¿Per què és inevitable l’ortografia?

L’alfabet ideal és aquell en què hi ha una correspondència exacta entre fonemes i lletres, com passa en la paraula pa, de manera que cada fonema es representa amb una lletra i cada lletra representa un fonema; és el que es coneix com a alfabet fonològic. Els primers en arribar a un alfabet fonològic van ser els fenicis cap a l’any 1000 abans de Crist. Posteriorment, els grecs van copiar el model dels seus socis comercials i van batejar el conjunt de lletres del seu idioma com a alfabet, pel nom de les seues dos primeres lletres (alfa i beta). Un poc més tard, els romans van copiar el model grec i van batejar l’alfabet llatí com a abecedari, que prové del nom de les seues quatre primeres lletres.

L’alfabet llatí, o abecedari, era inicialment fonològic: les lletres A, B, C, D, E, F, G, etc. representaven respectivament els fonemes [a], [b], [k], [d], [e], [f], [g], etc. Les llengües romàniques, que deriven directament del llatí, han seguit l’alfabet de la llengua mare. Progressivament, a causa de l’expansió del cristianisme per Europa en l’Edat Mitjana i de la colonització europea per la resta de continents a partir del 1492, moltes altres llengües del món van adoptar l’alfabet llatí. Però el fet que actualment l’alfabet llatí siga el sistema d’escriptura més utilitzat en el món té una contrapartida notable. Resulta que les llengües romàniques i la resta d’idiomes que fan servir l’abecedari tenen uns quants fonemes que no existien en llatí (el de lluna, el de gel, el de baix…), però eixes innovacions no han anat acompanyades de canvis en l’alfabet llatí, que s’ha conservat pràcticament inalterat des de l’Imperi Romà, durant més de 2000 anys.

La subordinació de les llengües romàniques i altres idiomes a l’alfabet llatí, sumada a l’existència de fonemes que el llatí no tenia, ha comportat molts problemes a l’hora de representar els fonemes amb lletres romanes. Les principals irregularitats gràfiques que es produïxen en la nostra llengua, per exemple, són cinc: un fonema està representat per més d’una lletra (cinc / sis, jardí / gerani…); una lletra representa més d’un fonema (cap / cel, pera / roba…); dos fonemes estan representats per una lletra (taxi); dos lletres representen un fonema (bossa, xiques…); i una lletra no representa cap fonema (hora). L’existència d’eixes irregularitats, la causa de les quals no entrarem a explicar, obliga a necessitar unes normes per a escriure, que es coneixen com a ortografia. Igual que l’ortodòncia servix per a corregir els defectes de les dents, o l’ortopèdia té la funció de corregir les deformacions del cos, l’ortografia té com a objectiu corregir les irregularitats gràfiques generades per la falta de correspondència entre fonemes i lletres.

En la formació de l’ortografia de cada llengua romànica, duta a terme entre els segles X i XIII, va pesar l’afany de separar-se tan poc com fóra possible del passat, que és una constant en qualsevol normativa. Eixa actuació és fruit de la civilització mateixa, que mira de partir sempre del passat immediat i intenta adaptar-lo al present introduint millores sempre que siga possible. Per això mateix, és inimaginable que els escrivents de l’any 1000 o 1200 pogueren trencar amb el llegat de l’alfabet llatí i, per tant, els problemes ortogràfics eren inevitables. De fet, si haguérem intentat evitar eixos problemes, haguérem caigut en inconvenients més greus: si cada una de les llengües romàniques haguera inventat un alfabet fonològic, malgrat que avui en dia tindríem molta grafia (una transcripció prou simple) i poca ortografia (poques regles), es produiria un trencament dolorós amb els documents del passat i de les llengües veïnes, que esdevindrien inintel·ligibles.

Encara que darrere de les anomalies gràfiques de les llengües romàniques hi han no pocs problemes, els usuaris no en són conscients en general, la qual cosa és un bon índex de com és de potent la nostra memòria visual i de com tendim a l’escriptura automàtica, que són les millors tècniques per a dominar l’ortografia. No obstant això, el repte del futur és arribar a un alfabet fonològic internacional, amb què cada un dels fonemes de les llengües del món es correspondria amb una lletra i cada lletra representaria un fonema. Els avantatges serien enormes: podríem llegir i escriure textos en qualsevol idioma sense a penes dificultat, i l’ortografia es limitaria a la conseqüència de les pronúncies dialectals. Ara bé: els intents locals per arribar a una grafia lingüística coherent són un luxe poc productiu en el món actual. Un convenció alfabètica hauria de tindre mires universals i l’haurien de liderar aquelles llengües que han arribat a una ortografia desesperant, com l’anglés o el francés (en francés, per exemple, la o es pot escriure ¡de set o vuit maneres diferents!).

En conclusió, l’ortografia sorgix de la necessitat de corregir les desviacions que s’han produït entre els fonemes i les lletres en les llengües que van adoptar l’alfabet llatí. Diguem que l’ortografia és el preu que cal pagar per haver conservat intacte l’alfabet llatí durant segles i haver-lo fet internacional, cosa que permet la continuïtat amb els documents del passat i la intel·ligibilitat dels textos escrits en este alfabet. L’existència de l’ortografia es pot equiparar a l’existència d’altres irregularitats humanes, com l’any bixest o el canvi d’hora, com l’estretor dels carrers del nucli antic, o com la supremacia dels llinatges masculins. Introduir canvis en una civilització no és fàcil, perquè no són exempts de tensions. De fet, les dificultats per corregir l’ortografia i arribar a un alfabet fonològic internacional són equiparables a les dificultats per reduir al màxim les diverses unitats monetàries (dòlars, euros, iens…). Malgrat tot, el fi és igual de digne com necessari. Vorem què pasa en el futur (perdoneu: «passa»).