Per lo matí ells se abillaren lo millor que pogueren

12.12.2015

Aquest estiu vaig treballar des d’una perspectiva diacrònica amb textos de l’edat mitjana en català. Una feina no massa interessant per a alguns, ho sé. Però el més curiós és que vaig trobar unes construccions ben interessants des d’un punt de vista normatiu: els superlatius amb lo neutre. Usaré sovint «lo neutre», «article neutre» i «usos neutres» i no «article /l/ masculí amb funció abstractiva», «usos abstractius» o «funcions abstractives»  perquè són termes més reconeguts fora del món acadèmic.

Pompeu Fabra

Pompeu Fabra

En aquest tema, a hores d’ara tothom accepta la tesi principal de Fabra: el català antic no tenia un article masculí el i un article neutre lo amb usos sintàctics diferents, sinó que sols hi havia un article masculí que apareixia com a lo, molt escadusserament el, en contacte amb vocal (sobretot darrere a o de) i com a lo en la resta de casos, sense la diferència morfosintàctica dels articles espanyols. El català modern s’ha anomenat tradicionalment «de la Decadència» i solia abraçar els ss. XVI, XVII i XVIII. A hores d’ara la primera meitat del s. xvi (i fins i tot la segona) s’inclou dins el català clàssic atès que la gran majoria d’estructures lingüístiques més profundes, les morfosintàctiques, es conserven bastant al marge de la influència espanyola que en un principi va afectar principalment part del lèxic i l’ortografia. Doncs bé, a partir del català modern és on hi ha la divergència d’opinions: ¿es va especialitzar com en espanyol la forma antiga lo en els usos neutres a diferència d’el potser pel contacte amb la llengua de Cervantes però seguint una dinàmica interna pròpia sense intrusió total? ¿O el lo neutre és de totes totes una forma espanyola que va desplaçar els usos sintàctics abstractius d’un article únic català el que venia de les dues formes antigues? Crec que la segona opció és la més probable però no hi ha lloc aquí per explicar el per què de tot plegat. De fet, no voldria focalitzar l’atenció en la diferència entre el i lo,  puix que en aquest article veurem si cal escriure al més aviat possible, amb preposició, o el/lo més aviat possible, sense.

Dit això, i tornant als meus quefers estivals, vaig trobar una frase al Tirant com «Per lo matí ells se abillaren lo millor que pogueren». Em va sobtar que on jo vaig nàixer, a València ciutat, diríem aquesta frase com Martorell la va escriure fa més de 500 anys: en la llengua més quotidiana sols canviaríem se abillaren per se vestiren. Cal dir que, malgrat contradir la normativa actual, l’ús de per davant lo/el matí estava força estès en la llengua clàssica en tots els dialectes. Solà, Lacreu o l’AVL en parlen. Tanmateix, segons les meues comprovacions, l’ús de per davant vesprada o nit, tot i no ser inaudit, sí que és marginal en el valencià escrit d’abans del s. XVIII i de la segona meitat del s. XIX respectivament. A més, sovint els exemples de per la nit que es donen tenen més prompte un paper temàtic causal que no temporal: «fon-li forçat per la nit de aturar-se», al Tirant. S’haurà d’abordar la qüestió amb molta més precisió.

Aquella frase del Tirant em va portar a preguntar-me per què, si apareixia en una obra clàssica, a escola sempre m’han dit que el correcte seria al millor que pogueren, com diu la Universitat de Barcelona: «Sempre intenta fer les coses al millor que pot». Llavors vaig pensar que potser aquell ús de l’article sense preposició en el superlatiu seria inadequat en la llengua estàndard  perquè el superlatiu amb preposició (al millor/pitjor/més/menys…) devia ser la solució general en la varietat medieval. Per descomptat, ja no el tatxaria ni d’incorrecte ni de barbarisme ni d’espanyolisme.

Per comprovar-ho, em vaig posar a cercar quina solució era la més comuna al Tirant. Aleshores la meua sorpresa va ser infinita: sols hi havia dos superlatius amb la preposició a i l’article neutre (d’ara endavant, construcció α): «E en lo temps que yo·ls combatré, vosaltres, al més prest que poreu, lo socors no·m sia denegat» i «E dormirà II o III hores al més» (al més vol dir a tot estirar, com a molt). En comparança, hom hi pot trobar unes quantes desenes de superlatius amb l’article neutre sense preposició (d’ara endavant construcció β):  «si vós me volreu creure, apartau-vos d’ella lo més prest que poreu».

En acabant, vaig decidir analitzar el Curial per si aquella β era una construcció personal de Martorell, però em vaig torbar encara més ja que no hi apareixia cap α però sí un bon grapat de β: «feria tots temps lo pus fort que podia». Vaig fer cap a les Converses filològiques, que estan disponibles debades en línia, on Fabra deia al número 140 de l’edició de 2010: «La llengua actual usa correntment l’article neutre en les expressions adverbials superlatives: Vina lo més aviat possible; Fes-ho lo millor que sàpigues. A aquestes combinacions lo més, lo millor, etc., la llengua antiga oposa al més, al millor, etc.». Per tant, segons les meues primeres indagacions, Fabra es posicionava a favor d’ α com la forma antiga i obviava (o excloïa) β en les Converses i en la gramàtica pòstuma de 1956, a la pàgina 82, punt 89. Ni tan sols parlava del tema en la gramàtica del 1918/1933. I em vaig preguntar com era possible que Fabra hagués donat α per única solució acceptable en l’estàndard, quan jo trobava una infinitat major de β. Veureu més endavant, però, com Josep Martines troba que Fabra en una de les seues converses parla de β.

L’única raó que hi podia atribuir era que les citacions que apareixen sobre aquesta qüestió a les Converses són de les cròniques de Desclot i Pere el Cerimoniós (segona meitat del s. XIII), i del llibre Documents per a la història de la cultura catalana medieval de Rubió i Lluch (recull de prosa cancelleresca del s. XIV). Òbviament, la llengua d’aquella època era ben diferent de la que ens podem trobar en escrits de la segona meitat del s. xv, com el Tirant, o la primera meitat del xvi, quan el català havia madurat bastant i encara estava fora de l’òrbita assimiladora de l’espanyol. Per tant, vaig pensar que potser optar per α o per β havia de respondre a raons temporals: l’una seria més comuna en una determinada època que l’altra. Però per raons alienes a la meua voluntat, va arribar setembre i vaig haver de deixar la investigació.

Sortosament, fa un mes, va arribar a les meues mans un llibre magnífic, molt clarificador, però dissortadament poc comentat o citat en debats filològics: L’anomenat «lo neutre». L’expressió de l’abstracció en català: una aproximació diacrònica de Josep Martines. L’autor després d’analitzar diacrònicament l’abstracció en català amb l’article masculí tant en l’època antiga i clàssica com moderna (ss. XVII i XVIII) hi exposa  algunes conclusions i en posa exemples. Un dels capítols més interessants és el que tracta les construccions superlatives. Solà va incloure frases del tipus al més aviat possible dins de modismes als anys 70. Més endavant, als 90, intueix que són construccions prou productives per traure-les d’aquell calaix de sastre. Tradicionalment s’han inclòs dins del lo intensiu, però Brucart ja les col·loca dins l’abstracció, com fa Martines en aquest cas.

Segons l’autor, s’hi distingeixen 1. el superlatiu d’un adjectiu, un participi passat i fins un quantificador nominalitzats: 2. el d’un nom; i finalment 3. el d’un adjectiu atributiu o predicatiu (ús a) i el dels adjunts oracionals o el dels complements del verb amb valor adverbial (ús b). Com diu Martines sobre les construccions del tercer punt, «són aquests usos de molt d’interès i no gaire atesos en el català antic. Partirem ací del que ha estat fins ara el punt d’atenció fonamental: la problemàtica a l’entorn de construccions del tipus “Vine al/el més aviat possible”, “Va córrer al més/el més que va poder” o “Deixa la taula al/el més neta possible”». L’autor usa α i β sols en el cas 3 i no en 1 i 2. D’ara endavant quan les esmentaré serà restringint-les a 3. A més a més, ell data l’ús de l’article neutre en superlatius amb quantificadors nominalitzats des del s. xiv, però jo n’he trobat un ja al s. XIII (1277) al Llibre de la cort del justícia de Cocentaina, a la pàgina 296: «Eadem die, prenguem confessió de Johanet, troter de n’Hivaynes, menucier del seynor rey, ab sagrament, sobre·l furt. E dix per sagrament que él no·y tin negunt tort, mas lo més que él hi sap [era que] a nuyt n’Ivaynes tancà la porta del corral, e al matí levàs n’Ivaynes pus primer e dix: —«Johanet, la porta he trobada uberta […]».

Comptat i debatut, el nostre estudiós desvela que en la llengua antiga tant α com β s’usen amb superlatius d’adjunts oracionals o de complements del verb amb valor adverbial (vine al més aviat possible/vine el més aviat possible, ús a), però amb superlatius d’un adjectiu que fa d’atribut o de complement predicatiu, sols s’empra β (deixa la taula el més neta possible, ús b, no al més neta possible*). Pel que fa a l’anàlisi diacrònica, α i β alternen en l’ús a a partir del s. xiv però a la segona meitat del s. xv la construcció α ja està pràcticament eradicada de la llengua escrita.

Josep Martines també apunta a la pàgina 221 del seu llibre que Fabra despulla bàsicament textos del xiv en tractar aquesta qüestió. Tot i així, descobreix que Fabra, al número 826 de les seues Converses, veu viable la construcció β malgrat que prefereix α perquè «restableix una construcció amplament [sic] usada en català antic», com si β no hagués sigut usada llavors. Ens hem de preguntar, arribats en aquest punt, per què  l’enginyer català obvia l’antiguitat de β si és impossible que no la trobés al Tirant, obra que coneix ben bé i que és la segona font principal de citacions de les Converses, per bé que no en aquest tema en concret.

L’autor valencià també fa uns comentaris força pertinents a les pàgines 226 i 227: el dubte davant d’aquestes construccions que pateix tant el parlant mitjà com el professional de la llengua es deu entre altres factors al fet que el despullament documental de Fabra no va ser diacrònic, que cap lingüista posterior hi ha treballat a fons i que Fabra es va proposar de reviscolar la construcció al més aviat possible quan aquesta ja era morta en la llengua escrita més de 400 anys endarrere. Aquesta inseguretat ha provocat que la fem servir copiant usos de l’espanyol que no han existit mai en el nostre idioma amb preposició (deixa la taula al més neta possible*).

En conclusió, hem d’agrair treballs com el de Josep Martines que ens obren els ulls sobre punts conflictius de la normativa. A partir d’aquí, sembla que hauríem d’acceptar usos com vine el més aviat possible o deixa la taula el més neta possible (també altres que tracta Martines com fes-ho el millor que pugues o fins va anar-se’n el més ràpid que va poder), hauríem de rebutjar deixa la taula al més neta possible* i ens hauríem de pensar si volem seguir dient una estructura com vine al més aviat possible que ja estava antiquada en temps de Martorell. Potser el més assenyat fóra de continuar  acceptant-la considerant-la secundària. A més a més, que acceptem deixa la taula el més neta possible no vol dir que hàgem de deixar d’escriure o dir com més neta, millor o fins quant més neta, millor, que són usos més comuns en la llengua quotidiana. Aquesta darrera estructura no s’accepta tampoc en la normativa, però he trobat desenes de casos en obres antigues i clàssiques de (tant) quant més/pus… (tant) més/pus: «tant quant pus fort los donaven lo colp, tant pus fort cridaven» (als sermons de S. Vicent Ferrer), «Quant més amau, tant més temor teniu, / vós e cascú, de perdre lo guanyat» (als poemes d’Ausiàs Marc), «la cosa quant més se ama, més se desija amar» (al Tirant) o «tots los sancts gloriosos quant més alts stan en altitut de glòria, tant en si matexos són més baxos per humilitat profunda» (a Del menyspreu del món de Joan Gerson). També la trobem en refranys valencians ben coneguts, cosa que en testimonia l’antiguitat: «quant més sucre, més dolç» o «quant més amics, més clars». Pareu atenció també a les estructures subratllades, dubtoses per a la normativa actual o almenys per a una certa «tradició» correctora.

Esperem doncs que totes aquestes construccions s’hagen tingut en compte en la gramàtica normativa de l’IEC que ha d’eixir a la llum en 2016 i que l’AVL modifique en conseqüència les seues recomanacions en edicions futures de la Gramàtica Normativa Valenciana.

Article publicat al blog d’Albert Gilabert, Fricor de llengua.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Que jo sàpìga, en català genuí, normalet, popular-col·loquial, aquesta mena de construccions es fan així: “Arriba tan d’hora com puguis”; “deixa-la tan neta com sigui possible”; i així successivament.
    Llàstima dels esforços, però el “lo neutre” és una castellanada. Punt.

  2. Fa vint-i-dos anys ma germana em va dir que “Curial e Güelfa” era probablement un pastix mediavalitzant compilat al segle XIX (o al segle XX, la memoria en falla), com ho va ser la cova de Fingal al segle XVIII . Em pregunto si aquesta és encara la teoria vigent. En cas de ser certa aquesta teoria explicaria algunes incoherències gramaticals entre el Curial (font “dubtosa”) i el Tirant (font fidedigna puix que Cervantes l’esmenta al Quixot). Si us plau, aclariu-me aquest dubte.

  3. Bé, i seguint el Tirant, també hauríem de poder continuar fent servir les construccions habituals valencianes «vine lo més prompte que pugues», construcció que podem sentir sense problemes al costat de «vine tan prompte com pugues». Perquè també tindre en compte que, tal com assenyala Abelard Saragossà: «La condemna de lo i l’entronització de el fa pensar a una part dels parlants cultes que, escrivint el o canviant lo per allò, la llengua ja és culta; quan en realitat escriuen oracions estranyes per a l’idioma.»