oportuna dins els seus plans maquiavèl·lics per desprestigiar el rival. Fa uns dies, quan Albert Rivera va fer al·lusió a les possibles irregularitats de la tesi de Pedro Sánchez, en aquest precís moment, la investigació acadèmica es va tornar un gènere una mica més literari. Ara tots els periodistes llegeixen tesis i treballs acadèmics, rastrejant qualsevol pista de plagi. És veritat que no hi ha un interès sincer en aquest propòsit, però, almenys, ara hi ha algú que pari atenció sobre aquests textos sobris, tan sovint inadvertits per tothom, malgrat el gran esforç que suposen per als seus autors. Aquestes contradiccions són efectes del morbo periodístic.

La psicosi pel plagi que hi ha aquests dies, faria somriure a l’escriptor que va convertir aquesta pràctica fraudulenta en un dels temes literaris més enginyosos de la modernitat. Jorge Luis Borges va publicar un conte publicat dins el llibre Ficciones (1944), titulat Pierre Menard, autor del Quijote. Hi plantejava la paradoxa que un escriptor del segle XX, Pierre Menard, tornava a escriure determinats capítols del Quixot, més de tres-cents anys després, i no ho feia copiant el text, sinó, reproduint-lo de manera casual o fortuïta. Així es donava la gran contradicció que aquesta còpia del Quixot no era, exactament, un plagi. Això evidenciava una cosa: que el significat de les obres literàries canvia amb el temps. No és el mateix llegir el Quixot l’any 1615 que fer-ho al 1939. Han passat masses coses entremig perquè continuï tenint el sentit original.

En les tesis i tesines dels polítics espanyols també hi ha una paradoxa borgiana: depenent del cas, el plagi sembla ser una reescriptura creativa, o bé una pràctica fraudulenta. Sense anar més lluny, Pablo Casado no sembla patir les conseqüències del plagi, mentre que Carmen Montón, exministra de sanitat, va haver de dimitir. I Pedro Sánchez, què? També li ha escrit la tesi Pierre Menard?