Pep Guardiola, des d’un Biergarten

27.06.2013

Quan Pep Guardiola va aterrar a l’Aeroport de Munic jo era a l’Allianz Arena, la seva futura casa, de visita. Sempre m’ha agradat l’arquitectura dels estadis de futbol emblemàtics i quan viatjo no em perdo l’ocasió de visitar la infraestructura esportiva de torn, sempre que pugui. I l’Allianz, moderníssim, elegant, orgullós, definitivament es mereix un desplaçament maratonià fins als afores de la ciutat (metro-bus-metro… la ciutat sencera està en obres!).

 

Personalment, tot i que em va impressionar molt el prodigi tecnològic que són els panells a pressió que configuren la façana exterior de l’estadi, prefereixo l’encant robust i lleuger alhora, definitivament vintage, de l’Olympiastadion, el recinte que va acollir els Jocs Olímpics del 1972, la final del Mundial de futbol de 1974 (amb victòria local) i que fins fa poc feia de casa del Bayern de Munic. L’Olímpic, amb la seva estructura que recorda una teranyina gegant que, de lluny, sembla flotar sobre el pesant cel muniquès, és una autèntica icona de l’olimpisme i de la història del futbol. L’Allianz trepitja fort i té caràcter, però encara s’ha de guanyar el títol honorífic d’estadi icònic.

Per què parlo d’aquests dos estadis? Perquè tinc la sensació que quan va passar de l’Olímpic a l’Allianz, el Bayern de Munic també va voler fer un canvi més profund, que afectava la seva filosofia, la seva manera d’esdevenir-se. Continua sent un club de tradició guanyadora, com abans, però ara sembla haver deixat de banda la rotunditat feixuga de dècades anteriors per apostar per un joc de precisió quirúrgica, igualment letal. Dues maneres diferents d’arribar al mateix lloc.

Pep Guardiola és una peça més d’aquest engranatge afinat i precís que s’ha convertit el Bayern de Munic. I l’exentrenador del Barça era molt conscient que havia d’estar a l’altura de les expectatives des del primer moment. Va aterrar a la capital bavaresa amb els deures fets: va donar mostres de conèixer bé l’equip, la ciutat, i també, per sobre de tot, la llengua alemanya.  Es va expressar amb la llengua de Hölderlin amb força naturalitat i amb una cadència més pausada que quan ho fa en català, mastegant més les paraules (probablement perquè, com és lògic, encara se sent insegur amb una llengua que encara no fa un any que està estudiant), i aquesta actitud reflexiva, intel·ligent, va agradar molt a Munich.

Vaig seguir la presentació de l’entrenador des d’un biergarten al centre de la ciutat. Va ser un dia gris, amb pluja intermitent, i no hi havia gaire gent. En una de les parades, la més plena de totes, hi havia una petita televisió que retransmetia la roda de premsa, i molts dels curiosos ens hi vam aplegar. Tothom coincidia en manifestar la sorpresa per la qualitat de l’alemany d’en Pep. En assabentar-se que jo també era català, un home que tenia al costat em va preguntar si això d’aprendre una llengua tan ràpidament era normal a Catalunya. Li vaig dir que no, que Guardiola era una persona que cuidava el detall fins a l’extrem, i li vaig preguntar si sabia què era Catalunya. Es veu que ara, a Europa, ens coneixen més.

Munic i Barcelona són dues ciutats amb punts en comú. Més o menys els mateixos habitants, capitals d’una terra amb una personalitat molt marcada, motor econòmic (cadascuna a la seva manera, evidentment) i actitud no resignada respecte de la capital de l’estat. Si de cas, tot i que detesto generalitzar d’aquesta manera, l’esperit bavarès és més orgullós que el català. Saben que a Munic la gent hi podrà trobar més Porsches, més BMWs, que a cap altra ciutat del món. El nivell de vida és molt elevat: Munic és bona si la bossa sona. Més enllà d’això, els muniquesos ens porten un món d’avantatge pel que fa a oferta cultural i la seva ciutat és monumental, està perfectament comunicada, té un magnífic circuit de restaurants i uns parcs que ens passen la mà per la cara. Sí, segurament, Guardiola (sibarita, inquiet, home de cultura) podrà ser feliç aquí.

Tornem al biergarten, a la petita pantalla que retransmet la roda de premsa, sota la pluja que ara mateix torna a caure. La resta del públic continua escoltant,  embadalida. No és habitual topar-se amb una persona amb un discurs sòlid, en el món del futbol (potser una de les grans reserves mundials del tòpic més tronat). Una altra persona es va girar i, amb la mirada inundada de fascinació, em va comentar, en anglès: “això, o acaba molt bé, o acaba molt malament”.  Al cap i a la fi, l’equip de futbol de la ciutat acaba de guanyar tots els trofeus en joc (Champions inclosa) jugant un futbol imparable. Què pot aportar Guardiola, a tot això? Ell, segurament, ja ho sap, però en tot cas, veient la ciutat, el discurs del seu equip de futbol i el caràcter bavarès, tampoc seria d’estranyar que se’n sortís.

Ah, i a tot això, jo sóc més del Borussia…