Penombres nocturnes

No sé com posar-me. Fa hores i hores que dono voltes al llit, sense poder dormir. Cada cop tinc més febre i amarada de suor em recargolo entre els llençols en posició fetal. El dolor em va penetrant a poc a poc, sense pietat, cada cop més punyent… I els calmants ja no em fan efecte. No puc més! Esgarraparia les parets de dalt a baix i m’hi deixaria les ungles, però no tinc forces. Ploro. Entre penombres ploro i la nit se’m fa eterna.

M’arrossego com puc fins a l’eixida, perquè em toqui l’aire, però ni això. Fa una xafogor intensa, d’aquelles perverses que et penetren sense permís. Potser vol ploure. No es veu ni una ànima. Cap llum encès. Res. Ja em van avisar que no em quedés a viure sola a la masia, però no els vaig voler fer cas. Tota la vida hi he viscut i mai he tingut por; ni tan sols dels lladres. Però això? Això és diferent, perquè encara que udolés més fort que un llop ningú em sentiria. I el dolor persisteix, punyent, cada cop més intents… Fa estona que he trucat a urgències, però ni rastre. Em sento tan impotent!

De sobte he vist un llamp. Compto: un, dos, tres, quatre… Trona i tota la casa tremola, com jo. La tempesta és a tocar. S’ha girat vent i ha començat a ploure amb ràbia. De fet pedrega i estic espantada. Tanco com puc la porta de l’eixida, baixo les escales mig a palpentes i m’estiro al sofà, sense saber què fer, ni com ajeure’m, perquè el dolor em segueix penetrant cada cop més endins. Voldria fondre’m, travessar les parets i desaparèixer, però… Tan sols la tempesta sembla entendre què em passa.

Entre llamps i trons, algú pica a la porta. Bufff! Ja era hora! Un doctor amb barret, bigoti i paraigua, com els d’abans, pregunta per mi i, sense dubtar-ne ni un segon, el faig passar fins a la sala d’estar. Va per feina, em mira els ulls i amb un mig somriure sentencia:

—Vostè està molt fotuda.

I sense pensar-ho dues vegades obre el maletí i a corre-cuita m’injecta un calmant de color verd d’oca. M’hauria deixat fer el que fos…

—No pateixi senyora —em diu tot convençut. Tranquil·la. És un calmant d’última generació que de seguida li farà efecte-e-ee-eee…

Llavors noto com començo a encongir-me sense parar, recargolant-me en una mena de closca etèria. I, quasi sense adonar-me’n, vaig caient en un son profund, molt profund…

Em desperto sota un xiprer, prop d’un camp de blat ple de roselles. Desorientada. Sola. On sóc? D’on vinc? Què hi faig aquí? Cerco algun referent, sense èxit. Tan sols unes nuvolades i un turó em resulten familiars. Res més. Un brunzir d’abelles a prop. Massa a prop? Arrenco a córrer i m’enfilo per un camí improvisat cap al turó. Se’m precipiten molts records. La font, les maduixes, l’arbre dels caramels… Crec que és per aquí. L’avi m’enfilava a collibè i jo en collia a grapats! Eren tan bons! Potser és aquell arç o aquell roure. O no. No. No pot ser. En lloc de caramels ara hi pengen xeringues de tots colors! No entenc res. On sóc?

Des del turó puc veure una masia a l’altra banda d’un marge. Entre penombres hi endevino un lladre que escampa prestatges i buida calaixos dins d’un sac. Més al fons, estirada al sofà, hi observo una dona adormida, inconscient. Sóc jo? Què hi faig allà? Intento cridar i no puc. Crido amb totes les meves forces, però res. Ningú em sent. Estic atrapada dins d’un quadre de la sala d’estar! El temps just per veure com, davant la mirada incrèdula del lladre, em converteixo en papallona i surto volant per la finestra, lliure…

De lluny, entre remors de cigales, sento com una oreneta amb bata blanca diu:

—Doctor, té molta febre.