Modiano, per llegir al llit

10.10.2014

No m’esperava que els suecs premiessin Modiano, després d’haver distingit fa uns anys Le Clezio. Semblava que ja no li tocava, i celebro que el jurat del Nobel ens hagi sorprès amb aquesta decisió. L’acadèmia sueca renuncia una vegada més a jugar una carta política, com hauria pogut fer si hagués premiat Salman Rushdie o qualsevol autor sirià exiliat. Ha optat per premiar un d’aquells autors que et vénen de gust de llegir estirat al llit, com Marcel Proust.

Patrick Modiano

Modiano és el gran novel·lista de París de la segona meitat del segle XX. Amb les seves novel·les ha cartografiat tota una ciutat, un territori que se’ns presenta tant en la seva descripció física, real, com en la seva immaterialitat més somniada o recordada. Modiano ens guia pels racons d’aquesta capital estesa, suburbial, sovint perillosa. “Jo traduïa Modiano amb el google maps i l’street view obert, per seguir fil per randa els itineraris”, em diu Joan Casas, traductor de Modiano al català.  “El Paris de Modiano té poc a veure amb el del turista que sóc jo, et descobreix vores i gires de la ciutat amb la precisió d’una guia”.

La prosa de Modiano és enganyosament diàfana, com ho és també aquesta ciutat que de sobte es converteix en un solar, un espai obert, carregat de trampes i abismes. És en els límits d’aquest ciutat precisa i alhora borrosa, tan real com recordada, que els personatges de Modiano prenen cos. Tan aviat caminem al seu costat per la vorera com planem per damunt dels seus caps, ben bé com si no hi hagués solució de continuïtat entre el seu món interior i l’exterior, entre el somni i la vigília.

“Què hi fa que no deixi d’escriure mai la mateixa història?”, es pregunta Mercè Ubach en un article publicat avui a Núvol. “Perquè sí, és veritat, en totes les nouvelles hi ha una misteriosa dona de passat tèrbol que desapareix (perquè se’n va, o se suïcida), sempre les narra un home gran que recorda el passat i que es dedica a escriure com l’única forma possible d’estar al món, sempre surt un crim irresolt, algun policia jubilat, hotels de tercera, pisos buits, la ciutat nocturna”, escriu Ubach, que ha traduït L’herba de les nits, la darrera novel·la de Modiano publicada en català i que Xavier Serrahima ha ressenyat aquí.

Hi ha autors que són prou traçuts per construir una trama trepidant i irresistible, però són incapaços de transmetre’ns el misteri de les coses. D’altres, en canvi, saben embolcallar el seu món amb una atmosfera inquietant i descriure el món amb tots els replecs i matisos, però no saben construir una història que absorbeixi la nostra atenció. Modiano sap fer totes dues coses alhora. Ens embolcalla lentament en una atmosfera plena de misteri, però la peripècia té l’enjòlit suficient per retenir-nos amb dosis homeopàtiques d’intriga.