Per Ramon Vinyes

7.01.2013

Si una cosa no se li pot negar a Ramon Vinyes és la seva gran curiositat intel·lectual per conèixer la realitat del teatre estranger del seu temps amb la voluntat de difondre’l en la nostra cultura, encara que més d’un cop es limités a transcriure les notícies  que recollia de la premsa de fora.  Possiblement,  amb Josep Mª de Sagarra, Carles Soldevila i J. Millàs-Raurell,  Vinyes va ser un dels escriptors més ben informats del teatre de text que es feia arreu en el temps d’entreguerres.  Tant en els articles que va publicar a la premsa de Catalunya com a la de Colòmbia, s’hi aprecia a  partir dels anys vint  la seva defensa aferrissada d’un teatre antiburgès i transcendent, que defugia el que titllava de “teatre de passatemps, de plasenteria esfulladissa, d’instint de sexe, de faramalla, de teatre comercialitzat”, en una  de les guixetes” de teatre  (21-4-1932) que publicava al diari republicà La Humanitat.

Ramon Vinyes, fotografiat a Barcelona el 1908 | Foto: Arxiu Històric Comarcal de Berga.

Tanmateix Vinyes no va aconseguir convèncer Josep Canals, l’empresari per excel·lència del teatre català de l’època, de la bondat ni de les seves propostes dramàtiques ni d’altres d’estrangeres.  De fet, dos dels seus títols més valuosos en termes literaris,  Viatge (1927)  i Peter’s Bar (1929) es van estrenar al Paral·lel,  com si fos un càstig a l’excepció,  perquè no va ser possible de fer-ho ni en el  Teatre Romea ni en el Teatre Novetats. El decantament de Vinyes cap al grotesc en sintonia amb l’expressionisme no hi va tenir una bona entrada, ni tampoc una bona acollida crítica, al marge de la qualitat literària del conjunt de la seva producció. El resultat del seu distanciament del teatre professional en català, en un estat de crisi de fidelització de públic, va tenir conseqüències i en va pagar els plats trencats el que és el seu millor text d’aquesta època, Ball de titelles, una primera redacció del qual data de 1929. Això sí, com a compensació, es va publicar el 1936.

A les acaballes de 2012, Ball de titelles s’ha estrenat al TNC en un muntatge original molt ben ordit per Ramon Simó, amb una escenografia excessivament qüestionada per la critica i un grup notable d’intèrprets, de què  ja li hauria agradat a Vinyes (o a qualsevol altre dramaturg català dels trenta)  poder-ne disposar.  Amb tot, m’ha fet la sensació que un sector de la crítica no ha sabut explicar ben bé quin ha estat  (i quin és) el lloc “real” de Vinyes en el teatre del seu temps, ni tampoc ha copsat potser prou bé  l’originalitat literària de Ball de titelles, o les dificultats d’un muntatge complex, molt ben resolt amb ofici per Ramon Simó. Com sovint passa quan s’analitza un bon text dramàtic, a Ball de titelles potser li “fallen” algunes coses.  Així, en el tractament global del tercer acte, sembla com si Vinyes allunyés conscientment  l’espectador de la fantasia alada de què l’ha fet partícip fins aleshores, i el situés terre à terre, tot buscant una resolució “realista” d’allò més convencional.  Concessions al públic? Dificultats i/o manca de perícia dramàtica de Vinyes per mantenir el notable plantejament i to literari dels dos primers actes?  El cas és que  el tercer acte s’obre amb un epígraf d’ Amphitryon, de Plaute: “Nunc, spectatores, Jovis summis /causa clara plaudite”, que contrasta amb el que introdueix el primer acte, una cita de Le laboratoire central, de Max Jacob:

I se [sic] qu’un rêve étrange
Vous ait occupée ce soir
Vous avez cru voir un ange
Et c’ était votre miroir

Que l’obra presenti una situació que de manera generosa es pot qualificar de vodevilesca, no implica necessàriament ni condueix en cap cas a la dilució de la sàtira social i política inherent al text, ans al contrari, en surt reforçada i més encarrilada cap al grotesc en el muntatge de Simó.  Al capdavall, la situació de rerefons de Ball de titelles no recorda, fins a un cert punt, una de semblant de L’òpera de tres rals, de Brecht, que és de la mateixa època de l’obra de Vinyes?  Palpitacions del temps?  Amb totes les distàncies i prevencions, Déu-n’hi-do el que va “crear” l’escriptor berguedà!

 

Naol Albet i Mercè Pons a 'Ball de titelles' | Foto David Ruano TNC

 

En suma, que m’ho vaig passar molt bé com a espectador, que el muntatge no se’m va fer pesat, que la interpretació coral funciona la mar de bé, que recuperem Mercè Pons en un paper protagonista.  Que eixamplen amb l’obra de Ramon Vinyes, el coneixement d’autors i textos d’una tradició oblidada  que ha de recuperar el teatre públic, però també ho ha de fer el teatre privat, si volem ser un país normal. Com tímidament vaig cridar el dia de l’estrena, reivindicant el nom de Vinyes, però també el treball de direcció i la interpretació de Ball de titelles. Bravo! Per tots ells!