Philip Roth ha mort

23.05.2018

Aquest any no tindrem Premi Nobel de Literatura. Podríem dir allò tan suat de «a tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou», perquè la corrupció, la vilesa i l’assetjament sexual que es covaven a l’organització, i que els més ingenus ni tan sols sospitàvem, ha quedat al descobert, s’han dit el nom del porc -suposo que amb el lèxic i la sintaxi més refinada i sense aixecar la veu-, i hi ha hagut expulsions, dimissions, insults i tot allò que acostuma a passar quan els membres d’un col·lectiu es treuen els drapets al sol.

Philip Roth

Confiem que les aigües tornin a mare i que l’any que ve puguem aplaudir un nou Nobel. No caldrà que canti: si escriu bé ja n’hi haurà prou! Ens podrien sorprendre amb algun autor ben desconegut. Si n’hi ha, encara, de noms i móns per descobrir! ¿Què sabem de la literatura que escriuen els autors asiàtics fora del meu amic Salman Rushdie o de la compromesa Arundathi Roy? Si no fos per l’Editorial Límits, d’Andorra, no hauríem tingut l’ocasió de conèixer l‘africà Amadou Hampâté Bâ, autor d’un memorable Amkul·lel, el nen ful. Quants de tresors no s’amaguen, potser, en els replecs de les valls andines, a les vores dels cabalosos rius xinesos, a les profunditats de l’estepa siberiana, a les bigarrades poblacions àrabs, a…?

Tot i que espero que els acadèmics suecs facin les paus, si més no, de cara a la galeria, si alguna vegada haguessin tingut l’encert (!) de convidar-me a participar a les seves deliberacions, hi hauria anat amb un candidat sota el braç: l’americà Phillip Roth, a qui sempre li faltava un any per ser tan vell com jo, i que ara ja no ho aconseguirà perquè ha mort. Ho lamento profundament.

Crec que l’antecedent més antic de la seva obra en català és la novel·la El pit. Com esdevindrà en molts altres textos seus, el protagonista és un professor universitari, com Roth, que també ho va ser, fins a 1992: un especialista en Gogol i Kafka. Després d’una època de decandiment, l’home sent revifar el desig sexual per Claire, la seva companya els dies que una forta coïssor a l’engonal el preocupa, alarma i el fa entrar en contacte amb el món de la medicina, cosa que no evitarà que s’aboqui a un procés de metamorfosi que el transformarà en un pit femení. El pit, simplement, fa pensar en algunes de les primeres pel·lícules de Woody Allen, que són més o menys d’aquell període. I no em sorprèn que la vagi escriure un novel·lista que exercia de professor de literatura, influït, per força, pel descobriment tardà que vam fer de l’obra de Kafka.

Sé que després d’El pit i fins a l’aparició d’El trastorn de Portnoy, passen vint-i-un anys sense que tinguem cap altra de les seves novel·les en català, i no serà per falta de títols, ja que l‘autor no va parar d’escriure i, per sort, de publicar.

El trastorn de Portnoy és el llarguíssim monòleg d’un jueu que revisa la seva vida amb el psicoanalista. L’alter ego de Roth, que tant pot ser un titellaire com un actor radiofònic i, més sovint, un professor universitari o un escriptor d’èxit, és, en el cas d’Alex Portnoy, un advocat que fa carrera política com a sotsdelegat d’Oportunitats Humanes a l’Ajuntament de Nova York, comissionat per investigar els escàndols dels concursos de televisió. L’ofici del pare, agent d’una companyia asseguradora que sap que no ascendirà a la cúpula de l’empresa per la seva condició de jueu, així com la dedicació de la mare a la família, la feina, la cuina i la neteja són un reflex de la biografia de l’autor.

Com també ho deu ser, imagino, la seva actitud davant la sexualitat que, de ben jove, li desperta una activitat masturbatòria. Sempre, però, i, com a bon jueu, amb una forta sensació de culpabilitat i, sobretot, de por a ser descobert.

Alguns dels primers lectors de Roth es devien escandalitzar quan llegien les reflexions de Portnoy en relació a les dimensions de la titola del seu pare, l’onanisme en grup, aquell testicle indecís que no tornava a lloc fins que no rebia un fort tractament d’hormones, el permanent restrenyiment del pare, o les sessions de llit amb la Mona i totes les mosses que se li posaven bé…

Tot plegat ens arriba ben amanit i fresc en l’excel·lent traducció del malaguanyat  Joan Fontcuberta a qui algú, en uns temps tan estranys, li podia retreure una aproximació massa directa al llenguatge col·loquial que alguns partidaris d’allò que en deien el català light volien fer desaparèixer del mapa. Ara mateix, i lamento no recordar qui, on i com, un gamarús disfressat de filòleg pontificava que paraules com carallot, brètol o bordegàs s’han d’esborrar del mapa perquè, per fortuna, es n’hem fet nostra una de genial que ho resumeix tot: “gilipollas”. Qui el va parir!

La marca de l’home sí que ens va arribar amb puntualitat. Publicada als Estats Units l’any 2000, la mà competent de Xavier Pàmies ens la va oferir el 2001, gràcies a La Magrana. La novel·la presenta un grau progressiu de sorpreses que em sabria greu descobrir, i posa al descobert la doble moral d’un país que considera que la màxima immoralitat que es produeix en la vida pública és una notícia que s’escampa per tot el món: una becària, agenollada sota la taula, fa, de bon grat, un treballet al senyor president.

La novel·la és plena de sorpreses. Una de les primeres es produeix quan portem més de cent pàgines de lectura: Coleman Silk, que, com a bon protagonista de Philip Roth, ha de ser jueu per força, no és… No! No ho explico, perquè no vull  fer un spoiler!

L’autor posa en evidència la contradicció que hi ha en les formes de vida americanes: després de segles d’haver marginat, ridiculitzat, oprimit i cremat vius tants i tants de negres, ara, avui, a un que ho és no se l’hi pot dir i, atesa la moda de la correcció política, se l’ha d’anomenar “persona de color”. El més grotesc i hilarant de tot és que la universitat que el vell Coleman, amb el seu treball i esforç ha situat a un nivell molt alt, l’expulsarà per… racista! Després de cinc setmanes d’haver començat el curs, el professor Coleman comprova que hi ha dos alumnes matriculats que no han assistit ni un sol dia a classe; per tant, no té ni idea de la pinta que tenen ni el color de la seva pell. Això fa que un dia deixi anar aquesta pregunta a l’aula: “¿Els coneix algú aquests dos estudiants?¿Tenen existència, o són lèmurs?”

Quan aquest qualificatiu s’escampa, un equip de fariseus, capitanejats per una professora estrangera ressentida, inflarà l’assumpte i no s’acceptarà la resposta del professor en el sentit que els ha dit lèmurs per la seva condició d‘absents, desconeguts: espectres o fantasmes… Allà mateix, feia uns anys, s’havia tancar la piscina de l’institut perquè els blancs no haguessin de nedar en la mateixa aigua que tocava la pell dels alumnes negres. I l’investigador Charles Drew, que havia descobert la manera d’emmagatzemar la sang sense que es coagulés, va tenir un accident i va morir dessagnat perquè a l’hospital on el van portar no atenien els negres…

El novel·lista Zuckerman, des d’una privilegiada primera fila, descriu pas a pas i d’una manera sarcàsticament objectiva, el descens als inferns del professor Coleman Silk i de la jove amant que l’acompanyarà en l’últim viatge, una dona de fer feines perseguida per un marit embogit i violent, antic combatent del Vietnam.

Les reflexions que hi llegim sobre l’evolució dels sistemes educatius interessen d’una manera especial aquells que estem preocupats pel futur dels joves en una societat cada cop més tecnificada i, al propi temps, més permissiva, nyeu-nyeu, i menys donada a la disciplina i a l’esforç per aconseguir allò que, avui sona tan carrincló, i que els nostres noucentistes anomenaven “la feina ben feta”. Un dels personatges diu: “Com que llegir els clàssics és massa difícil, la culpa és dels clàssics. Avui dia, els estudiants consideren la seva incompetència un privilegi: com que sóc incapaç d’aprendre-ho, vol dir que el tema ha estat mal triat”.

També vam rebre puntualment de la mà de Xavier Pàmies L’animal moribund, una altra història de sexe total, descordat, entre un professor universitari que voreja la setantena  i que no pas per casualitat, es diu David Kepesh, com el protagonista d’El pit, i  una seva alumna, la Consuela Castillo, de vint-i-quatre anys, filla de cubans benestants exiliats. Força més breu que les novel·les anteriors, l’obsessiu encaterinament del vell professor per la noia es transforma en una gelosia infinita, que voreja la paranoia quan intueix que la pot perdre.

I, encara que no es pugui llegir en català, m’he de referir per força a Patrimony, el llibre de Philip Roth que considero imprescindible i que, si sabés prou anglès, m’agradaria traduir encara que fos de franc, per si algú s’engrescava a publicar-lo. En el cas d’aquesta “història vertadera”, com el mateix autor la subtitula, ja no ens cal parlar de mèrits literaris, de denúncia dels fariseus que dominen el nostre món, del poder de l’erotisme, del nivell de la Universitat, de metàfores o paral·lelismes entre vida i la literatura… No. Em fa l’efecte que n’hi ha prou només que ens referim a la sinceritat, a la naturalitat  amb què Roth es despulla per fer-nos entrar a casa seva, a la llar d’una normal i tòpica família jueva.

Després d’aquest impagable Patrimoniy, se’ns fa la claror sobre molts personatges i situacions de les seves novel·les. Aquí hi ha l’arrel de bona part de la seva obra: ell, en primer lloc, amb el pare i el germà, tal com els veiem en la fotografia de la coberta, el mes d’agost de 1937, quan Philip només té quatre anys i el pare i el germà trenta-sis i nou, respectivament; a més de la mare, que no surt a la foto, i algun altre parent – la família al complet -, els veïns, alguns amics i coneguts, les dones que han passat pel seu llit i totes les variacions que la seva imaginació tan fèrtil podia inventar.

Els records i el present se succeeixen quan el pare, als vuitanta-sis anys, viu ja en plena decadència. Aquell home, que hem vist afectat per un restrenyiment crònic, es troba aquí en una situació d’indefensió total, en plena degradació física, víctima del tumor cerebral que el paralitza i se li menja la visió. Quin patetisme, el dia que el vell ha de confessar al seu fill que s’ha cagat a sobre i que, en el seu desesper per eliminar-ne els vestigis, ha deixat tot el lavabo emmerdat: parets, pica, tassa, tovallola…! El novel·lista assumeix la feina de fer desaparèixer el rastre d’aquell desastre mentre el pare li suplica que no ho expliqui a la Claire, que en aquell moment prepara el sopar. I Roth, quan fa el cor fort, s’arromanga, agafa la galleda, els fregalls, i es riu d’ell mateix: “És com escriure un llibre – vaig pensar -, no saps per on començar”. I  continua: “Hom neteja la merda del seu pare perquè no té cap més remei que netejar-la, però després d’haver-la netejat, tot el que s’ha de sentir se sent com no s’havia sentit mai abans… Un cop deixes de banda el fàstic i ignores la nàusea, un cop et llances més enllà de les fòbies, fortificades com tabús, queda moltíssima vida per apreciar.”

Aquest llibre em sembla tan fonamental que, encara que no hagués publicat tantes i tantes novel·les que també m’han fet feliç, ja l’haurien fet mereixedor de tots els premis del món, començant pel Nobel, és clar. Ara ja no hi seran a temps. Quina llàstima!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. M’ha agradat l’article, tot i que, permetent-me un pèl de crítica lectora més aviat profana, he trobat una mica fàcil la referència al català light (toves o dures, diria que són posicions superades, no en sentit hegelià).
    Per la resta, aprofito per retre homenatge al mestre de qui els meus fills aprengueren llarg (normal i viu) català i que el país hauria de tenir (no solament ell i segurament no tindrà) més en la nostrada (ui!) memòria literària i cívica.