Feina feta no fa destorb

Avui us presentem el número 34 de la revista Pausa, publicació de la Sala Beckett que s’edita en paper però que també podeu llegir online aquí. Enguany se celebren els 10 anys de l’Obrador, taller de dramaturgs que amb una dècada s’ha convertit en l’Obrador Internacional de Dramatúrgia, una autèntica fàbrica d’escriptura teatral. Pere Riera hi ha participat activament i aquí fa balanç del seu pas per l’Obrador.

El mestre ho és quan aprèn dels alumnes. El mestre tutela el viatge cap a la descoberta d’opcions, giravolts, espais frontissa i dubtes infinits de l’alumne confiat. El mestre que compta amb la confiança de l’alumne és l’únic que pot enfrontar-se amb els seus propis límits i trobar dreceres. Aquest mestre posa eines a disposició de l’alumne a fi i efecte que l’aprenent sàpiga esmolar-les i emprar-les amb eficàcia per sortir del laberint. Un bon mestre mai no imposa a l’alumne una sola manera de raonar i concloure; un “ensenyant” és aquell que fa pròpia l’asseveració socràtica: “Què vols que t’ensenyi, pobre de mi, si no en tinc ni idea?!” (Sòcrates non dixit).

Un obrador és un espai on s’opera, s’elabora, es produeix o s’experimenta. No és un indret per a l’elucubració epistemològica (o no només). Un Obrador com el de la Sala Beckett és una xarxa i cruïlla d’inquietuds, anhels i receptes per compartir. Professors i alumnes s’arromanguen i proven de donar forma a històries, personatges, gèneres, llenguatges, possibilitats escèniques, partitures actorals i/o autorals. I tots plegats, anar fent i anar trobant; anar provant i anar preguntant; anar sentint i anar creixent. E via dicendo.

Què ofereix l’Obrador als seus alumnes? Paladar, tast, diòptries… En poques paraules, tots aquells que hem passat per aquest laboratori màgic n’hem sortit més savis. Perquè hem dilatat pupil·les, meninges i senderi. I quan hem llegit, vist o escrit teatre –o qualsevol altre gènere literari- hem pres consciència que després d’un curs a l’Obrador, els nostres sentit crític i capacitat de judici s’han eixamplat ostensiblement. L’alumne ha après a “mirar”, no pas sol, però sí pels seus propis mitjans. Per què? Doncs perquè cadascun dels professors que hi haurà conegut hauran confessat des del primer moment que, pobrics, no en tenien ni idea.

El perfil de l’alumne de l’Obrador. Quin és? En té? Mascle o femella? Jove o grandet? Tècnic o profà? Amb ànsies de creador o maneres de diletant? Després d’uns quants anys fent-hi de professor, i recordant l’experiència passada com a alumne, em resulta francament difícil configurar el retrat robot de l’alumne model d’aquest espai de treball. Verbigràcia: n’he tingut de tot tipus i mesura. En la barreja, la riquesa i, a mig camí, la virtut. Potser sigui aquest el secret de l’èxit de l’Obrador de la Beckett: les sinergies creades entre aquells que comparteixen àpat i taula, i que entre sí potser no tenen en comú més que les ganes de tastar una olleta o fer-la bullir a foc lent.

És així que l’alumne amb ínfules se sent atret per les descobertes intuïtives d’aquell altre que s’enfronta a l’escriptura de manera desimbolta i poc compromesa. Aquest, en canvi, se sorprèn i es nodreix dels esforços per millorar, de les marques d’estil i la voluntat ciclòpia de l’alumne amb ínfules que es pren cada exercici com una prova de resistència, una autèntica triatló. Ni l’un és millor atleta, ni l’altre menys capaç. I la convivència els fa conscients que tot acte creatiu és benvingut i és necessari; que l’expressió artística és inherent a la nostra espècie, i tant com respirem, fóra bo que ens expresséssim de la manera que ens vingui més de gust o menys ràbia ens faci. Perquè al cap i a la fi, tots els exercicis que es fan a l’Obrador estan ben fets i són difícilment puntuables: l’alumne ve a demostrar-se que pot, i a mostrar-se sense complexos. I el professor escolta, aconsella, comparteix criteri amb l’auditori i felicita per la feina feta, perquè ningú no en sap prou per dir què és el que està bé i el que no.

No sé què vaig aprendre dels meus cursos a l’Obrador. Vaig tenir mestres com en Juan Mayorga i en David Plana. I alguna classe mig magistral i mig amical amb en Jaume Melendres, en Josep M. Benet i Jornet i en Jordi Galceran, entre d’altres. Recordo ben poques coses de les que s’hi van dir, de les que s’hi van fer. La qüestió és que se’n van dir, de coses. I en vam fer prou, tots els que hi érem. Vam posar eines damunt la taula, i cada mestre de ben segur que va compartir les seves aptituds. I així ens vam arromangar i vam anar fent, un rere l’altre, tots els exercicis que ens deien. Els escrivíem i els comentàvem. I sempre estaven bé. I sempre se’n treia alguna cosa de profit. Mai vaig sentir un d’aquests professors dient-li a un company de curs que allò que havia escrit era una patata bullida. Mai. Però tampoc recordo les receptes, les lliçons, els consells o les advertències. Ves, que no ens en donessin cap! O ves, que amb el temps, a mesura que he anat escrivint, he anat descobrint les meves pròpies receptes, la meva manera de sortir-me’n, la meva forma d’escriure amb la meva impròpia veu. Sabeu què recordo? Que tots ells, aquella colla d’insignes magisteris, en un moment o altre dels cursos respectius, van deixar anar l’autèntica profecia: “Jo escric perquè m’agrada, o perquè no podria deixar de fer-ho. Ara, com ho faig? No en tinc ni idea!”.

No sé si podem ensenyar a escriure. Sempre m’ha agradat creure que això nostre és un ofici. I que, com a tal, estaria bé que el desproveíssim de misticismes i marabús, i parléssim de tècnica i procediment. Per què? Doncs perquè escriure cansa, genera tensió, provoca insomni. I, sovint, quan algú llegeix allò que has escrit, opina que ho has fet malament, que hi hauries de tornar. En una paraula: que no en saps prou. Per això resulta imprescindible que hi hagi llocs de trobada, espais amables que generen entorns proclius a l’aventura, a l’error, a les ganes de fer allò que ens agrada fer, sense més ni menys. Alguns n’hi diuen Obrador. Per a mi és una segona casa.