Petita crònica blanca i heteronormativa

20.11.2018

L’altre dia vaig tenir el plaer d’assistir a un assaig de l’obra Fins als nassos, que s’estrenarà aviat al Teatre Fonamental, el gran teatre de l’avinguda del Privilegi. L’obra, com vostès saben, parteix d’un text del dramaturg heterosexual Narcís Català, i l’ha duta a escena, amb la seva mestria habitual, l’ínclita directora blanca i cisgènere Norma Tiva.

La peça és protagonitzada per Josep Lluís Mompou. El marit de Blanca Grau, que recentment ha destacat a l’escena del nostre petit país amb l’èxit internacional Whitewashing i amb els Monòlegs de la testosterona, ha perdut pes per a l’ocasió i ara llueix una figura d’allò més bufona. El seu paper és el d’un home blanc que es planteja, en un tour de force d’una altura moral excelsa, el problema de la seva heterosexualitat. Els seus dimonis interiors aniran sortint a la llum al llarg de la història, un text on Català transmet l’emoció i el drama d’un problema que ha colpit profundament la nostra societat.

Trobem encertat que Norma Tiva hagi decidit donar aquest paper d’home blanc i heterosexual a Mompou, un home blanc heterosexual (i cristià). Això ho diem coneixedors de la dificultat de trobar bons actors que hagin triat aquesta opció sexual i racial. No podem imaginar el patiment de la directora a l’hora de fer els càstings.

Un espectacle, en definitiva, adient per a la comunitat blanca, heterosexual i binària, tot i que també pot ser apte per al gran públic.

 

****************************************************************************

 

Amic lector, t’ha sobtat alguna cosa d’aquest article inventat? Has trobat que hi havia adjectius innecessaris, frases que sobraven, comentaris que ratllaven l’ofensa? M’imagino que sí.

Doncs bé, això és, precisament, el que experimenten cada dia les persones que pertanyen a col·lectius minoritzats. La nostra societat encara està basada en les desigualtats: de gènere, de raça, de desig. Tenim una norma, i tot el que se’n surt rep el tractament, pel cap baix, de raresa. El que queda fora dels límits del que marca la norma és allò que la societat dominant considera, precisament, anormal.

Mirar les coses des d’una posició dominant i de privilegi (blanca, heterosexual, masculina, cisgènere) fa que, sovint, naturalitzem allò que ens fa ocupar aquesta posició. Des d’aquesta mirada privilegiada, ser blanc no és una característica (ni tan sols es considera un color!); ser negre, sí, i per tant s’ha de destacar. Des d’aquest tron de dominació moral, l’heterosexualitat ve donada per defecte, mentre que tenir relacions homosexuals i/o no normatives és, senzillament, una “opció” –com si algú fes un test i decideixi activament quin és l’objecte del seu desig. Des d’aquesta postura, s’invisibilitza que històricament les dones han tingut, i encara tenen, més dificultats a l’hora d’accedir a una educació igualitària, equiparació salarial i llocs de treball de prestigi, i per tant acabem opinant que no és necessària cap mena de discriminació positiva perquè “tots som iguals”.

Des del privilegi es ridiculitza i es denigra el que alguns malentenen com a correcció política. Es pensen que ser políticament correcte vol dir ser nyau-nyau, ser un figa tova. Al contrari! La correcció política implica defensar els drets i la integritat de les minories, i mantenir una postura crítica envers les institucions i els subjectes de poder. Malinterpretar i desprestigiar la correcció política és, bàsicament, una estratègia per preservar les actuals jerarquies socials.

Des del privilegi es lamenten de no poder fer acudits de maricons, de negres, de gitanos, de dones; s’excusen dient que “tenim la pell molt fina”, que “són només acudits”, que “ja no es pot fer humor de res”. No s’aturen a pensar que aquests acudits estan reforçant una estructura social opressora; no es plantegen capgirar l’objectiu de la burla i fer humor contra els privilegis: això sí que seria atrevit! Fer un acudit antimasclista trenca amb l’estructura d’opressió, i per tant aposta per eliminar la discriminació cap a la dona. Fer un acudit masclista, en canvi, reforça aquesta estructura. Quan dieu un acudit de marietes, penseu que és possible que hi hagi algú a l’armari que us està escoltant, o que està vivint agressions homòfobes, físiques o verbals? Creieu que aquest acudit li fa cap bé? Les estadístiques són clares: cada any hi ha centenars d’agressions racistes, homòfobes i transfòbiques a Catalunya. Els acudits contra els gitanos o els maricons creen un àmbit discursiu que justifica, i que legitima mitjançant uns somriures que fereixen, aquestes agressions.

Tu decideixes, amic lector, de quin costat estàs. Perquè sí: malauradament, hi ha dos bàndols, els qui volen preservar un sistema socialment injust, i els que s’atreveixen a canviar-lo. Si ets d’aquests darrers, pensa en totes les coses que naturalitzem perquè són les de tota la vida, les de casa. Pena en tota la gent que se sent exclosa, i que sovint no té altaveu per expressar-se. Estiguem oberts a escoltar els col·lectius minoritzats. Si les dones parlen (com fan sovint col·lectius com Dona’m Escena), escoltem-les i reflexionem-hi. Si els actors racialitzats protesten una decisió com la que es va prendre recentment amb Àngels a Amèrica, evitem donar excuses de mal pagador, evitem pensar que es queixen perquè sí; escoltem-los, aprenem-ne. I construïm, entre totes, una societat més inclusiva, una societat millor.