Persèfone

Mai podria tornar-me tot allò que em va llevar

Per moltes més alenades d’aire que pogués fer meves; per molts més instants que el meu cor seguís nodrint el meu cos amb la meva sang efervescent —veloç com els poltres―, mai podria perdonar-li allò que em féu. Mai podria tornar-me tot allò que em va llevar quan jo encara bleixava de joventut.
Em privà dels rajos vigorosos de sol d’estiu que pessigollegen el rostre; em privà del lliscar sinuós de les fulles que esquerden, amb el seu color ocre, el cel gris de tardor; em privà del florir ufanós dels pètals, de la pausada remor de la pluja que sadolla una terra seca que ja clama aigua.
Ara, visc a l’hivern. La neu em glaça el respir i cada floc gèlid que se’m posa a la pell s’esgargamella demanant llibertat… fins que es queda sense veu de tant plànyer. Amb la meva corona de flors marcides, sec al Tro dels Morts. Duc els vestits més sumptuosos. La tela que em cobreix em llepa de finor i llueixo trenes curulles i em deixo guarnir de joies, però tot això no em fa oblidar el que jo podria haver estat i allò que he esdevingut per culpa del seu caprici.
Sóc Persèfone, reina del Submón, mare de totes les ànimes que paguen el peatge de Caront. I, tot i que m’he avesat a la foscor de les cavernes on habito, no puc evitar l’enyor. Abans que Hades em fes engolir aquells grans de magrana. Abans que les meves cadenes es tornessin pedra. Abans que, per l’antull d’un déu cruel, hagués de passar, sent reina d’ànimes, l’eternitat que aquí m’enterra.
Jo no volia això.
Jo anhelava volar. M’hagués agradat que la mare m’ensenyés com els fruits de la terra creixien, com les maduixes maduraven, nodrides de llum i aigua. Potser hagués anat a Atenes i parlat amb els filòsofs més eminents; potser, àdhuc, hagués après l’art de la caça amb Àrtemis… I, després, Zeus m’hagués concedit el privilegi de deixar-me contemplar com perforava amb els seus llamps cada temple sacríleg amb una sola escomesa de la seva ràbia.
Mes no ha pogut ser. Hades em veié i quedà captivat de tot allò que a ell, déu condemnat al món invisible, li manca. Si hagués sabut que la meva bellesa podia ser causa de tanta malaurança, m’hagués esbullat els cabells fins a parèixer folla; m’hagués burxat els ulls fins a quedar-me orba, m’hagués fet sagnar cada tros del cos perquè em prenguessin per pertorbada, m’hagués cobert d’una basta roba de sac per a semblar deforme.
Hades emergí de les entranyes de la terra. Em fermà entre els seus braços mentre jo cridava. Vaig jurar que pagaria pel que estava fent.
És clar que la meva mare m’ajudà. Aconseguí permís de Zeus perquè sortís d’aquella mansió de les tenebres durant la primavera i l’estiu. Nogensmenys, no era com abans. El meu nas, impregnat d’estalzim, acostumat a la fortor, no podia gaudir dels melòdics perfums de la naturalesa. Els meus ulls, aclucats de tanta foscor, deixaren de distingir els colors i sols copsaven ombres. El meu cabell, ahir fil d’or de telers argentats, orfe de l’oneig del vent i de la carícia de les pintes d’ivori, s’esfilagarsava en un pansit matoll remogut. Què em quedava d’aquell món que havia cregut meu?
Sí, sóc la Reina de Ferro i ho seguiré sent per sempre. La meva sang s’ha tintat d’atzabeja. Les meves parpelles es clouen per a guardar en el meu si l’odi que em devora la mirada. Únicament quan vaig escoltar la lira d’Orfeu les llàgrimes tornaren a solcar les meves galtes. Qui encara no sap qui sóc, ho sabrà.
No, no li ho perdonaré. No perdono a Hades. I ho crido als quatre vents, a les Parques i a qui ho vulgui saber: no, no coneixerà descans qui em va tenyir de tristor.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació