Peter Sloterdijk i les Olimpíades de Filosofia

3.01.2018

Fa ja uns dos mil·lennis i mig els mestres de Grècia es van topar amb una «nova tecnologia» que amenaçava amb canviar la seva pràctica pedagògica per sempre: l’escriptura alfabètica. Les reaccions que van sorgir llavors van ser les habituals en aquests casos, o bé de reacció o bé d’optimisme envers les noves possibilitats tècniques. El personatge de Sòcrates representa al Fedre el primer dels grups. Fet i fet, ens diu el d’Atenes, allò propi de l’educació és desenvolupar el pensament dels homes, fer créixer i madurar el seu judici. L’escriptura, en canvi, és una eina que fossilitza el discurs i el fa estèril; separa la veu del parlant, cancel·la el diàleg i converteix la reflexió en inamovible.* L’escriptura, per tant, no pot ser compatible, al seu entendre, amb l’educació dels homes, ni amb el pensament filosòfic de cap mena.

Peter Sloterdijk

S’ha parlat sovint de l’heretgia parcial que va cometre Plató quan va clausurar la veu del seu mestre sota la presó de la lletra. També se’n destaca, però, que l’alumne va fer una concessió a Sòcrates establint la seva filosofia com un diàleg i no pas com un text massís. Amb la forma del diàleg Plató s’assegurava de conservar elements propis de la tradició oral com ara el medi físic de la discussió o les divergències entre punts de vista. El canvi radical, per tant, no apareix fins a la generació posterior, amb l’arribada d’Aristòtil, el qual tindrà una voluntat decidida de fer de l’escriptura una eina apta pel pensament humà. L’estudi del raonament humà i el llenguatge organitzat que l’estagirita executarà a la Lògica, a la Retòrica i la Poètica seran, juntament amb la Dialèctica, elements que seguiran desenvolupant els autors posteriors i que aniran creixent paral·lelament al govern de l’Imperi Romà. En aquest context, un d’aquests estudiosos romans –Ciceró– parlarà extensament sobre una «nova pedagogia»: l’humanisme.

Peter Sloterdijk, en la més polèmica de les seves conferències (1997), definia l’humanisme –tan el clàssic com el cristià– des d’aquestes premisses: «[l’humanisme és] una telecomunicació fundadora d’amistat per mitjà de l’escriptura». Gràcies a l’ús de l’escriptura com a mitjà apte pels discursos filosòfics, els romans van poder rebre aquells textos sobre l’amor i l’amistat dels grecs com si rebessin una carta d’un amic proper; el pensament ja no es perdia amb la mort de qui ho pensava. Després van reenviar les seves respostes epistolars cap a altres amics, aquest cop sent conscients, però, que les cartes podrien acabar a les mans d’un remitent desconegut. S’iniciaria així un diàleg que duraria mil·lennis; un diàleg provinent d’interlocutors que ja havien mort, enviat cap a un futur incert; aquell diàleg formatiu que, en definitiva, acostumem a anomenar tradició.

No ens ha d’estranyar, per tant, que quan Petrarca inicia el renéixer d’un humanisme cristià triï com a forma literària principal la carta epistolar (l’epístola). D’un model educatiu medieval fonamentalment oral i dialèctic –basat en la quaestio i de la disputatio passem a la modernitat amb un diàleg textual i obertament retòric, persuasiu. Fins i tot podríem arribar a veure la tècnica de l’assaig que inventa anys després Montaigne com un tipus particular de carta, un tipus de carta que intentarà reprendre l’enllaç entre escriptura, tradició i educació del judici humà. En els seus textos referents a la pedagogia el francès criticarà tots aquells que fan de l’escriptura un territori erm d’una erudició despresa de tota voluntat de pensament. La seva lectura i reescriptura dels clàssics buscarà connectar l’experiència humana de la vida amb l’existència reflexiva i textual de l’home. «No he fet el meu llibre més del que el meu llibre m’ha fet a mi», deia en la seva famosa introducció.

Més endavant en la conferència, Sloterdijk ens assegura que els humanistes cristians no són, durant gran part del història, res més que una mena de secta ben avinguda, un grup d’amics distants reunits sota la fantasmagoria política latent de formar part d’una societat literària, de ser part d’una República que és molt més igualitària i perfecta que aquell món on viuen els seus cossos. No serà fins l’arribada dels estats moderns que l’humanisme prendrà la seva forma més pragmàtica i programàtica: convertiran aquelles tradicions d’autors envoltades de misteri, i dirigides fins ara a una elit, en cànons literaris nacionals creats per conformar les noves masses que es nacionalitzaven.

A Catalunya, sembla apuntar Jaume Vallcorba (1994), la dèria per la tradició apareix als inicis del segle XX. Influïts per una tendència romànica francesa, sorgirà un interès per posar uns fonaments sòlids a aquest diàleg universal. La tradició, deia Eugeni d’Ors, «uneix, en una sola y noble familia, a travers dels temps, artistes, filosophs, sabis, polítichs, poetes, desde Pitàgores fins a Joseph Carner». Així, la tradició –o, més aviat, les mancances d’aquesta; la falta de traduccions, d’una llengua hàbil i de camins fresats; la seva relació complexa amb l’Autoritat–, serà clau per entendre alguns dels punts programàtics del projecte noucentista. Començarà, entre altres coses, un camí orientat a fer de la cultura catalana la cultura moderna que és avui i que permet fer entre altres coses aquest escrit.

Als nostres dies l’alfabetització ja sembla un requisit bàsic per tot procés educatiu; ens costaria tornar a pensar l’educació excloent-hi la paraula escrita. La sospita de Sloterdijk, però, és que hi ha alguna cosa fonamental que ha canviat: la manera humanista d’entendre l’home, l’educació o la lectura ja no és central en el nostre món. Amb l’arribada de noves tecnologies telecomunicatives –de la radio a internet, passant per la televisió– l’escriptura ha anat perdent el seu vell monopoli: ara és una tecnologia de comunicació més i amb una influència marginal sobre la realitat. La lectura (Lesen) dels clàssics com un procés global per promoure el conreu de l’esperit dels joves es veu a hores d’ara com una excentricitat tediosa i elitista. S’imposa, cada cop més, una lectura selectiva i exhaustiva (Unlesen) i l’educació, a la pràctica, s’articula com un conjunt de «sistemes de capacitació composats a base de saber i exercitació». La cultura humanista s’ha transformat en una subcultura marginal més, no gaire diferent que la dels amants de la cultura hip-hop o la cultura de l’oli. En aquest canvi de paradigma, pronostica l’alemany amb retòrica nitzscheana, s’enceta una nova lluita per l’educació dels homes.

De moment, podríem dir posant-nos una mica de peus a terra, la disputa educativa és prou menys espectacular. Primer tenim els nous revolucionaris pedagògics, amb un posat cada cop més similar al dels profetes i una retòrica inflamada que ens vol il·luminar sobre els camins del nou món. A l’altra banda tenim una resistència, més aviat modesta i envellida, de professors que no ho veuen clar del tot. Aquests professors es limiten a situar-se a les reunions de departament amb cara de nostàlgic francès i, quan s’expliquen nous canvis, mostren la seva desaprovació arrufant el nas i es lamenten internament de la feina que se’ls hi suma.

Més curiosa encara és la posició de les assignatures que tradicionalment s’han anomenat d’humanitats, com ara la Filosofia. Per una cantó, a les nostres societats és gairebé una correcció política destacar el paper que tenen assignatures com Filosofia en la formació de l’adolescent. Fins i tot es firmen manifestos molt concorreguts per evitar-ne la desaparició. Tot i això, és fàcil veure que gran part d’ells no saben explicar ben bé perquè defensen allò que defensen; si ho preguntes sovint et responen amb frases prèviament construïdes i paraules repetides, símbol inequívoc de la manca de reflexió personal. Això em duu a l’altra cara de la moneda: constatar que al món real la filosofia va perden terreny. La mateixa societat que l’entronitza li treu espais i la considera, sense dir-ho en veu alta, obsoleta i estèril, com si formés part d’un món on només hi queden runes. De la mateixa manera que ningú sembla votar certs partits, encara que després guanyin, tampoc ningú sembla responsabilitzar-se de la desaparició de les humanitats de la vida social, encara que vagin desapareixent.

De moment molts canvis educatius ens poden semblar superficials, però alguna cosa profunda sembla moure’s. Remuga la terra que tenim sota els peus amb el moviment incert de les plaques tectòniques. Si això es deu –com creuen els neohumanistes– a un deteriorament interessat d’allò humà, o si es deu –com creu Sloterdijk– a una transformació de la manera de concebre les tècniques de l’home, de la necessitat de renovar les concepcions del cultiu de l’esperit, fa encara de mal dir. Jo, professor de filosofia en pràctiques, intento fer-me aquestes preguntes sense confondre el que veig amb els meus desitjos. Hi ha coses que em grinyolen, metodologies que, volent encabir la filosofia dins del nou paradigma, la desnaturalitzen. Alhora, també hi ha propostes que em semblen que han sabut donar el cop on toca. Sense triomfalismes que serien massa prematurs m’agradaria dir algunes coses que em semblen bones d’una d’aquestes propostes: les Olimpíades de Filosofia.

Fa uns dies va venir a fer una xerrada al màster que estic cursant Dolors Alcantara, coordinadora d’aquesta proposta. Segurament va ajudar el seu caràcter persuasiu i convençut, però aquesta professora veterana de filosofia va exposar molt bé un projecte que, amb cert sentit d’època, vol ajudar a revitalitzar el vincle entre l’educació dels joves i la filosofia. Tot i la desconfiança que tenim a Catalunya cap a les possibilitats del certàmens culturals per enfortir la cultura, crec que val la pena treure’ns de sobre els prejudicis i mirar amb cura la proposta.

Les Olimpíades de Filosofia són una aposta per aprofitar algunes de les tendències de la nova pedagogia per, alhora, reprendre al centre de les aules de secundària una de les formes de tradició escrita: la dissertació filosòfica. La principal gràcia d’aquesta innovació pedagògica és que de fet no és cap innovació. S’evita així la necessitat de fer de la filosofia una capacitat abstracta i es retorna al text des d’una perspectiva que havia començat a deixar de ser obvia als instituts: com un dels millors espais pel pensar, com una eina útil per les preguntes humanes i el conreu de l’esperit, sota la llum de la tradició i en contra d’ella. Irònicament, la proposta lliga amb una altre de les observacions de Sloterdijk (2009) segons la qual l’únic renaixement del segle XX ha sigut el dels Jocs Olímpics.

Dins de les Olimpíades hi ha, a més a més, dues propostes alternatives: una de fotografia i l’altra de vídeo filosòfic. D’aquestes dues propostes encara he de pensar bé si me’n vull deixar convèncer o no.