Per què triomfen els clàssics?

13.02.2015

No resulta gens difícil trobar a la xarxa actors i actrius cèlebres fent lectures dramatitzades de textos clàssics i lluint-se en l’art de la dicció, exercici, de fet, situat a mig camí de l’acte individual de la lectura literària i l’acte col·lectiu que representa l’art dramàtic. A casa nostra es pot trobar algun cas aïllat, però el que ja no resulta tan freqüent és trobar-te tot un cicle de lectures dramatitzades com el que es va programar la temporada passada al Teatre Fortuny i que aquesta temporada es torna feliçment a programar. En efecte, la temporada passada Francesc Cerro va tenir la valentia d’agafar tota una sèrie d’autors clàssics com Sòfocles, Büchner, Pirandello, Shakespeare, Lorca… i fer-los “llegir”, no de qualsevol manera, està clar, sinó amb prou intel·ligència com per oferir a l’espectador un gran espectacle de la paraula, però ben embolcallat també d’un interessant treball visual, musical o fins i tot coreogràfic (com el que ens va regalar la sensacional Ivana Miño, per exemple). Cerro, a través de la seva visió personal d’aquests autors i de l’impecable treball dels intèrprets seleccionats, va permetre que un text escrit fa centenars d’anys, ens arribés amb tota la frescor i naturalitat un dimarts de cada mes a les 9 del vespre. I, oh, sorpresa!, la platea (i en alguns casos més que només la platea) es va omplir de gent per sentir aquestes belles i emocionants paraules.

Shakespeare meets Steve Jobs

Shakespeare meets Steve Jobs

Per a tots els demiürgs de la modernitat que proclamen que les obres de teatre només (i emfasitzo aquest només!) han de parlar-nos de la més estricta actualitat, que només s’han de referir a allò que ens afecta en el dia a dia, que només han de parlar del que ens envolta, quina sorpresa descobrir que el que va escriure un senyor fa 2500 anys ens pugui interessar encara! Potser és que tots els aquí presents tenim ànima d’arqueòleg (o de paleontòleg) i no ho sabem? Amb franquesa, no ho crec pas. Permetin-me una anècdota personal: tinc dos nanos que tenen 5 i 7 anys i les aventures de la família dels Súper els agraden molt, però els garanteixo que no superen ni de bon tros la fascinació que els causa, entre d’altres, la història de Jàson i els Argonautes, de l’arca de Noè, de Macbeth o del dissortat Akaki Akakievitx d’El capot de Gogol. I que jo sàpiga, dos marrecs de 5 i 7 anys no tenen prejudicis de cap mena. No saben el que és un clàssic i el que no ho és. En el seu imaginari, doncs, s’hi apleguen sense diferenciació Hamlet, Doraemon i Brünhilda. Potser això és una bona lliçó que convindria no oblidar.

És per aquest motiu que jo, per explicar aquest fenomen, més aviat m’inclino per teories altres que les arqueològiques: Italo Calvino deia que un clàssic és aquell text que no et deixa indiferent i que et serveix per definir-te a tu mateix per relació o per contrast amb el mateix clàssic; un clàssic sempre et diu una cosa nova, sempre et retrata en relació a tu mateix com a ésser humà i en relació amb el món que t’envolta. De fet la identificació amb un personatge –l’anagnòrisi aristotèlica- prové del fet que allò que pateix, nosaltres ho hem patit també i ens ho fem ben nostre, de manera que aquesta identificació ens acaba purificant (sentit del mot grec katharsi). Perquè, qui no ha estat algun cop Penèlope esperant desesperadament el retorn del nostre Odisseu? Qui no ha plorat la dissort d’Hèctor als peus d’Aquil·les o la de la pobra Dido quan és abandonada per Enees? (per cert, si a algú no se li posa la pell de gallina sentint l’ària When I’m Laid on Earth del Dido i Enees de Henry Purcell és que definitivament l’orxata ha reemplaçat la seva sang!); tots hem fet o desitjat fer el cop de porta final de Nora (Casa de nines), tots hem plorat desconsoladament per Cordèlia i ens hem fet nostre el dolor de Lear i tots hem sentit el desig de llibertat de Tom Wingfield al Zoo de vidre de Tennessee Williams.

Tots, en definitiva, ens hem fet nostres la sort o la dissort d’aquests personatges perquè tots som, hem estat o serem dissortats en molts moments del nostre periple vital. No hem estat mai aquests personatges, però tots aquests personatges som nosaltres. Paradoxa que aparentment pot costar d’entendre, però que explica la fascinació que permanentment ens fan sentir els clàssics: el retrat de la condició humana en tota la seva complexitat, en tot el seu múltiple marc relacional que ens configura com el que som, res més que aquelles imperfectes figuretes de fang matusserament creades per Epimeteu i animades pel trapella del seu germà Prometeu. Les vicissituds d’aquestes figures de fang, d’aquestes ombres que caminen, com va descriure un acabat Macbeth en adonar-se que l’ambició despietada tampoc era la resposta, seguiran colpint-nos molt més intensament que qualsevol mostra de la immediatesa més radiant, una immediatesa que tard o d’hora esdevindrà perfunctòria i que no admetrà comparació amb l’hipnòtic poder de la demagògia de Marc Antoni, amb l’enorme i tendra ingenuïtat de Don Quixot, amb la fermesa d’un Thomas Beckett en la defensa d’uns ideals o amb la brutalitat i visceralitat d’una salvatge, però ben recognoscible Medea…, només per posar alguns exemples de personatges (Marc Antoni el Quixot, Becket, Medea…) que ens esperaran aquesta temporada, de nou, aquí, al Teatre Fortuny, un dimarts de cada més a partir d’avui mateix.

Podeu llegir l’article sencer a La Davallada d’Orfeu, el blog de Jordi Vilaró.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Que els clàssics ens interessin, no és cap notícia. La notícia és que un contemporani ens interessi. Vull dir, que tinguem prou llibertat de criteri, intuïció, sensibilitat, llums i generositat per descobrir un coetani que escriu bé i que ens explica alguna cosa que ens toca de prop. Refugiar-se en els clàssics està a l’abast de qualsevol, també del més tonto: Dante, Sèneca, Shakespeare, Molière, etc. Ningú no t’ho retraurà i et farà quedar bé. Defensar els contemporanis, això costa més. Tot és més incert.

    • Afirmar que “la notícia és que un contemporani interessi” crec que és viure completament al marge de la realitat teatral d’avui dia. La dramatúrgia catalana no havia viscut mai un boom de creativitat i èxit com l’actual (i jo que ho celebro!) Però una dramatúrgia contemporània és sòlida quan al glatir del sentir social i humà del present immediat s’hi afegeix una bona base de coneixements basats en tota una sèrie de referents ineludibles, tant de la pròpia tradició com de la tradició d’àmbit universal. I això últim, a causa de tota una sèrie de mancances de país, sovint acostuma a coixejar a casa nostra.
      I un cop més, l’afirmació que els clàssics són un refugi “fàcil” és tan típica i tòpica com falsa: en teatre no hi ha repte més difícil que dur un text shakespearià a escena. Representar una bona obra de Marta Buchaca, del meu amic Pere Riera, de Pau Miró o de tants altres bons dramaturgs actuals i connectar amb el públic actual és relativament senzill si es compara amb la dificultat d’aconseguir el mateix efecte amb Coriolà, L’escola de les dones o Electra. Cal molta valentia, coneixements i un cert talent per extreure l’essència d’aquests textos (base de la meva petita xerrada) i aconseguir que tinguin èxit entre el públic actual.

      • Jo no em referia als clàssics teatrals, sinó als clàssics en general. Centrant-nos en el teatre, del qual no visc gens al marge, trobo molt arriscat dir que per als autors contemporanis connectar amb el públic és senzill comparat amb la dificultat de connectar de “Coriolà, L’escola de les dones o Electra”, en paraules textuals de vostè. Parteixo de la base que, en teatre, res no és senzill. Però els clàssics teatrals tenen de part seva una aurèola, un prestigi, un punt de sacralitat, que fan que molts espectadors hi acudeixin amb el recolliment i la gravetat propis d’un ofici litúrgic, sense cap distància crítica, disposats a tot per no desentonar amb els criteris culturals predominants. Això passava, posem per cas, en l’últim Marivaux dirigit per en Flotats. I en tants altres casos. Per la seva banda, la senyora Buchaca, el seu amic Riera, el senyor Miró i tots els altres dramaturgs no tenen aquest ‘partit pres’. S’han de guanyar els espectadors amb les úniques armes del seu talent i encert. No crec que ho tinguin gens senzill, sincerament, comparat amb un Goldoni muntat per en Lluís Pasqual al Teatre Lliure.

        Sí, jo defenso que els clàssics són un refugi i una aposta que, de partida, ja surt amb el marxamo de la qualitat. Penso en les dècades dels setanta, vuitanta i noranta, que al Teatre Lliure només hi estrenaven clàssics i autors estrangers, tot menyspreant els autors catalans contemporanis.

        Per descomptat que cal talent -i molt, no pas “un cert talent”, com vostè diu- per muntar bé un clàssic i aconseguir un èxit (i estic convençut que “èxit fàcil” és un oxímoron). Però això no treu que un text de nova creació no presenti més incerteses, com jo defenso.

        • Justament el perquè d’aquest “marxamo” de qualitat que vostè esmenta és el que vaig provar d’explicar a la meva breu xerrada en remarcar la importància dels clàssics. Els autors contemporanis compten amb la connexió directa amb els temps actuals, amb la proximitat a la realitat immediata de l’espectador, cosa que qui pretén acarar un clàssic és precisament l’escull que ha de superar. La realitat que envolta un clàssic pot arribar a ser ben llunyana de la nostra, el seu llenguatge del tot diferent, i fer surar aquesta essència que els fa eterns damunt d’un escenari esdevé una tasca àrdua i només a l’abast de la gent que, en efecte, té molt talent (el “cert” del meu comentari anterior era ben irònic!), com talentós va ser el muntatge del Goldoni de Pasqual que vostè esmenta.
          Però no ens enganyem tampoc, cal no confondre l’atracció que genera un cert star-system amb l’atracció real que avui dia produeix un clàssic (que jo insisteixo que és molt menor de la que vostè imagina i creu, i d’aquí la meva “reivindicació). De debò es pensa que la gent va omplir la sala gran del TNC per Marivaux i no pas pel retorn de Flotats? De debò creu que La rosa tatuada hauria omplert si no arriba a haver-hi un binomi protagonista tan atractiu com Segura-Oro? Per no parlar ja de l’esplèndid repertori del Lear d’ara mateix al Lliure. Es pensa que el nom de Racine és molt més atractiu que el de Guillem Clua, per posar un altre exemple? Si Clua estrena alguna cosa li garanteixo que hi ha un públic assedegat del teatre d’aquest dramaturg que omplirà la sala que calgui (faci una ullada a la trajectòria de Smiley si no es creu això que dic…) Si vostè vol omplir una sala amb Racine procuri que hi hagi Emma Vilarasau o Míriam Iscla en el repertori. No sé si m’explico…
          Pel que fa a la política del Lliure dels setanta-vuitanta que vostè esmenta, té tota la raó, per bé que Puigserver se’n va adonar al final (cert que el projecte TNC de Cahner-Flotats ja estava en marxa) i la seva Terra baixa va ser antològica, però certament va caldre esperar fins a 1990! Ara bé, aquest tema és molt més complex i extens com comentar-lo a peu d’article…