¿Per què cal commemorar el bicentenari de la mort de Sade?

22.06.2015

Divendres a la tarda, a la Biblioteca de Caldes de Malavella, Albert Mestres, Marc Romera i Joan Boher encetaran el festival El Gust de la Paraula amb la presentació del nou llibre de Marc Romera, la traducció de Justine o les dissorts de la virtut del Marquès de Sade que ha fet Albert Mestres i la lectura dels Contes interruptus de Joan Boher. A continuació us oferim el pròleg de Mestres sobre l’obra del Marquès de Sade.

Retrat del Marquès de Sade

Retrat del Marquès de Sade

Enguany fa dos-cents anys que Donatien Alphonse François de Sade, senyor de La Còsta i de Saumana i cosenyor de Masan, més conegut com a marquès de Sade, va morir en un asil per a pertorbats mentals a Charenton, després de viure perseguit per les seves idees tant pel règim absolutista com pel republicà. Havia nascut a París el 1740, setanta-quatre anys abans doncs. A la seva vida privada Sade sempre va haver de capitular, però no ho va fer mai a la seva literatura. Pot ser que si no hagués passat tants anys a la presó no hauria escrit tampoc tantes pàgines per difondre les seves idees i contestar els que el condemnaven i l’empresonaven a causa d’elles. La mort el va trobar en plena forma literària, a mitja redacció de la seva obra magna Les cent vint jornades de Sodoma, escrita d’amagat a La Bastille en un rotlle de paper de dotze metres de llarg per dotze centímetres d’ample amb lletra microscòpica, que per sort des de fa poc ha estat localitzat i retornat a França. Volia ser un compendi sistemàtic de l’art del llibertinatge.

L’editorial Proa ha decidit commemorar encara que sigui simbòlicament aquest bicentenari publicant una nova edició de la meva traducció de Justine o les dissorts de la virtut, trenta anys després de la primera a l’extinta editorial Bruguera i quasi vint després de la segona a la també extinta col·lecció La Marrana de la Magrana. Aquest cop serà una edició especial pel format i per les il·lustracions de gravats de l’època d’obres de Sade. Malgrat que l’editorial pretenia “il·lustrar” la narració de les trifulques de la bona de la Justine, ens ha resultat impossible identificar exactament a quines escenes pertanyien les il·lustracions i fins i tot si corresponien a aquesta o una altra obra de Sade.

¿Per què cal commemorar el bicentenari de la mort de Sade?

Retrat del Marquès de Sade

Retrat del Marquès de Sade

Si ens haguéssim de limitar a l’àmbit de la literatura, l’obra de Sade es mouria entre la novel·la gòtica o roman noire i la novel·la filosòfica il·lustrada (antiil·lustrada, en aquest cas), dos gèneres característics del segle XVIII, un sorgit en l’àmbit anglès i l’altre francès. Caldria afegir-hi la tradició de literatura eròtica en llengua vulgar iniciada per Boccaccio al segle XIV i sobretot Pietro Aretino al XVI i que té en Denis Diderot, fundador de l’Enciclopèdia i un dels pares de les idees il·lustrades, un dels seus màxims exponents amb Les bijoux indiscrets. En el cas de la Justine Sade s’empara en el que en podríem dir l’operació satírica, és a dir, fer veure que es presenten unes idees o fets per condemnar-los, quan el que en realitat es pretén és exposar-los o fins i tot defensar-los, com havien fet el nostre Anselm Turmeda a La disputa de l’ase al segle XV o els clàssics llatins.

A la novel·la assistim a les aventures de la pobra Justine, una bona noia de moral incorruptible que ha de patir totes les variacions del llibertinatge i per tots els forats possibles, i ser adoctrinada en les idees més radicalment amorals o immorals sense sortir-ne ni tan sols tocada. Ella ho explica tot des de la més absoluta innocència però amb pèls i senyals, com no podia ser altrament perquè fes l’efecte que l’autor pretenia.

Però en realitat l’obra de Sade escapa a tota classificació, supera a bastament l’àmbit de la literatura, i entra directament en el terreny de les idees. Podríem dir que Sade és el càncer del programa il·lustrat i els seus plantejaments són els que, almenys en el camp del pensament, l’han portat a la mort. ¿Per què? Perquè les idees de Sade es generen des del mateix ideari racionalista il·lustrat.

El pensament occidental va cometre un greu error en aquest moment de l’explosió del racionalisme, i un de ben poc racional, degut a l’etnocentrisme, que és creure que els principis racionals podien ser universals i no marcats pel context cultural i temporal.

Aquest és un dels punts forts del pensament de Sade. Constantment a les seves novel·les els llibertins desenvolupen l’argument del relativisme, de la ceguesa de l’etnocentrisme occidental pel que fa a la moral. És el cas, a la nostra novel·la, dels discursos del doctor Rodin, quan defensa el dret dels pares a disposar de la vida i la mort dels seus fills, i el de Gernande quan defensa el dret dels homes a disposar de la vida i la mort de les seves dones.

L’altre punt fort és la defensa del “dret natural”, és a dir, de posar les lleis de la naturalesa per sobre qualsevol llei social, ètica, moral o religiosa. A la Justine hi ha unes quantes argumentacions filosòfiques en aquest sentit, com quan el lladre Coeur-de-fer posa en evidència la contradicció entre les lleis de la naturalesa i les de la societat, quan el comte de Bressac deixa al descobert l’animalitat de l’home (“¿Algú gosaria dir que la construcció d’aquest animal amb dos peus li costa més” a la Naturalesa “que la d’una cuca i que ha d’interessar-s’hi més?”) o quan el pare dom Clément defensa l’obediència als impulsos naturals.

Sade, doncs, és un antecedent directe de la filosofia de la sospita. Friedrich Nietzsche va ser el primer a desmentir els universals morals i ètics, amb la mateixa argumentació que hi fan els llibertins de Sade. També va anticipar-se a Sigmund Freud, ja que els llibertins de Sade argumenten racionalment, però no obeeixen sinó els impulsos instintius i inconscients. La literatura i el pensament de Sade, precisament per aquesta sublimació dels instints i l’inconscient, va fascinar els surrealistes, començant per Apollinaire fins als assatjos que hi va dedicar Georges Batailles, que veia en el pensament de Sade la formulació de l’home integral. La mateixa fascinació ha continuat exercint fins avui, com demostren sobretot importants realitzacions sobre ell, com l’obra de teatre de Peter Weir, Marat-Sade i la seva versió cinematogràfica Marat-Sade de Peter Brook, a més de multitud d’assatjos que li són dedicats.

Albert Mestres

Albert Mestres, traductor de ‘Justine o les dissorts de la virtut’, del Marquès de Sade

Avui ens adonem que el discurs de Sade és l’únic realment i implacablement subversiu. És a dir, és l’únic que contravé un per un tots els punts de la moral de la democràcia formal i el políticament correcte, que té l’origen, com hem dit, en la mateixa època de Sade, el segle de les Llums.

L’obra de Sade, per la base de veritat que implica (els humans som molt menys humans del que ens pintem), s’ha vist reivindicada i condemnada successivament i amb la mateixa violència des que va ser escrita, ja que esdevé un torpede a la mateixa línia de flotació de l’ètica i la moral de la nostra època disparat des del nucli mateix de la seva formulació (el pensament racional). Perquè si el racionalisme pretén donar carta de “veritat” a l’ètica fent-la emanar de la raó, Sade li treu la careta, i demostra amb tot rigor que és purament convencional ja que també l’antiètica, el negatiu de l’ètica, emana de la raó.

Les propostes sadianes revolten alguns, indignen altres i entusiasmen altres però ningú no pot assumir-les a la pràctica sense veure’s abocat al marge de la societat. Avui Sade només es llegeix a la societat occidental o occidentalitzada des de la no acceptació, o si es vol des de l’òptica d’una patologia psíquica, que és el mateix: un discurs desviat, marginal. Al capdavall, una cosa i l’altra el que era el mateix Sade.

No és pas fàcil comprendre la raó profunda d’aquesta subversivitat, però en realitat és clara i senzillíssima: el discurs sadià no és més que una posada a nu, amb una lògica voltairiana inexorable, dels principis morals que han regit les nostres societats des de sempre en el passat més remot i les regeixen encara en el present, de la gratuïtat, la caducitat, la volubilitat, la instrumentalitat d’aquests principis, que normalment mal amaguen la impossibilitat de l’home de controlar els seus impulsos bestials, ço és, naturals.

Sade especula sobre la llibertat absoluta, sense restriccions, la llibertat sencera, no coartada per cap adjectiu. No pas aquella llibertat que acaba on comença la de l’altre. D’entrada, Sade no reconeix cap espai conceptual per a la humanitat, sinó que accepta l’animalitat de l’home. L’home és un animal més entre els altres animals. I de la mateixa manera que el gènere humà no vacil·la a l’hora de sotmetre a la seva voluntat i victimitzar els altres animals, com a força de treball i de tracció, com a víctima ritual o alimentària, l’home integral (Bataille), que només pot ser en llibertat plena, sotmet i victimitza aquells animals-home que mai no podrien assolir aquesta condició.

És la contradicció aquella (Steiner), insoluble, de l’home que al matí és el cultivat oient d’un quartet de Mozart i al vespre un torturador sense escrúpols.

Sade indigna perquè mostra, mitjançant la descontextualització artística, allò de nosaltres que de tan vist ja no veiem. No les barbaritats d’una colla de llibertins inversemblants amagats en una cova, sinó els expedients de què es valen les normes socials per regular les conductes dels seus diferents components d’acord amb l’autoritat moral.

D’alguna manera, el que Sade reconeix amb lucidesa, contràriament a tots els altres sistemes filosòfics, ideològics o polítics, és que la plenitud de l’individu, ja que la llibertat respecte als altres és allò que el defineix com a tal, només és possible amb el sacrifici del col·lectiu i, al contrari, que la plenitud del col·lectiu només és possible amb el sacrifici de l’individu.

Albert Mestres

Albert Mestres ha traduït una obra del Marquès de Sade

El principi de l’esclavitud, del domini o l’explotació absoluts d’un ésser humà sobre un altre és un principi, bo o dolent, essencial de la conducta humana i un dels motors principals de la història (i l’economia), des del domini dels individus sobre els individus fins al dels col·lectius o les nacions sobre els col·lectius o les nacions. L’excitació sexual que comporta la impunitat respecte a qualsevol acte practicat violentament en una altra persona ha estat i és des que el món és món fonament de l’organització social i la seva estructura de gènere i de pràctica sexual. La tortura, des de la més subtil a la més cruent, forma part consubstancial d’institucions defensores de la moral, com la institució religiosa i concretament l’Església o la policia, però també l’escola, la família…

En temps de revolucions, liberalisme, drets humans, aquesta lucidesa, que descriu el nostre món tal com és, és el que fa encara vigent Sade.

I no és cap casualitat que siguin aquelles societats que es regeixen per rígides morals tradicionals, on totes les barbaritats que Sade cataloga es practiquen sancionades per la llei o la moral (ablació de clítoris, fuetejament públic, cremació), que siguin aquelles persones a qui el fanatisme fa capaces de les fantasies sadianes més atroces (nazisme), les que no toleren, ni des de la distància artística, la lectura de Sade.

Van ser els que practicaven la qüestió de turment com a forma d’interrogatori corrent els que van tenir Sade mitja vida tancat. Van ser els partidaris més fervents de la guillotina i els idealistes més purs els que van tenir-lo tancat l’altra meitat. Van ser els que van concebre i aplicar el sistema d’extermini físic i moral més sofisticat els que van cremar els seus llibres. Van ser els inquisidors, els Francos, els Khomeynis i els Stalin d’aquest món, assassins i torturadors de masses, els que van prohibir-lo.