Per què discutim si podem esbatussar-nos?

31.08.2017

No trobaríem gaires coses (potser un gran banquet o una emoció profunda) tan literàries com els duels, tan icònics, estúpids i simbòlics, tan representatius de l’escenografia on es disputa l’honor amb la injúria i l’orgull de coartada per justificar una venjança. Dickens, Borges, Conrad, Chesterton, Nabovok i un llarg etcètera van escriure sobre aquests enfrontaments a les seves obres, igual que van fer al cine Stanley Kubrick, Ridley Scott o Woody Allen. Però heus aquí que el tòpic, la realitat supera la ficció, torna a manifestar-se: n’hi va haver d’altres que, en comptes de narrar-los, van preferir protagonitzar-los ells mateixos.

L’última nit de Borís Gruixenko (1975), de Woody Allen

Entre el segle XV i el segle XX, els duels d’honor es van convertir en una pràctica habitual a bona part de les societats occidentals. Ens referim als duels individuals, amb les seves regles oficials, els seus àrbitres i els seus testimonis, que van viure una època d’or durant el segle XIX, amb el predomini de les pistoles com a armes de combat. Com que l’honor era tan important, per la persona desafiada gairebé era pitjor renunciar a l’enfrontament que no pas córrer el risc de deixar-hi la pell, sobretot entre la gent famosa o amb una certa projecció social, com els escriptors. Alguns, que no estaven per brocs, van deixar les punyalades literàries per mossegadors dialèctics de l’estil de Nabokov, Pla, Umbral o Bolaño i es van dedicar a representar, segurament sense premeditació, una metaliteratura a vida o mort.

Per què discutim si podem esbatussar-nos? Doncs tan senzill com això: com que amb crits no se soluciona res, l’alternativa és clara, imperativa, temptadora: agafem les armes. Espases, florets, punyals, pistoles o garrots, tant li carda. La qüestió és arriscar realment la carcanada.

Duelo a garrotazos (1923), de Francisco de Goya

 

Lluites gavatxes

Un dels escriptors més familiaritzats amb la lògica imperiosa i abstrusa dels duels va ser Alexandre Dumas, que va popularitzar com cap altre les novel·les de capa i espasa. Pensem en Els tres mosqueters, evidentment, però l’autor francès també va veure’s embolicat en un desafiament de no ficció a propòsit de l’autoria de l’obra La Tour de Nesle, reclamada per Frédéric Gaillardet, un dels seus col·laboradors. Va ser un duel amb pistoles (1982) i, des d’una òptica d’estètica romàntica, va ser un desastre: tots dos, mals pistolers, més avesats a les lletres que als trets, van sortir-ne vius. Més endavant tornarien a enfrontar-se, aquest cop davant la Justícia, i Gaillardet obtindria la compensació desitjada, els drets d’autor de La Tour de Nesle.

Els francesos es compten entre els duelistes més actius de la vella Europa, amb una destacada participació dels seus homes de lletres. A banda de Dumas, Victor Hugo, Sainte-Beuve, Zola i fins i tot Marcel Proust van batre’s en monomàquies per salvar l’honor. Però a França la palma se l’emporten els poetes. En concret, dos poetes simbolistes que, strictu sensu, no van protagonitzar un duel en els termes que l’hem descrit, però que van mantenir una rivalitat històrica immersos en un triangle decadentista delimitat per l’amor, l’alcohol i les pistoles. Parlant en plata, Verlaine contra Rimbaud.

Després d’una tempestuosa relació amororsa amb el jove Rimbaud, Verlaine va abandonar la seva esposa per anar-se’n amb ell a Londres, però la convivència no va funcionar. L’actitud submisa del primer contrastava amb la burla i el sarcasme del segon. Fins que Verlaine va dir prou i va decidir fugir a Brussel·les, a casa de la seva mare, per intentar reconciliar-se amb la seva dona. Rimbaud el va seguir i el dia següent es va plantar a la capital belga. Quan el va trobar, Verlaine estava borratxo, una circumstància que entrava en el guió previst. Però després va treure una pistola i ja tenim Rimbaud ferit (1873). El primer és condemnat dos anys a presó; el segon es recupera i decideix abandonar la vida d’enfant terrible per treballar i guanyar diners. Un dels seus millors negocis va ser, precisament, com a traficant d’armes a Etiòpia. Aquests simbolistes…

Un coin de table (1872), d’Henri Fantin-Latour, en el qual apareixen, a l’esquerra, Verlaine mig calb i Rimbaud amb la seva mata de cabells

 

Puixkin, duelista fins la mort

Només hi ha un poble que pot discutir l’hegemonia als francesos en aquests enfrontaments passionals, i aquest és, sens dubte, el poble rus, amb els seus escriptors –en sentit figurat i literal– a punta de pistola. De tots ells, n’hi ha un que subresurt descaradament; un dels millors que coneixem, que per força havia de ser un obstinat romàntic: Aleksandr Puixkin. El que molts consideren el pare de la literatura russa moderna va participar, agafeu-vos bé, en 21 combats a mort durant la seva vida. Com va morir? No cal que us espatlli la intuïció amb la obvietat.

Puixkin era d’aquestes persones que no perden temps amb la retòrica enginyosa i prefereixen viuen intensament. Agosarats irascibles. Les seves coordenades vitals es tradueixen en una Santa Trinitat particular constituïda per Rússia, la seva ploma i la seva pistola. Però la seva arma no va funcionar contra l’home que el va ferir mortalment, el militar Georges d’Anthès (ah, un francès!), contra el qual havia sol·licitat un duel per intentar seduir la seva dona, Natàlia Puixkina (1837). Li havien manipulat la pistola. Posant-nos mínimament novel·lescos podem imaginar que al darrere hi havia una intenció política, perquè la relació de Puixkin amb el govern tsarista no era precisament agradable. Esclar que això ja forma part de la fabulació literària i la hipotètica inventiva. (I de cop, els fets: D’Anthès, sense literatura, es va casar amb la cunyada de Puixkin)

Recreació del duel entre Puixkin i D’Anthès

 

El cas de Blasco Ibáñez

Els duels també formen part de la tradició a l’Estat Espanyol. Entre els escriptors, ens quedem amb la història de Vicente Blasco Ibáñez, que no es va batre per honor tantes vegades com Puixkin, però la quinzena de cops que ho va fer, déu n’hi do, atresoren un mèrit doble: no dinyar-la i haver-hi participat sense dominar el floret i amb fama de pistoler desmanyotat, sense punteria. La millor vàlua que tenia era la seva empenta voraç, la seva abrandada temeritat. El duel més cèlebre en el qual va prendre part el va enfrontar, l’any 1904, a un policia, però no en qualitat d’escriptor, sinó de diputat. L’atzar, el diví o com en vulgueu dir, es va apiadar d’ell.

Blasco Ibáñez mai esquivava un duel i podria haver-ho pagat moltes vegades, tot i que en cap altra com aquesta última, que es va originar perquè, sortint del Congrés, l’escriptor valencià va rebre un cop de sabre involuntari d’un policia a la cara. Ja teníem la disputa servida. Amb pistoles. Blasco Ibáñez va fallar i va rebre un tret a l’abdomen. Hauria d’haver estat letal, però l’anella del seu cinturó el va salvar (i això que, per norma general, no estava permès portar-ne). Després d’aquest episodi es dedicaria activament a escriure i arribarien Los cuatro jinetes del apocalipsis i una extensa llista de llibres. Futur literari. Tot gràcies a un vulgar cinturó.

Quina cosa, els duels. Millor que ens quedem amb la versió de Woody Allen a L’última nit de Borís Gruixenko (originalment i en anglès, Love and Death). 

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Què vol dir que Puixkin va sol·licitar un duel per intentar seduir la seva dona?

    Què és l’anella d’un cinturó?

    Puixkin, duelista fins la mort?