Per què Lady Gaga no paga drets a Rilke?

30.09.2014

La pregunta que encapçala aquest article és improcedent, perquè Rainer Maria Rilke va morir l’any 1926 i la seva obra ja és de domini públic. Però Lady Gaga, que porta tatuada al braç una frase de Cartes a un jove poeta, podria trobar-se amb una demanda del seu tatuador.

El braç tatuat de Lady Gaga

En l’era de la reproductibilitat tècnica, l’ús d’una obra d’art es multiplica i l’explotació dels drets d’autor esdevé cada vegada més complexa i ramificada.  Jacob Gershman explicava no fa gaire en un magnífic reportatge al Wall Street Journal que als Estats Units, terra de la llibertat i del litigi, els tatuadors han començat a plantejar denúncies per tal cobrar drets d’autor pels seus tatuatges. La cobdícia dels tatuadors -o dels seus advocats- ha generat indignació i també moltes prevencions.

Els artistes del tattoo sostenen que els videojocs d’esports recreen digitalment els cossos dels atletes, i de retruc l’art que porten tatuat a la pell. Chris Escobedo, un tatuador de Phoenix, va fer un curs de drets de propietat intel·lectual i tot seguit va denunciar THQ Inc., un desenvolupador de videojocs, actualment en bancarrota, que havia llançat al mercat un joc sobre arts marcials en què un dels tatuatges de l’artista hi feia un cameo. El tatuatge en qüestió reproduïa un lleó que Escobedo havia gravat sota la costella dreta de Carlos Condit, un famós lluitador. Els advocats d’Escobedo van aconseguir arrencar de THQ Inc. una sucosa indemnització. La quantitat no ha transcendit.

“Estan reproduint les nostres obres sense consultar l’artista que les ha creat. És per això que són reproduccions il·legals”, declarava Escobedo, que es considerava la baula més perjudcicada de la cadena. Els litigis entre tatuadors i desenvolupadors ja ha tingut conseqüències. L’empresa Electronic Arts, un dels fabricants de referència de videojocs, va desenvolupar el seu propi joc de lluita en què Carlos Condit apareixia sense el lleó que porta tatuat sota la costella dreta. Els fans van protestar, però Electric Arts s’ha abstingut de fer cap declaració.

La capacitat dels americans per sorprendre’ns no té aturador. Són capaços de patentar-ho tot, fins i tot la lletra Pi. Paul Ingrisano, un pintor resident a Brooklyn, va decidir registrar una marca consistent en el simbol de la lletra pi seguida per un punt. Res a dir. Fins al dia que el seu advocat, en un excés de zel, va enviar un burofax a Zazzle, una empresa que es dedica a imprimir dibuixos, fotos o gravats en tasses, samarretes i tot tipus de marxandatge. L’advocat instava a Zazzle deixar de reproduir el simbol de la lletra Pi, atès que era una marca registrada pel seu client, el gran Ingrisano. La instància de l’advocat no podia ser més absurda, atès que la lletra Pi és un símbol matemàtic de 3.000 anys d’antiguitat, ni més ni menys que el símbol d’una constant matemàtica! Per si això fos poc, és també la setzena lletra de l’alfabet grec.

La lletra Pi, marga registrada als Estats Units

Amb tot, Zazzle, sense cap criteri, es va limitar a traslladar la petició de l’advocat d’Ingrisano a Dave Lartigue, un client que havia imprès samarretes amb el simbol de la lletra Pi. La reacció de Dave Lartigue, que casualment és l’autor d’un blog titulat Dave Ex Machina, no es va fer esperar i va convocar geeks i trolls de la xarxa a una gran riallada. “Zazzle em diu que el símbol matemàtic Pi és una marca registrada! O més aviat, em diu que algú els ha dit que és una marca registrada i els de Zazzle s’ho han cregut! (…) Les hamburgueseries McDonald poden registrar la lletra M amb un disseny particular, però això no els otorga la propietat de totes les variants de la lletra M”, escrivia Lartigue, que ha generat un escàndol tan gran que la petició d’Ingrisano ha quedat revocada.

Som davant dos exemples en què topem amb els límits de la llei de propietat intel·lectual, que defineix els usos legals o il·legals de les obres. Sovint, però, la legalitat té els seus llimbs, espais que no estan prou regulats. La revolució digital òbviament s’hi obre camí i eixampla aquests llimbs per obrir noves escletxes o autopistes de negoci.

El litigi de Google Books en seria un exemple molt clar. Aquest conflicte legal va girar al voltant de l’estatus jurídic de les obres òrfenes, és a dir aquelles que encara no són de domini públic però que ja estan descatalogades o exhaurides i ni se’n pot localitzar els titulars dels drets.  Es tracta d’un buit legal que deixa sense definició una gran quantitat de llibres que Google té escanejats i es poden consultar però en cap cas comercialitzar.  Google en pot disposar i pot també facilitar la cinsulta d’aquests llibres sempre que garanteixi que se’n fa un ús lícit. El concepte d’ús lícit o  (fair use, en anglès) va ser justament la figura jurídica que va permetre al jutge de San Francisco Denny Chin decantar-se a favor de Google en el litigi sobre la suposada il·legalitat de Google Books. El concepte d’ús lícit no està contemplat en el nostre ordenament jurídic, i aquesta és avui una de les grans diferències entre Europa i els Estats Units a l’hora d’abordar el futur del llibre digital.

Aquesta qüestió va ser objecte de debat durant el III Seminari Els Reptes de l’Edició Digital, organitzat des del Màster en Edició Digital de la UOC i del qual avui publiquem dues esplèndides cròniques de Wifredo Sevilla i Joan Carles Navarro.

Lady Gaga no ha de pagar drets a Rilke. Tampoc haurà d’abonar ni un cèntim al seu tatuador mentre no faci un cameo en un videojoc.  Les paraules de Rilke que Lady gaga prota tatuades ja són de tothom i diuen així: “Comprovi si estén les seves arrels en el lloc més profund del seu cor: confessi’s si es morirà en el cas que li fos refusat escriure. I, per damunt de tot, pregunti’s, en l’hora més callada de la seva nit: he d’escriure?”