Per si de cas, un arxiu

7.06.2016

Tothom té un arxiu a casa seva. Tothom té necessitat de preservar la seva memòria i gestionar els seus negocis. Tothom necessita una identitat personal, una identitat jurídica i una identitat col·lectiva. Tothom necessita un arxiu. Tothom necessita poder accedir a la informació d’una manera coherent i àgil. Tothom necessita bon criteri en aquest sentit, perquè tothom, a casa, guarda les coses “per si de cas” i això no té massa sentit. La fretura d’arxiu és, per tant, inherent a la condició humana: existència, registre i reutilització. Un cicle perfecte, virtuós, on allò que registres acaba podent ser recuperat en tot moment per a continuar la teva existència.

iphone arxiu experiències notificació correu email

Convertim en arxiu les nostres experiències

Posem un exemple privat. La teva família va de vacances, agafes el mòbil – amic imprescindible-, que et serveix de càmera fotogràfica, enllaç a les notícies, al correu electrònic i connexió a les xarxes socials més al dia, Snapchat i Periscope. Les vacances van molt bé, però qui et deixa registre de gran part d’allò que fas és el teu dispositiu mòbil. Un mòbil és un autèntica màquina d’arxiu. Les fotografies fetes a tort i a dret, de persones conegudes o de familiars, fent ganyotes, cares sexis o simplement deixant-te acaronar pel paisatge; en surten centenars, milers, les que càpiguen a la memòria del mòbil o de la targeta de memòria. No en fas cap tria, ja te les miraràs, ja les descarregaràs.

Els correus electrònics te’ls miraràs al matí quan et llevis o al tard quan estiguis a punt d’anar a dormir. Hi ha qui se’ls mira sempre. Se’n responen alguns (llàstima que al Gmail encara no hi hagi emoticones). Tot queda registrat, tant els que entren com els que surten queden al núvol del proveïdor de correus electrònic. Les notícies les mires esmorzant, amb les queixes de la família dient que “sempre estàs connectat” i tu respons, “per si de cas”. Corren ràpides i repetitives. Les que més t’impacten o et vinculen amb algú conegut, les enllaces en alguna xarxa social i les distribueixes. Disseminar, anglicisme que sempre m’ha agradat, és més visual encara. Llavors d’informació enviades a tort i a dret perquè algú sàpiga de tu, perquè algú ho aprofiti.

Som disseminadors en potència. Som animals connectats. Som animals que gràcies a les connexions a les dades que proporcionem generem patrons, comportaments, possibilitats de negoci a moltíssimes empreses dedicades a gestionar dades massives. Som ovelles. Som ramats de dades que volen pel ciberespai, que floten als núvols, però que sobretot deixen registre. Les xarxes socials tenen aquest gran valor, tot allò que circula deixa registre, pot ser reutilitzat. Però no ho sabem reutilitzar. Ningú, només alguns politòlegs i periodistes especialitzades, van a rastrejar els TL de Twitter per veure què van dir certes persones.

Però el ciutadà no ho fa. Ningú ens educa en la reutilització, potser ningú la vol. Però és un poder que necessitem empoderar. Creem el nostre propi arxiu no només per donar una imatge nostre o transmetre unes idees pròpies, sinó perquè sempre el tinguem a l’abast per continuar millorant les opinions, per generar evolució positiva. Snapchat i Periscope han vingut per quedar-se. També Instagram. No només text (vivim en un moment de la història en què s’escriu més que mai, en què escriuen més persones que mai, però en què més cansats estem de llegir). Volem sobretot imatge i imatge en moviment. No cal ja escriure. Les emocions, les opinions i els moments convertits en experiència en directe. No volem simplement transmetre un relat de les nostres vacances. Volem sobretot transmetre l’experiència de les nostres vacances. I de les nostres relacions. Convertim en arxiu les nostres experiències. Per si de cas, per si de cas mai ho tornem a necessitar. Però arriba mai aquest moment?

Posem un exemple públic. Una administració obligada per la llei de transparència a tenir el seu propi portal de publicitat activa. El té, hi afegeix una seu electrònica de tràmits, un portal de dades obertes per retornar al ciutadà allò que li ha donat, un portal de participació ciutadana, i tot plegat en un paquet bonic i amb llaç anomenat govern obert. L’obertura de les dades, la informació i els documents, sí, però custodiats de qualsevol manera. Bé, de qualsevol manera no. Quan interessa a l’administració controlar al ciutadà, aleshores es gestionen bé. Quan no interessa que el ciutadà entengui massa profundament, aleshores ens deixem anar. Això passa amb els portals de govern obert. Tot abocat perquè el ciutadà ho tingui, perquè la llei ho demana, però ben enrevessat, desordenat, o ordenat de tres o quatre maneres diferents perquè serveixi de dissuasió i no s’acabi d’entendre massa. Convé evitar que el ciutadà controli l’administració.

I és que l’administració pública deixa rastre, convé saber-ho, també registra, és una autèntica fàbrica d’enregistrament. El ciutadà li demana un servei via telemàtica, l’administració inicia un tràmit amb una data certa enregistrada en un assentament del “Registre” General, fa circular la petició a nivell intern mitjançant la creació d’un expedient electrònic (que a la vegada genera una “Registre” d’expedients), un expedient format per diferents documents, tots ells amb fórmules i signes plens de garantia i control; el servei es substancia a favor del ciutadà i aquest rep una notificació del seu compliment. Tot el què passa a dins de l’administració deixa rastre i registre. Qualsevol ciutadà pot apel·lar a dia d’avui a veure les traces de cada passa, tothom pot exigir que li demostrin la traçabilitat de la informació que ha rebut o de la informació que es penja als portals. Avaluar críticament aquesta traçabilitat permetrà veure l’error, la pressa, la voluntat dolosa, la trampa o perquè no aportar confiança. Però el ciutadà no ho sap fer.

El ciutadà del ramat no està acostumat a analitzar la traçabilitat de la seva activitat. No ho fa ni amb el volum inhumà de dades que produeix a partir dels seus dispositius, de cada moment de la seva vida. La memòria física, la del cervell, és feble, a vegades emmalalteix, i per això ens recolzem en dispositius que permetran fer-nos de memòria. Però no la sabem reutilitzar. Com, per tant, volem ser ciutadans amatents i crítics amb els nostres polítics i administradors, si no sabem com reutilitzar tot allò que produïm? Si tot ho guardem “per si de cas” i no pas perquè realment ho sabem fer anar, com volem demanar a una administració que faci visible quin ha estat el procediment utilitzat per a prendre una decisió? Una nova alfabetització social que expliqui els cercles virtuosos de la reutilització, de la comprensió de la informació i de l’avaluació crítica del món que ens envolta és necessària. Hem de saber com funcionen els mecanismes i interessar-nos per com millorar-los. Les administracions han de mostrar amb parets transparents, de vidre, la seva cuina. I els ciutadans menjar-nos els plats cuinats però sabent que s’han fet de la millor manera, amb els millors productes i amb la confiança necessària.

I tot això, per si de cas no ho sabíeu, és bàsicament el que un arxiver pot acabar ajudant a fer. Aportant criteri en l’esfera privada per disposar d’una memòria útil de tot allò que fas a la teva vida, perquè us faci realment servei. Aportant criteri a les organitzacions perquè pugui generar confiança amb la provisió d’informació de qualitat, autèntica i confiable, a tots els ciutadans. Per si de cas no ho sabíeu, això és el que arxivers fem i seguirem fent, amb voluntat constant, compromís cívic i qualitat professional. I és que els arxius seran socials, o no seran.