Per què Andorra no és Manhattan?

19.02.2013

A primer cop d’ull, res no sembla tan llunyà del petit principat d’Andorra com la hipertròfica metròpoli de Manhattan. I tanmateix, ens sorprendríem de la quantitat de coses que tots dos comparteixen: un trànsit infernal, la construcció desenfrenada, la inusual concentració de bancs i centres comercials, la insularitat, l’atractiu turístic i… el romànic.

 

Sí. Això mateix: el romànic.

Una de les visites més sorprenents que pot fer el turista que passeja entre els estentoris gratacels de la Gran Poma és al nord de Manhattan, concretament a Harlem, allà on acaba la línia A del metro. El lloc es diu The Cloisters (Els claustres) i només podria existir als Estats Units. El turista inadvertit surt de la boca del metro i, tot de sobte, com si sortís d’un túnel del temps, es troba trasplantat en plena Edat Mitjana. Envoltat d’un paratge agrest i verd com se’l devien trobar els primers colons holandesos, amb el Hudson fluint inesperadament net sota el pendís, el turista no dóna crèdit als seus ulls, mentre passeja sota les velles arcades de pedra dels pòrtics i admira els intricats relleus dels capitells, tot gaudint de la frescor que raja de l’elegant font de marbre plantada al bell mig del claustre.

Concentrats en un espai potser més petit que el Tibidabo, una dotzena d’esglésies medievals i un bon nombre de claustres, així com un interessant museu d’imatgeria, escultura i pintura del romànic i del gòtic, conformen aquest particular parc temàtic. Però això no és pas Disneylàndia, ni res que s’hi assembli. Aquí tot és autèntic. No hi ha trampa ni cartró. Cadascuna de les pedres d’aquests magnífics edificis s’erigia, fins no fa gaire i durant una bona pila de segles, damunt del sòl de la Vella Europa, en petits racons de França, d’Itàlia o de la mateixa Catalunya. Ara, però, gràcies a la passió col·leccionista d’en Rockefeller (i també als seus diners, és clar), totes aquestes obres es concentren l’una al costat de l’altra per oferir al visitant un recorregut captivador i inversemblant pel món medieval, una mena de fast food del romànic, un incongruent assortiment de pedres que faria renegar l’Abat Oliba si es dignés a aixecar el cap.

I Andorra? Bé, Andorra també en té, de romànic, és clar. No és pas que el Consell General vulgui (ni pugui) competir amb el Sr. Rockefeller, ni que es tracti d’una operació per atreure encara més turistes al Principat. No. Resulta que a Andorra hi ha romànic de molt abans que el Sr. Rockefeller, Harlem, el Consell General o el mateix Principat existissin. De fet, a Andorra hi ha fins i tot preromànic! Clar que, en sentir una extravagància com aquesta, més d’un visitant dels Cloisters arrufaria el nas i sacsejaria el cap, ben guarnit amb gorra i ulleres de sol, tot resistint-se a acceptar el fet que aquells edificis no hagin sortit com bolets a la vora del riu Hudson gràcies a l’abonament de la Standard Oil i a la gentilesa del seu amo.

 

I tanmateix, es tracta d’un fet ben contrastat: Andorra té esglésies preromàniques i esglésies del primer romànic (de clara influència llombarda) i també esglésies romàniques de quan a la resta d’Europa el romànic era tan démodé com ara el twist. En realitat, Andorra és tot ell un país romànic. Ho ha estat fins no fa gaire, fins que el turisme i l’esquí i la banca i la constitució n’han fet un país com els altres, un país modern que en diuen. Però les empremtes d’una tradició romànica tan llarga i impenitent no es poden esborrar d’un dia per l’altre. I allà trobarem, per donar-hi fe, l’insòlit campanar circular de Santa Coloma, les elegants finestres doble geminades de Sant Climent de Pal, les senzilles i belles pintures murals de Sant Martí de la Cortinada, l’enigmàtica majestat d’estuc de Sant Joan de Caselles i el desproporcionat campanar de Sant Miquel d’Engolasters. Tot, això sí, encastat a l’indret de sempre, enmig d’estretes i remotes valls o a la falda d’imponents muntanyes o damunt de turons perversament escarpats. Una veritable inconveniència per al turista de cap de setmana.

I ben mirat, ¿per què hauríem d’anar fins a Andorra, pagar l’exorbitant peatge del Cadí, arriscar-nos a haver de combregar més de dues hores a la frontera, suportant la neu i el fred a l’hivern, el sol i les gentades a l’estiu, la guàrdia civil que ens dóna amablement la benvinguda a la tornada i ens fa desmuntar fins al darrer cargol del cotxe, i tot això per veure unes esglésies petitones, escampades als quatre racons d’un país ingrat i esquerp, quan podem veure les mateixes esglésies d’una sola tacada anant fins al final de la línia A del metro (i encara ens quedaria temps per veure “Els miserables”)?

Què té, doncs, Andorra que no tingui Manhattan?
Per començar, té el romànic. Però no havíem dit que Manhattan tenia The Cloisters i per tant també en tenia, de romànic? Sí, ho havíem dit. Però ara ens en desdiem. El romànic no és només una pila de pedres velles, per molt ben apilades que estiguin. En Rockefeller pot traslladar pedra a pedra cadascuna de les esglésies i monestirs d’allò que els llibres d’història anomenen “art romànic”, pot reconstruir els edificis en un marc idíl·lic, fins i tot recrear a la perfecció l’època medieval gràcies als més innovadors recursos tècnics de la museografia. Però ni tan sols els milions d’en Rockefeller i tota la diligència dels experts del Metropolitan de Nova York poden reproduir allò que dóna vida a les pedres, allò que Andorra, malgrat tots els esforços per esbandir-s’ho, encara té a gavadals, allò que els turistes atrafegats no perceben i que les seves sofisticades càmeres digitals no recullen, però que fa tota la diferència: l’esperit del romànic.

 

Un absis a The Cloisters a Nova York

No es tracta, però, de cap essència esotèrica o metafísica, menys encara d’ànims penitents arrossegant cadenes com als castells escocesos. Res de més aliè al tarannà d’aquestes contrades.

L’esperit del romànic és un cap de família reunint-se amb un altre per dirimir una disputa de terres; és un clergue comptant els pernils que aniran al bisbat i els que aniran als comtes; és una mare pregant als peus d’un Jesucrist grollerament tallat en fusta perquè li torni el fill perdut a muntanya; és un pagès moribund que signa, tenallat per la por i la recança, la donació de la seva terra davant d’un prevere gras com un bacó que no deja de mossegar-se el llavi; és una reunió dels caps de casa de la parròquia, tan exaltada que gairebé acaba a cops de puny i bufetades; és un monjo trempant els colors per al mestre, mentre sacseja el cap davant d’aquelles siluetes incomprensibles que comencen a poblar les parets de l’àbsida; és un nen que juga a amagar-se darrere la pica baptismal i no pot estar-se de riure mentre els altres el criden i el cerquen debades; és un pastor que torna de la muntanya després de passar-hi onze dies amb les seves nits i porta la imatge de la Verge a les mans, una figura que jura, tot mirant-se el rector amb uns ulls plens d’innocència, haver trobat enmig dels prats, damunt d’una gavernera florida; i és un cor d’homes i dones esdentegats que exclamen “miracle!” i corren a cercar pedres per fer-hi un santuari, un de petit i senzill, amb parets tosques però fermes, i amb una d’aquelles torres quadrades, com les que feien aquells llambardos que fa temps passaren tot donant-se aires i enraonant una llengua ben estranya; i és una colla de padrins que esperen a la porta de la nova església, clenxinats i mudats amb la roba del diumenge, i es posen a plorar com criatures quan senten les primeres campanades del cloquer que han aixecat amb tants de suors i hores perdudes.

No cal dir que tota aquesta gent és morta ja fa segles. D’alguns encara en queden les tombes, però fins i tot aquests ja fa temps que s’han barrejat amb l’herba dels turons i flueixen riu avall quan la primavera fon les neus i s’emporta, any rere any, les generacions d’homes i dones anònims que hi van viure. I tanmateix, nosaltres, els visitants d’avui dia, no podem evitar estremir-nos en contemplar, enfilats dalt d’una muntanya, la incommovible serenitat amb què descansen els pobles a les valls andorranes. En la distància, sembla encara que la vida continuï com abans, com sempre, simple i tenaç com les estacions, dura com les roques i pacient com els arbres. I si en baixar de la muntanya conservem els sentits ben disposats i la imaginació desperta, no és difícil que ens meravellem tot descobrint el somriure desmenjat del fanfarró del poble en el rostre de l’home que ens omple el dipòsit, la mirada contrita del novici pecador en aquell empleat de banca o l’íntim orgull de la madrona de la parròquia en la riallera propietària del restaurant on hem fet escala. Els rostres, com l’energia, no desapareixen, només es transformen. I els d’Andorra, mirats amb una mica d’atenció, encara són rostres romànics.
Però allà on la presència d’aquest esperit és més evident, més palpable, és òbviament en les obres que van deixar aquells homes i dones del passat. A les pintures que encara decoren les parets són ells mateixos qui ens tornen la mirada. Encara que s’amaguin sota els noms presumptuosos i un xic extravagants de sant Pere, sant Pau o Jesucrist, hi podem reconèixer en Bernat, l’Arnau o en Miró, veïns de Canillo, d’Encamp o de les Bons, homes de poble, rústics i sense pretensions, i per això mateix encara tan propers a tots nosaltres. Fins i tot allà on només han quedat parets nues, podem copsar-n’hi encara la traça i, sobretot, una atmosfera, una certa idea del món i d’ells mateixos que sembla haver-se adherit a les pedres que hi van deixar apilades, com una signatura anònima, però que ens els convoca a través dels segles i ens els fa presents, petits i humans com quan vivien.

Tot això és l’esperit del romànic. I tot això, evidentment, no ho trobarem pas a Harlem, però sí a Andorra. Si més no, fins ara…

I és que la modernitat té el seu preu. Ningú no pot negar la necessitat d’unes bones carreteres o la bondat d’unes modernes infraestructures turístiques. I tanmateix, com més fàcil i immediat se’ns faci el contacte amb aquests monuments, menys arribarem a copsar-ne l’esperit, i ens limitarem a passar, amb la guia oberta en una mà i la càmera de fotos a punt per disparar en l’altra, d’església a església, com el turista que es passeja pel Louvre o pel Prado i navega d’un David a un Da Vinci, d’un Van Dyck a un Van Eyck, com un vaixell a la deriva.

I aleshores, què? Cal exigir al govern andorrà que abandoni les seves absurdes pretensions mil·lenaristes, que estripi la nova constitució, tregui l’asfalt de les carreteres i revoqui totes les llicències als centres comercials i als hotels? Cal tornar Andorra a les seves arrels romàniques i deixar-se estar d’aventures dubtoses?

 

Claustre de Sant Martí de Cuixà a The Cloisters, Nova York

 

Per més que alguns puguin pensar així, és evident que no pot esperar-se dels andorrans, o de qualsevol altre poble, que tornin al seu passat, menys encara per satisfer les nostres nostàlgies. I ben mirat, en tant que turistes, ja ens està bé que Andorra es modernitzi, està bé que el govern millori les comunicacions i restauri les esglésies, i està però que molt bé que ens faciliti la feina posant-hi uns rètols de quatre línies per fer-nos la sinopsi de cada monument. El que potser no estigui tan bé és que nosaltres arribem allà, ens llegim allò, llancem una mirada aprovativa cap aquell campanar que ens recorda la diapositiva que ens mostraven a l’escola, donem una volta ràpida per dins, potser fem alguna foto amb els nens sota l’arcada i, apa!, tots al cotxe que encara ens en queden vuit per veure.
Per. desgràcia, així som els turistes d’avui dia, autèntiques màquines de devorar monuments, quadres i tota mena de productes culturals amb la mateixa facilitat amb què ens mengem una bossa de patates fregides o ens empassem els capítols de les telenovel·les. En això, el govern andorrà no pot fer-hi res. I més d’un es demanarà, és clar, quin mal ha d’haver-hi en rebre amb els braços oberts les invasions d’aquests nous bàrbars del consum cultural. Al cap i a la fi, a diferència dels bàrbars d’abans, aquests no fan malbé les pedres, i a sobre hi deixen un bon grapat de divises.

Així doncs, tothom hi surt guanyant. Només hi ha una víctima. Però com que no surt als comptes anuals, ni al cens electoral, ni tan sols se’l pot veure, ni sentir, ni tastar fàcilment, doncs és lògic que ningú no en foti ni cas. I malgrat tot, si continuem per aquesta via i el prototip del turista digital continua expandint-se i acaba consolidant-se, la mort de l’esperit del romànic, mancat d’ulls que se’l mirin, d’orelles que se l’escoltin, de nassos que l’olorin i de boques que el tastin, és imminent.

I quan l’esperit del romànic hagi mort a Andorra, ja no hi quedaran més que pedres romàniques, una mena de Cloisters, però a la muntanya. I quan posin tot el romànic a Internet, ja no caldrà anar ni a Andorra ni als Cloisters. És clar que aleshores tampoc no caldrà anar a Manhattan, ni al Prado, ni al Louvre. I ben mirat, ¿per què moure’s de casa?
(2001)