Phicus Pandurata

3.08.2016

No és un somni.

Moltes vegades, he intentat convèncer-me’n.

Del mal que pateixo me’n sento afectada de llarg temps ençà. Recordo el doloret dolç als dits dels peus tot just ultrapassat el llindar dels vint anys. Aquell mal petit m’agafava cap al vespre, gairebé cada dia. Aviat el dolor era massa intens per a poder caminar. Naturalment, de seguida m’havia posat en mans de metges. Prenia tranquil·litzants, vitamines, calci i tot de píndoles de colors. Feia lavatives, glopejava col·lutoris, em posaven gotes als ulls. Jo continuava amb el meu dolor. Una pila de radiografies no aportaren res de nou. Els exàmens i reconeixements dels facultatius no aclarien el meu estat. Les anàlisis de sang i orina, les biòpsies, es revelaven cada cop més inútils. Llavors vaig recórrer als acupuntors, els fisioterapeutes i finalment als guaridors de poble. Em van fer constel·lacions. Vaig prendre les aigües de Jafre i també les de Lorda. Vaig ingerir píndoles de ferro i de ginseng, vaig deixar de menjar carn i m’alimentava només amb vegetals.

La cadira de rodes era ja el meu hàbitat natural. Jo patia, la meva família patia, els amics i els companys patien. Malgrat que tots dissimulàvem i jo mostrava coratge, tots sofríem per la meva degeneració. Perquè el mal anava avançant d’una manera ben evident. La desaparició del dolor no fou un bon símptoma: les cames se m’havien anat aprimant i assecant. Fins al punt que ja no les sentia. S’havien convertit en branques seques, sense fulles ni rebrolls, de les quals algun dia l’arbre s’havia de desprendre. I així va ocórrer davant l’horror general. La medicina oficial va voler acollir-me per alleujar la càrrega que jo era per als meus pares i per estudiar-me, sobretot; però jo, tot i reduïda a la meitat, encara tenia el cap clar i m’hi oposava rotundament. Ara ja era molt evident que mai no tornaria a una vida normal, i demanava la mort amb totes les meves forces. Perquè no patís em devien drogar, ja que recordo haver tornat a la consciència en un període on la llum havia canviat tant. El meu cos havia migrat de tal manera que ja no eren amb mi els pits ferms que tan orgullosa em feien sentir, ni el ventre suau, ni el llombrígol petit, ni tan sols el relleu de les costelles. Els braços i les mans s’afeblien a marxes forçades. Què quedava de mi? Només un cap que funcionava massa bé, uns ulls que hi veien més del compte. Impotent davant tanta de ruïna, incapaç d’acabar amb el sofriment dels que m’estimaven, vaig començar a desenvolupar una mena de curiositat envers el meu procés de transformació. Veure com et cauen unes mans “de pianista”, com deia la mare, fetes un feix de sarments; com se’t desprenen les canyetes dels braços, només es pot fer amb el sarcasme com a escut protector. Ara arribo, potser, al final. M’agradaria deixar-ne constància, per si el meu cas pot ser d’utilitat a algú, però ja no puc parlar. I ja no sé ben bé com sóc. De tant en tant veia el meu reflex al vidre de la porta del balcó, però si la mare se n’adonava, girava la porta o passava la cortina perquè no em pogués esgarrifar. Sé que tinc un cervell que pensa en algun lloc d’aquest cos, sota la pell gruixuda i seca que se m’ha anat fent. Ja no tinc cabells, ja no tinc boca, ja fa temps que l’ull dret se’m va assecar i va caure com un cigró de dins de la tavella. Ja no sec en una cadira de rodes. La mare em té en un test que imagino bonic. Em protegeix dels corrents d’aire i de l’excés de llum. I cada matí, quan em rega, em canta ara un rock, ara una havanera, ara una cançó de bressol.

Respon a jordi garcia aiguabella Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Magnífic conte sobre la ruïna biològica, no psíquica, d’un malalt. El curs clínic que descrius probablement ès exagerat en sentit estricte però ès com es deuen sentir molts malalts d’esclerosi lateral amiotròfica o altres similars. La ment clara mentre el cos s’esfondra. I al final la metàfora del vegetal. Sensacional!