Perich viu

1.02.2015

Perich era un geni. Talent i capacitat de treball, units i dedicats a un únic objectiu: fer riure i desvetllar, mitjançant la rialla, el sentit crític. Només cal revisar la seva obra, d’allò més prolífica, per comprovar-ho. Els seus dibuixos, les seves breus sentències satíriques, les seves “Noticias del Quinto Canal” fiblen, avui, igual que en el moment en què van ser escrites, —fa més de vint, trenta, quaranta o cinquanta anys!—, la consciència dels lectors. Perich ens fa riure, però també ens fa veure una realitat oculta, sovint absurda. Perich és divertit, però també amarg, perquè la seva lucidesa incisiva ens enlluerna, però ens descobreix les febleses del nostre món i de nosaltres mateixos com a societat i com a persones, i això sempre acaba per deixar mal sabor de boca.

Perich

Perich

Jaume Perich va marcar època. Els ninotaires d’avui ens reconeixem, obertament, hereus de Perich. I és que la seva manera desacomplexada d’encarar la realitat, el seu estil concís, implacable i extremadament crític, ha deixat una marca tan gran en la professió que tots volem ser Perich. També fou Perich qui, a principis dels anys setanta, amb l’èxit del seu llibre Autopista, va aconseguir fer passar els ninots i els acudits de les pàgines de passatemps a les pàgines de política i opinió dels diaris. La nostra professió va assolir un prestigi gràcies a l’irrenunciable compromís de gent com Perich o Cesc, que foren sovintejadament amenaçats, castigats i perseguits per la censura i els mecanismes repressors del sistema. És normal, doncs, que els que ens dediquem a dibuixar ninots ens recordem d’una figura cabdal com fou Perich. Això no és gens estrany, i estic segur que tots els pintors volen ser Picasso i tots els pianistes volen ser Lang Lang. Però a més, l’obra de Perich va aconseguir arribar a tota la societat, i molts lectors van fer-se’l seu. Perich va ajudar els ciutadans d’aquest país a perdre la por, a obrir els ulls i a fer que es desvetllés el seu sentit crític. Per això, Perich ja no és patrimoni dels humoristes, ni dels periodistes, sinó que forma part de l’essència d’aquest país.

Per recordar-lo, he tingut el plaer i l’honor de poder confegir un llibre conjuntament amb la seva filla Raquel, magníficament editat per Efadós. La tasca de selecció ha estat difícil, en haver de triar entre milers de dibuixos i sentències quins s’havien de publicar. Però alhora ha estat fàcil, facilíssima, perquè fos quina fos la tria, sempre era encertada. La tasca de convertir el llibre en un tribut, mitjançant els testimonis de seixanta personalitats que comparteixen la seva íntima visió o relació amb Perich ha estat més complicada. I encara hauríem necessitat cinc-centes pàgines més per aplegar molta més gent que mereixeria ser-hi.

Però, al final, el millor de tot és que l’obra de Perich ja es reivindica sola. Cada frase, cada dibuix, rellegit avui, causa el mateix impacte demolidor que en el moment en què fou escrit. Això diu molt de Perich, i potser diu ben poc d’aquest país i d’aquesta societat… però vaja, això són figues d’un altre paner. Sigui com sigui, seguirem treballant per recuperar Perich, amb un llibre com aquest, amb exposicions com la que vam fer amb la Fundació Gin i que ha visitat diverses localitats catalanes i espanyoles, o amb el Premi Internacional d’Humor Gat Perich que s’ha reactivat aquest any després d’una breu letargia. Però Perich és viu i seguirà sent-ho, perquè la seva obra resta com un referent que ens assenyala el camí, amb humor, amb ironia i amb un punt de mala llet.