Per què no pago els articles que publico?

17.03.2015

Montse Barderi ha explicat amb grans dosis de passió per què publica articles sense cobrar, tant a Núvol com en altres mitjans culturals o locals. Ho va fer fa uns dies aquí i ara ho torna a fer amb més arguments i matisos en aquest article que publiquem avui.

Empar Moliner | © Cristina Calderer

Empar Moliner | © Cristina Calderer

 

Ahir alguns autors que han col·laborat a Núvol anunciaven a Twitter que no pensaven escriure més articles sense cobrar, perquè això degradava la professió. Trobo que és una actitud molt respectable, tan lloable com la del qui fa el contrari. Una decisió com aquesta pot ser tan correcta com incorrecta segons el que un es proposi ser. És evident que un fenomen com Núvol no amenaça la professió periodística, de la mateixa manera que l’Empar Moliner no amenaça l’estatus ni el pa dels atletes professionals pel fet d’haver corregut tota una marató.

Després ve el tema de l’amateurisme i la professionalitat. Hi ha oficis sense gaire marge per a l’amateurisme. El cirurgià et pot matar. El comptable et pot arruïnar. L’arquitecte et pot ensorrar la casa. Un músic sense feina, en canvi, podria fer mal a algú, però és més probable que abans es mori de gana. I un corredor de fons? lLúnic mal que pot fer és morir-se d’esgotament. Mireu el cas de Filípides.

Hi ha corredors que no farien mai la marató si no pensessin que la poden guanyar i així obtenir un premi en metàl·lic. La Moliner, en canvi, ja té una bona feina i pot viure d’escriure i per això es pot permetre de córrer la marató i acabar-la sense cobrar. Jo us recomanaria que si teniu por d’acabar com Filípides, no publiqueu articles gratis.

Quan vam engegar Núvol, ara fa tres anys, vam pensar que podíem crear una illa visible des de l’aire a partir de l’arxipèlag de bloguers que coneixíem. Va ser una manera de començar, però el plantejament ens va desbordar. Aviat vam començar a rebre articles de gent que tenia ganes de dir coses i de publicar a Núvol. Ningú esperava cobrar res, perquè l’any 2012 estàvem molt més enfonsats que ara. Eren col·laboracions desinteressades? No ben bé. Eren gent que tenia interès a dir la seva, a participar en una conversa, a treure el cap. Sempre he pensat que podem fer actes gratuïtament sense ser del tot desinteressats. El nostre lema: no passa res si un escrit és interessat si també és interessant.

Sempre he pensat que els col·laboradors no ens donen els articles, sinó que ens brinden l’oportunitat de publicar-los. Res és per sempre. Els drets són dels autors, i els seus textos seran a Núvol fins que ells ho vulguin. Si no ens hem acollit a cap règim de Creative Commons és justament perquè no sabem quin ús voldran donar als seus articles més enllà de Núvol.

L’avantatge d’un editor que remunera és que sap què pot pagar. Pot esperar i exigir. Normalment també sap a qui ha d’encarregar els articles. L’avantatge de l’editor de Núvol és que no sap què publicarà demà perquè sovint no sap ni coneix qui li enviarà un article. I a vegades serà un regal tan gran que ni l’editor que paga el podria remunerar.

No vam demanar cap subvenció. Una subvenció te la donen el primer any. El segon també. Però al tercer, sobretot si hi ha eleccions pel mig, pot caure i després pots trobar-te que la dependència que tenies amb uns diners públics et mata. Nosaltres no som un servei públic, ni tindrem mai l’arrogància de creure que som una estructura d’estat. Fem el Núvol perquè ens agrada la conversa que s’hi dóna, perquè ens ho passem bé. No pretenem salvar la cultura, ni creiem que siguem imprescindibles. Simplement hem recollit les molles de terra i de tot plegat n’hem fet un pa que alguns trobaran comestible i d’altres un crostó massa dur de rosegar. Tampoc no som uns cínics. Fem la part que ens toca perquè el nostre país sigui un lloc habitable i inevitable.

Un amic, el Pau, em preguntava l’altre dia per què pago un informàtic si no remunero els col·laboradors. La resposta és molt senzilla: de programador només en tinc un, el Xavier Martínez, i de la seva bona feina depèn que tots els nostres autors puguin publicar a Núvol sense estridències. Si no li pagués no em veuria capaç de trucar-lo un diumenge que tinc una avaria per berenar. Amb tot, no em cobra com m’hauria de cobrar perquè sap que no hi arribem.

Núvol no és cap negoci, però ja dóna feina a un grupet de joves periodistes que fan una petita redacció. Ningú s’hi està fent ric. Encara no podem dir aquella frase tan glamurosa que diu que “tots els beneficis es reinverteixen en el projecte”, perquè de beneficis no n’hi ha.

L’únic benefici és la vostra companyia, la vostra amistat, la vostra alegria. Sense tot això, aquesta matada no tindria sentit. Com diria l’Empar, quin cansament més bo.

Gràcies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

14 Comentaris
  1. El que no pot ser és que quan un articulista s’ofereixi a escriure per a Núvol i faci educadament la lògica i raonable pregunta de si cobrarà per escriure-hi, se li respongui primer amb una expressió ofesa sense mirar-lo a la cara, i tot seguit amb un comentari igualment ofès, eh Puigtobella? D’això se’n diu mentalitat tercermundista. És clar que si l’articulista és de la tribu pseudovip, no dubto que la resposta serà molt més amable. Deu ser aquesta, la qüestió.

    • Benvolgut Pau,
      No et conec, no recordo haver parlat mai amb tu. Mai m’ha ofès aquesta pregunta que fas. Sempre m’ha semblat molt lògica i legímitma. Em sembla bé preguntar si una col·laboració és remunerada. Jo també escric per a d’altres mitjans. Algunes me les paguen i d’altres no. I si les accepto, no depèn exclusivament de si me les paguen sinó d’un altre factor: si em puc permetre de dir sí o no. Si t’he ofès alguna vegada, si us plau disculpa’m. No faig bandera de l’amateurisme. Però aquí a Núvol l’únic model sostenible és aquest ara mateix. I no dic pas que no pugui canviar en el futur. Tot és obert.

  2. L’autor que viu del que escriu és un invent de segona meitat del segle XX. Abans, eren tots rics (amb algunes honorsas excepcions). No obstant això, ara, algú que no sigui ric ni pertanyi per tradició familiar al món de la cultura també pot trobar un mitjà com aquest per expressar-se. No viurà d’això, com en el XIX tampoc ho feia.

    • Benvolgut Jesús.

      Al segle XIX el 90% de la població a Catalunya era analfabeta; al segle XXI, no. Al segle XIX la dona no tenia dret a vot; a mitjan segle XX, sí. Als anys setanta del segle XX jo jugava amb els Clicks de Famòbil; al segle XXI, no.

      • Tampoc hi havia internet al XIX. Et descàrregues habitualment obres musicals, literàries o audiovisuals d’internet sense pagar? Si ho fas, sé conscient que això ha matat la remuneració d’escriptors, cineastes, músics i periodistes.

  3. Magnífic l’article de Montse Barderi sobre l’explicació que fa de perquè publica articles al Núvol sense cobrar. No solament per la exposició tan ben trabada que sobre el tema, sinó per la qualitat del català que utilitza. De debò que enamora llegir la Montse.
    Pla bé que valdria la pena de pagar per llegir-la. Sovint he pagat per lectures que no he aguantat fins al final, perquè eren tot palla.
    De fet hi ha qui escriu per alliberar fantasmes, de la mateixa manera que hi ha que corre i també s’allibera-se d’angoixes. Jo miro de fer les dues coses, encara que sigui a baixa intensitat. Ara mateix, fent aquestes quatre línies d’agraïment, puc ben dir que, només pel fet de poder exposar la meva opinió ja em trobo satisfet. Ja em sento pagat. A molta gent li passa això. I segurament n’hi ha de bons. Convé de remenar molt per destriar el gra de la palla.
    Per molts anys!
    Joan Vives ¡¡*¡¡

  4. Un títol encertadíssim per a un article molt convincent.
    Estic encantada d’acompanyar-vos, Bernat!

  5. Endavant Bernat. Tots sabem que t’agradaria poder pagar i que si no ho fas és perquè aquest país i aquest camp dóna pel que dóna. Tant de bo en la nova república podem resoldre (també) aquestes misèries.

    • Voldria afegir que a mi em serveix i m’agrada “Núvol”. Que si un dia creus que el pots fer de pagament, o almennys una part, com fa +Vilaweb, ho trobaré molt bé. Com diuen els de Cafèambllet, si el periodisme no el paguem nosaltres el paga el Santander (o, en aquest cas, els col·laboradors). Igual que paguem per l’Ara, per Vilaweb, per Crític, la Directa, etc, podem pagar per Núvol.
      Salut!

        • Tant el gruix de col•laboradors de Núvol com els accents del model que s’ha anat gestant (“ubiqüitat”, proximitat, immediatesa, diversitat) serien impossibles de remunerar ni per la més solvent empresa periodística (!). No serà que estem davant d’un altre fenomen? Potser es tracta d’una altra manera d’elaborar les informacions, d’expressar opinions o de convidar a la reflexió i a l’anàlisi crític? Col•laborar o llegir Núvol és una decisió lliure i anem fluixos de plataformes de debat cultural, d’espais per a la pluralitat i el contrast. Per a alguns Núvol és una mena de conspiració contra el periodisme professional, mentre que per a d’altres és un exercici de compromís amb el rigor i l’exigència a l’hora d’escriure. El dilema entre guanyar-s’hi la vida o no, ve de lluny i hi ha precedents de tota mena: poetes pastissers, escriptores modistes o professionals, com ara Joan Fuster, que probablement mai no va ser remunerat pels seus articles amb la tarifa més adequada.

  6. Doncs sí, la Catalunya independent que prometen és aquesta, la mateixa que anunciava l’ínclit conseller Puig a la Universitat Catalana d’Estiu fa una dotzena llarga d’anys. Per a mi el càtering, per a vosaltres, figurants, els tendrums. Visca Catalunya!