Per què serveix la literatura?

11.06.2017

Els bons amics del Col·lectiu Pere Quart fa alguns mesos que s’han organitzat per defensar una cosa tan bàsica com el manteniment dels continguts de literatura en els currículums dels alumnes. Es queixen, amb molta raó, que la presència de la literatura a les aules és en vies d’extinció. D’una banda, els continguts lingüístics, ortogràfics, gramaticals, s’estan menjant el seu hàbitat a l’assignatura de llengua. De l’altra, els responsables polítics del Departament ja fa alguns cursos van treure una hora setmanal de les tres que tenia la matèria comuna de llengua catalana i literatura al Batxillerat, acompanyat d’una progressiva marginació dels continguts literaris en l’oferta dels instituts o en la selectivitat. No parlem ja de les creixents dificultats per trobar llicenciats i graduats en Filologia Catalana, reconvertits en uns estudis que el Pla de Bolonya ha jivaritzat fins a fer irreconeixible aquella matèria que, a persones com jo, va ajudar a conformar el nostre caràcter.

George Orwell

No busquem explicacions racionals a aquest procés. El bandejament de la literatura al sistema educatiu corre paral·lel a la marginació de les humanitats, o de tot allò que no vagi lligat a la nova religió neoliberal. Hem passat d’aquell precepte que el coneixement ens farà lliures, al fet que ha de ser liberalitzat, d’acord amb una lògica falsament productivista. Allò que reemplaça els coneixements humanístics són matèries com “emprenedoria” (que podríem traduir com “enaltiment del capitalisme”) o destreses tècniques que busquen bescanviar la formació integral de l’individu per l’ensinistrament acrític abocat vers un mercat laboral, que com bé denuncien les pròpies patronals, més que canviant, és tant mutant com un virus capaç d’atacar les estructures profundes de la societat.

A banda d’això, i més enllà de teories conspiratòries i de les directrius tàcites d’una OCDE que indissimuladament busca la colonització dels sistemes educatius públics, el que més sobta és la incapacitat dels responsables educatius del nostre país. No detecto idees pròpies, ni ambicions, a l’hora d’establir un pla coherent que modeli les noves generacions en valors cívics i continguts culturals mínims per a la Catalunya d’aquest segle. El desconeixement i la incomoditat davant l’herència literària del país fa que la política cultural i educativa vagi a la deriva.

És normal que el Departament no sàpiga exactament què fer davant del Col·lectiu Pere Quart, o que no tingui propostes concretes. És el que passa quan no hi ha idees, ni projecte de país. A més, sospito que deuen sentir-se molt intimidats davant d’aquest col·lectiu, on hi coincideixen professors d’institut i d’universitat, acadèmics de prestigi, investigadors, crítics literaris o escriptors de gran vàlua. La Catalunya oficial i política ha passat d’un classisme noucentista a una mediocritat tecnocràtica que fa feredat.

I tanmateix, la literatura, sovint presentada com a estudis erudits aïllats de la modernitat, com a compendi de pràctiques tradicionals, com a exemple de matèria carrinclona i prescindible, paradoxalment, podria ser considerada com a una síntesi d’allò que determinats gurús de la pedagogia considerarien el bo i millor de la innovació educativa. Es tracta d’una matèria multidisciplinar: llegir La revolta dels animals, de George Orwell, representa un exercici d’ètica i política i ens alerta contra els totalitarismes; La febre dor, de Narcís Oller, no només ens il·lustra sobre la societat del XIX, sinó que ens parla de com funciona l’especulació financera; Shakespeare ens ajuda a desentrellar les llums i les ombres de l’ànima humana; Joan Salvat-Papasseit ens parla sobre amor i erotisme; Vicent Andrés Estellés, sobre sexualitat; Balzac, sobre el funcionament intern de la societat; Dostoievski explora els límits de la racionalitat; Tolstoi ens ofereix un manual d’instruccions sobre com funciona la societat; Rodoreda, sobre la subjectivitat en circumstàncies extremes; Verdaguer, sobre la construcció de la identitat col·lectiva.

No hi ha cosa més efectiva, educativament parlant, que els cercles de lectura, que imiten la fórmula dels seminaris de les universitats d’elit nord-americanes. La lectura, en general, és un diàleg entre l’individu i la transcendència, és una activitat que forja caràcters, ens interpel·la i ens porta a la reflexió, cisella les personalitats que es conformen al llarg de l’etapa formativa inicial dels nostres infants i adolescents. Sobretot, la literatura representa allò que els pedagogs anomenen “aprenentatge signficatiu”, és a dir, aquells fets, conceptes, sensacions i afectes que queden ancorats a l’ADN de les nostres ànimes. De la meva formació, n’he oblidat completament les equacions de segon grau, les formulacions de física o com m’ho feia perquè l’MS-DOS fes funcionar el meu primer ordinador. Tanmateix, la meva vida, i la meva personalitat, no va ser la mateixa després d’haver llegit Thoreau, Ibsen o Maria Mercè Marçal.

Podeu descarregar-vos l’ebook Lletres de batalla del col·lectiu Pere Quart aquí.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

11 Comentaris
  1. Gràcies, Xavier.

    “Encara som a la trinxera, i la nostra arma són les paraules!!” (Pere Quart)

  2. Tanmateix, per sort no tothom ha oblidat les equacions de segon grau! Segur que a algú també li va canviar la vida després d’entendre-les i d’interioritzar-les. No hi ha transcendència en la ciència??
    …Evitem deixar les coses en aquestes estèrils disjuntives.

  3. Diu el Xavier Díez: “De la meva formació, n’he oblidat completament les equacions de segon grau, les formulacions de física o com m’ho feia perquè l’MS-DOS fes funcionar el meu primer ordinador”.
    Ara imagina’t que algú s’atrevís a escriure “De la meva formació, he oblidat completament qui era Shakespeare, què va significar la Segona Guerra Mundial, o les teories de Freud”. De fet, potser ni l’hi arribarien a publicar.
    La mera ostentació d’ignorància ja és una prova de la limitació del pensament de qui la fa. És aquest el model de persona cultivada? Doncs sí que anem bé.

  4. Des de l’admiració i el respecte per la ciència, costa tant d’entendre que la literatura ens confronta amb la nostra humanitat essencial? I això ens enriqueix i eixampla els marges de la nostra vida. Hi ha tants grans científics que ho han entès i són lectors apassionats de la bona literatura. Res a veure amb la transcendència i molt amb l’estricta vida humana. I Xavier Diez ho ha sabut expressar molt bé.

  5. Potser el fet que ens ha portat intentar respondre’ns aquesta qüestió és perquè no sembla clar que en podem treure un profit immediat. Tot és una influència i a alguns ens influeix de maneres diferents. A mi, per exemple, la lectura del “Lazarillo de Tormes” em serveix per comprendre què està passant al nostre país just ara. I m’agrada la literatura, però potser ens hem de plantejar si realment s’ensenya bé. Vull dir que cal seduir perquè la literatura sigui “útil” i no esdevingui una nosa. I això ha de ser igual per fer veure a l’autor que les matemàtiques o la física que ell diu que ha oblidat són igualment “útils”.

  6. I si ens deixéssim de comentaris superficials que banalitzen la qüestió de fons que planteja el brillant article de Xavier Diez? Aquest matí Mònica Terribas a través de les ones recomanava llegir, pensar i després escriure als estudiants que avui es presenten a la selectivitat. Crec que caldria estendre aquesta assenyada recomanació a una audiència més àmplia. L’article de Xavier Diez apunta les raons del creixent decantament de les humanitats, concretament de la formació literària, en els plans educatius amb una intenció premeditada que fomenta la desigualtat social. I, el més greu, amb el vistiplau de les autoritats del Departament d’Ensenyament malgrat la insistent veu de col·lectius que s’esforcen a constatar-ho. No s’està debatent sobre ciències o lletres. La cosa és molt i molt seriosa i mereix una consideració més afinada. Probablement m’oblidaré d’alguns d’aquests comentaris i no tant del contingut d’aquest article a desgrat d’aquells que puguin pensar que no sóc una persona cultivada. Perquè recordo més la persona de la meva mare i m’he oblidat de l’aspecte de la fornera a qui de petit comprava el pa.

  7. Estic totalment d’acord amb el plantejament de Xavier Díez i amb la seva reflexió, no només sobre el paper de la literatura i de les humanitats en l’ensenyament, sinó sobretot amb el que diu sobre la mateixa concepció del sistema educatiu en la societat actual. I entendre-ho com un debat entre ciències i lletres és –em sembla– no haver entès bé l’article i perdre el temps en bagatel·les. Totes les disciplines (i remarco el terme perquè en qüestió educativa em sembla fonamental) són útils per a una formació integral de l’individu i per a desvetllar les seves inquietuds, l’ànsia de coneixement i la capacitat crítica per entendre el món que ens envolta. Tot depèn de les aptituds dels mestres (anava a dir docents) a l’hora de transmetre aquests valors i aquesta capacitat. La literatura i les humanitats són un pal de paller d’aquesta formació. La mentalitat científica, també. No podem arraconar cap d’aquestes disciplines -i això és el que passa malauradent amb la literatura- perquè estarem amputant elements essencials dels que ens ajuden a formar-nos. Vaig aprendre tant, al batxillerat, del meu professor de matemàtiques! Fins i tot em va ensenyar a llegir Josep Pla. I no ho dic de broma.

    La nostra feina no és formar emprenedors ni persones capaces d’ocupar els llocs de treball que genera la nova societat del segle XXI. És formar persones que valorin el coneixement i la cultura com a valor essencial de la vida i de la llibertat. I en seran d’emprenedors, és clar que sí. Potser més del que ara molts es pensen! Perquè estaran capacitats per a transformar-lo, el món. I és que l’educació, abans que res, és això.

    • I és que la “matemàtica”, en el fons etimològic, és tot allò que és susceptible de ser après de manera rigorosa. I d’això sí que no podem prescindir-ne, quan ensenyem literatura!

  8. Pel que fa a alguns comentaris sobre les matemàtiques i les ciències, no crec que haguem d’agafar el rave per les fulles. Sóc de lletres i valoro molt les ciències i sovint m’he reconegut en la perplexitat mostrada per CP Snow en la seva reflexió sobre les dues cultures. Crec que el sentit de l’article va més enllà que això de la mateixa manera que penso que la ciència en el seu vessant més creatiu i abstracte també està sent maltractada en favor d’allò que és més explicitament tecnològic i, per tant, que dona més diners i és més buscat per a les empreses. Els grans autors literaris m’han fet com sóc però també l’obra de Darwin o d’Einstein. Em temo que el que està realment en joc és el valor del saber en el seu sentit més ampli, del saber que forma realment l’individu i en aquest camí la lluita per les humanitats és una lluita per tots els que creiem en la cultura en majúscules.