Philip Larkin i la beneiteria malintencionada

Fa poc, Jordi Graupera, que és als Estats Units ungint-se de l’aura perpètua de Nova York, ha estat víctima de la maledicció del Twitter

Twitter pot ser una benedicció o una maledicció. Per la banda de la benedicció una piulada té la virtut de conservar i transmetre l’impacte entusiasta de la realitat efímera de la immediatesa. Però sovint passa que apliquem aquest afany impulsiu cap a la comunicació instantània i fresca per qüestions que requereixen més atenció i més reflexió i més actitud crítica. Cada dia veiem exemples del Twitter convertit en una maledicció, sobretot en el terreny de la política, quan una mera reacció impetuosa s’eleva a categoria universal i un mer rumor es transforma en un titular de diari.

Philip Larkin | Foto: The Sunday Times

Fa poc, Jordi Graupera, que és als Estats Units ungint-se de l’aura perpètua de Nova York, ha estat víctima de la maledicció del Twitter, reaccionant amb una voluntat incontenible de compartir un article que havia trobat a la xarxa amb la comunitat dels seus seguidors. La veritat és que l’article mereixia més atenció, reflexió i actitud crítica per part de Graupera, perquè és un text escrit des de les ganes d’autopromoció a tota costa, fins i tot creuant la frontera entre veritat i mentida, entre la bona i mala fe.

L’article en qüestió, «El circo de la singularidad. Philip Larkin y los mecanismos comerciales de la memoria», porta el descriptor de «reportatge» quan en realitat és poc més que un libel de difamació.  El blanc de la ira de l’autor de l’article, Íñigo F. Lomana, és el poeta, novel·lista, biògraf, memorialista, crític, editor i professor anglès, Andrew Motion (Londres, 1952). Jordi Graupera ha ensopegat amb el pseudoreportatge de Lomana a la pàgina Demipage, l’editorial que publica la revista Buensalvaje, una revista cultural bimestral implantada a Espanya des de Perú, que té una tirada de 12.000 exemplars.  Sense pensar-s’hi gaire, Buensalvaje ha escampat el text de Lomana per terra, mar i aire, entre l’edició en paper i la versió d’internet. I Graupera l’ha pescat al vol i tranquil·lament l’ha retuitejat als seus seguidors.

El senyor Lomana és molt astut perquè comença el seu article dissimulant amb unes reflexions absolutament tòpiques sobre la posteritat dels autors, sovint manipulada o distorsionada per servir els interessos ocults dels seus editors i hereus. Després d’aquest introit, en el fons innecessari, Lomana va directament al tema: la posteritat del gran poeta, narrador i crític anglès Philip Larkin (1922-1985), segurament el més gran poeta britànic de la segona meitat del segle XX. Si hem de jutjar per la informació que aporta el seu article, segons el senyor Lomana estem no a l’any 2015 sinó en algun moment de finals de la dècada dels anys 90 del segle passat, en el moment de l’ona expansiva que es va produir a la comunitat literària anglo-saxona arran de la publicació, el 1993, de la biografia-bomba d’Andrew Motion, Philip Larkin: A Writer’s Life. Novament, segons el senyor Lomana, la biografia de Motion és la font de tots els mals que actualment amenacen la posteritat altrament tranquil·la i despreocupada de Larkin. És a dir, sense la biografia de Motion, tot hagués anat com una bassa d’oli. Sí que es pot afirmar que el llibre de Motion va causar un escàndol, una polèmica quan va aparèixer perquè va denunciar certes falles a la personalitat humana de Larkin, com ara ultraconservadorisme, racisme i misogínia. Però no es pot afirmar, de cap de les maneres, que sigui l’origen de tots els mals que planteja la posteritat del gran poeta.

La pura veritat és que la font més llunyana de tots els mals és l’actuació ambigua del mateix poeta a l’hora de redactar els termes del seu testament. Era tan contradictori que els hereus el van haver de dur davant dels tribunals. Larkin va morir de càncer, sabia que es moria i va tenir prou temps per deixar-ho tot en ordre. Va redactar serenament el seu testament, però el document del testament deia tres coses significativament contradictòries respecte al destí de tots els inèdits, és a dir, els poemes no publicats, els quaderns de treball, els dietaris íntims i la dilatada correspondència. En honor a la veritat aquí comença tot. El 1988 un dels tres marmessors de Larkin, el seu amic Anthony Thwaite, va publicar un volum d’obra reunida indigerible on, seguint un esticte ordre cronològic barrejava els poemes editats en vida i els poemes inèdits. Tothom, crítics i lectors, unànimament van censurar el volum, però el mal estava fet: s’havia trencat la imatge intocable de Larkin com a autor d’una obra reduïda, closa i perfecta.

Després va venir un altre volum a cura d’Anthony Thwaite, una nodrida tria de cartes personals, Selected Letters of Philip Larkin 1940-1985 (1992), que posava en relleu els aspectes més foscos i qüestionables de la personalitat del poeta. I, finalment, el 1993, Motion va publicar la seva biografia tan controvertida. El senyor Lomana no parla gens de l’antecendent dels Collected poems i, encara pitjor, situa la publicació del volum de cartes primer «a finales de los noventa» i, més endavant en el mateix text, en el seu lloc corresponent, perquè té un interés especial en disparar contra Motion per convertir-lo en l’ase de tots els cops. El senyor Lomana acusa Motion de «frialdad malintencionada» i d’oportunisme econòmic.

Efectivament, la biografia de Motion té un punt netament efectista i sensacionalista.  ¿Quantes vegades no passa en el món de la biografia literària que el biògraf acaba fatigat i desencantat, per no dir directament basquejat amb el biografiat? ¿Cal que citi l’exemple ja llegendari de la magna biografia oficial de Robert Frost escrita per Lawrance Thompson en tres volums? No es poden negar els defectes de la biografia de Motion, però tampoc, per la mateixa regla de tres, es poden obviar les seves virtuts. Però no cal ser un geni per observar que el senyor Lomana té més interés en carregar-se Motion que defensar Larkin. ¿Qui demostra més mala intenció, l’autor de la biografia o l’autor de l’article a Buensalvaje?

Que el senyor Lomana no li agradi la figura i l’obra de Motion em sembla més que legítim.  Per mi, la seva visió és equivocada perquè Motion és un poeta gens menyspreable i com a poet laureate va fer una tasca molt lloable en defensa de la poesia. El senyor Lomana està en el seu dret d’expressar les seves opinions sobre Motion, però, si us plau, que no s’amagui darrere de Larkin i que no jugui brut, intentant fer passar prejudicis personals com a judicis estètics i ocultant informació vital. Lomana s’aprofita de Larkin i Motion per impressionar el personal i mirar de demostrar que és el més llest de la classe perquè sap coses que la resta de mortals ignorem.

Torno a insistir, condemnar la biografia de Motion de manera totalment unívoca és una equivocació greu. L’atapeït llibre de Motion, de 570 pàgines, té alguns valors innegables, com la quanitat insòlita de dades que aporta o l’esplèndida lectura dels grans poemes de Larkin.  A més, al capítol d’agraïments, Motion cita dues pàgines senceres de fonts de personalitats de l’entorn personal de Larkin que van donar el seu testimoni.

Ara bé, l’aspecte més deshonest i més distorsionador de l’article del senyor Lomana és que talla en sec la qüestió de les polèmiques revelacions sobre la vida de Larkin just després de l’aparició de la biografia de Motion el 1993, com si no hagués passat res més des d’aquell moment. Això és rotundament fals perquè la biografia de Motion va generar una forta reacció en contra, una reacció que ha produït tres llibres que han volgut corregir i equilibrar la imatge pública de Larkin, tres llibres que han produït clarament l’efecte buscat.

twitter-ipo_El primer dels tres és la nova biografia del biògraf professional, Richard Bradford, First boredom, then fear. The life of Philip Larkin (2009). Bradford, amb un cert èxit, ha relativitzat i matisat les afirmacions més tremendistes de Motion, per després demanar que ens fixem exclusivament en aquells aspectes de la vida que ens ajuden a entendre els poemes de Larkin. El 2011, Anthony Thwaite va tornar a la palestra per oferir-nos Letters to Monica, una tria substanciosa de les cartes que Larkin va adreçar a Monica Jones entre 1946 i 1984. Com saben tots els larkinians de pro, Monica Jones, entre totes, va ser l’amant més constant del poeta, la persona que el va conèixer més a fons en aquesta vida. Del llibre emergeix una imatge de Larkin més ajustada a la realitat i la veritat.

I, finalment, tenim la tercera biografia, Philip Larkin: life, art and love (2015), de James Booth, amic del poeta i estudiós de la seva obra. Booth va tractar el poeta a la Universitat de Hull i ha escrit dues monografies sobre la seva producció literària. La seva biografia és, en definitiva, una rèplica al llibre de Motion, que extrema la línia d’argumentació de Bradford, insistint que qüestions ideològiques no constitueixen un criteri crític acceptable. És més, Booth subratlla que tots aquells que van conéixer Larkin de la vora el van admirar i estimar.

Els autors tenen l’obligació de documentar les seves opinions a fons abans de desqualificar a l’engròs i els lectors tenen l’obligació d’excercir una mica de responsabilitat crítica abans d’ajudar a promoure per la xarxa textos indignes. Malgrat les biografies, Philip Larkin continua sent el gran poeta que és. Malgrat la biografia de Larkin, Andrew Motion continua sent l’escriptor considerable que és, l’escriptor que acaba de publicar un excel·lent recull de poemes, Peace talks, que evidencia la seva voluntat ferma de renovar la seva obra lírica.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació