Pep Coll o l’esclat de l’ofici

27.06.2014

Ahir vam poder xerrar una estona amb Pep Coll a l’Ateneu Barcelonès, que li acaba de concedir el premi Crexells per la novel·la Dos taüts negres i dos de blancs (Proa). Un guardó otorgat per votació popular, que enguany ha sumat un total de 400 vots, molts d’ells provinents d’una trentena de clubs de lectura repartits per tot el territori.

Pep Coll a l'Ateneu abans de la roda de premsa del Premi Crexells | Foto Núvol

Pep Coll està com sempre, i en forma. Prim com un tronc de regalèssia, és un gust sentir-lo explicar, amb aquella veu seca i llenyosa, històries de llegenda. Dos taüts negres i dos de blancs és la reconstrucció novel·lada d’un crim real perpetrat l’any 1943 en un poble del Pallars que va quedar impune. Pep Coll reconeix obertament el mestratge de Truman Capote, que li ha servit de model a l’hora d’escriure aquesta història tremenda. Com en el relat de Capote, Coll no centra tant la intriga en descobrir-nos qui ha perpetrat el quàdruple assassinat (ho sabem relativament aviat) sinó en explicar-nos com i per què es va produir una atrocitat que va quedar gravada en la memòria de tot un poble i va anar convertint-se amb els anys en una història borrosa i llegendària.

Ara bé, si Dos taüts negres i dos de blancs és un llibre tan bo no és perquè Pep Coll s’hagi documentat a la manera de Capote i hagi escrit una novel·la a sang freda, sinó perquè, volent-ho o no, hi ha sabut trenar tots els fils que havia anat enfilant al llarg de la seva obra anterior. La dèria de Pep Coll ha estat sempre el Pallars, i per extensió el Pirineu. I en aquest paisatge real, que es troba a les antípodes de les sales de l’Ateneu Barcelonès, ha explorat la nostra condició més salvatge, els límits de la llei, la impunitat. Ho ha fet tant des de la faula (La mula vella) o la llegenda (El segle de la llum) com des de les premisses més estrictament realistes de la novel·la (L’abominable crim de l’Alsina Graells). Però aquesta vegada s’ha trobat amb un material únic, una història que li ha caigut al damunt amb la força d’un llamp, en què hi confluïa d’una banda un fet real, rastrejable als arxius i en uns toponims concrets, i per l’altra la llegenda, el mite. A Les senyoretes de Lourdes (Premi Sant Jordi 2007) ja es donava aquesta intersecció entre el fet històric i el llegendari, però aquesta vegada Pep Coll encara s’ha enlairat més que la petita Bernadette. Hi ha en aquesta novel·la l’esclat de molts anys d’ofici.

I cal agrair a Pep Coll que hagi arribat a aquest cas just a temps, perquè fa ben poques setmanes va morir el senyor Joan Guitart, el primer testimoni que va arribar al lloc dels fets un cop consumada la tragèdia. Aleshores Guitart tenia disset anys i va conservar tota la vida la visió precisa d’aquella carnisseria. Per a altres implicats, com ara els nebots de la parella d’assassins, els homicidis de Carreu havien estat durant molts anys una llegenda borrosa (cosa de gitanos!), fins que seixanta anys més tard la novel·la de Pep Coll els ha obert els ulls amb espant. Que per això serveixen les novel·les, per remoure’ns una mica per dins…

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Una gran novel·la que no et deixa indiferent, que et fa viure el paisatge encara que no el coneguis i que et remou per dins; la recordes com un eco obsessiu.

  2. Agraït pels elogis, Jaume. Ems fa il·lusió compartir un premi que tu has guanyat un parell de vegades (sense presentar-t’hi, esclar)

  3. Quant a la crònica del Bernat, molt incisisa, gens tòpica, imaginativa. Veig que tu no vas venir a la roda de premsa (amb l’excel·lent dinar sevit a la biblioteca de l”Ateneu) només per complir l’expedient.