Pèls de punta

6.06.2014

Colpidora, impactant, eixuta i esfereïdora. Un Pep Coll en estat de gràcia ha escrit Dos taüts negres i dos de blancs (Proa, 2013) amb una destral ben esmolada. He navegat per una lectura absolutament plaent entre l’esgarrifança, la incredulitat, una alta tensió nerviosa i amb la certesa, un cop acabada la novel·la, que l’autor dels Pirineus (Pessonada, 1949) ha escrit la novel·la amb mà de geni.

Pep Coll reconstrueix el cas real que va tenir lloc a la masia de Laortó a la Vall de Carreu (Pallars Jussà) el 1943. Els masovers (un matrimoni i les seves dues filles) van ser brutalment assassinats. Tot i que veïns i testimonis eren coneixedors dels responsables de l’homicidi el cas va quedar impune.

És fàcil caure en el parany de comparar aquesta novel·la amb A sang freda, de Truman Capote o Tor, de Carles Porta. Sí, totes parteixen de casos reals i d’una profunda investigació, però en la novel·la de Pep Coll l’aproximació és més literària que periodística. Ficciona els fets. La línia que separa la literatura dels fets reals és fràgil i en la combinació d’aquests dos elements rau el poder literari de l’obra. Narració exquisida. Pèls de punta!

La informació prèvia d’aquest llibre es basa en el recull de la tradició oral, les entrevistes, la consulta de documents o les visites als llocs dels fets (que l’autor fotografia i publica en el llibre). Cal afegir, a més, que aquesta història forma part de la vida i dels records de l’escriptor i per tant conté importants fragments autobiogràfics.

L’amo de les terres, les víctimes, els botxins, els advocats, els diferents jutges, els testimonis i així fins a dinou personatges en dinou capítols. En cada capítol un personatge. De cada un d’ells una aproximació psicològica i un punt de vista diferent sobre els mateixos fets. Sempre estem allà mateix, però cada protagonista amplia la informació del crim i dóna elements nous i pistes sorprenents per reconstruir el succés. De fet, cada capítol és com un petit relat en què aprofundim sobre les seves vides. Arribem a tenir molta informació de cada un d’ells i això ens serveix per entendre la manera com entomen el crim de Carreu, que és el lligam entre tots ells.

No us quedeu amb la idea que es tracta d’una novel·la de gènere negre o policíaca. És un llibre amb diverses lectures. Dos taüts negres i dos de blancs està ambientat en els anys quaranta, i és sobretot un retrat de les misèries de la dictadura i de la postguerra. És una història rural que mostra la realitat política, la situació econòmica i el context social del moment. És el contrast entre l’home civilitzat (i adinerat) de ciutat i l’home ignorant (i miserable) de pagès. El llibre recull també el lent procés de despoblament i abandó de la Vall de Carreu, hereva d’una vida duríssima i de tradició ancestral a pagès. La terra, la incomunicació, l’escassetat, l’enveja, la supervivència, l’odi…

Han passat setanta anys del crim de Carreu i no diria pas que com a civilització, els humans haguem millorat gaire. Un amic va sentenciar l’altre dia amb l’humor negre que el caracteritza: “Per què solucionar les coses parlant si es poden solucionar a hòsties”?

Què fas encara llegint aquesta ressenya? Ves a la llibreria i fes-te amb Dos taüts negres i dos de blancs, i després en parlem (sense hòsties).