Peixos sense bicicleta

14.03.2014

Fa tres anys vivia a Bucarest, on feia un Erasmus. Un dia, fent faena de la universitat en un cafè, vaig veure que l’amic amb qui estava feia servir una cosa estranya: un lector de llibres digitals. Curiós i una mica escèptic, –perquè mai li havia trobat l’interés, a la cosa esta, la veritat– vaig preguntar-li per què l’utilitzava. Va dir-me que era molt pràctic: sense més daixò. Vam comentar una mica la jugada, i després vam canviar de tema, i després treballar una mica, i encabat unes cerveses, i encabat ja tal.

Van passar els mesos, i Wacyl i jo seguíem compartint cafè i jornades de treball. A base de veure’l fent-lo servir de manera quotidiana, vaig acostumar-me a la maquineta. La xafardejava, alguna vegada, i cosetes com que tingués diccionaris integrats que definien les paraules només seleccionant-les m’agradaven molt: quan lliges en una llengua que no és la teua fot molta peresa, haver de consultar al diccionari en paper o web cada paraula que no entens. M’agradava també el fet de poder-te enviar a l’aparell els pdf –que en temps d’universitats basades en moodles i campus virtuals són molts, i el cost econòmic i ecològic en imprimir-los és important–, així com els articles de la premsa digital –i per tant no haver de deixar-te la vista llegint-los a la pantalla de l’ordinador.

Així, havíem passat de l’escepticisme a la comprensió, però tampoc anàvem molt més enllà d’aquí. Fins que un dia, després de plantejar-me llançar-me pel balcó en haver passat un matí sencer imprimint documents pdf, vaig decidir llançar-me a la piscina i comprar-me’n un, a veure què passava. Pim, pam. Sense temor.

Llegir literatura, en principi, no era la prioritat. Però ja se sap què diuen les iaies: s’escomença provant un porro per curiositat quan tens quinze anys i s’acaba fotent-te amfetamines en un prostíbul del Bronx. I, efectivament, una cosa portà a l’altra; i provant, provant, al final vaig trobar-li també el gustet. A dia d’avui llijo i compro en ebook, continuo llegint i comprant molt en paper i continuo essent una rata de biblioteca. Ningú s’ha mort i tots som molt feliços i mengem anissos.

Però este text no és per a explicar-vos la meua vida, d’interés molt discutible, ni pretén tampoc convéncer ningú de que el llibre digital és l’hòstia o de tot el contrari: la qüestió és que quan el lector de llibres digitals pren la decisió de comprar l’aparell aquesta no és fruit d’un debat taxonòmic, ni identitari, ni filosòfic. Hom no decidix provar els llibres digitals perquè és un geek o perquè ja no li agraden els llibres en paper. Així mateix, la decisió de comprar un ebook ni és fruit d’un trauma amb el paper que no permet tornada enrere ni significa que no es valore l’olor, el tacte i la sensualitat dels llibres clàssics. No és tampoc és un matrimoni monògam –les dades mostren, de fet, una tendència per part de la gent que llig ebooks a comprar més llibres en paper, pel simple fet que en general es llig molt més– ni significa una relació literària unidireccional.

El pas a l’ebook és un simple factor pràctic, funcional, i cal comprendre això a l’hora d’emprendre el (no) debat dels llibres digitals. La resta és bastant innecessari –i disculpeu-me la rotunditat. Equiparar ser lector d’ebooks a ser un esclau d’Amazon és igual de gratuït que equiparar ser lector de llibres en paper a ser esclau de l’FNAC o la Casa del Libro. L’atrinxerament en el bàndol dels que lligen «llibres autèntics» i l’obsessió amb marcar distàncies envers els llibres digitals recorda al l’adolescent que, hormonalment i políticament revolucionat i enfadat amb el món perquè aquest no és tal com li agradaria, revestix la seua frustració de superioritat moral i es dedica a mirar a menyspreu als «alienats» mentre crida eslògans al concert de torn.

A l’hora de parlar d’ebooks, en definitiva, concentrar-se en un conflicte inexistent és una llàstima, perquè seria molt més útil dedicar estos esforços a altres qüestions i debats importants que sí implica la coexistència de formats. ¿Quin ha de ser el model de distribució i la gestió dels drets d’autor d’esta literatura en format digital? ¿I el preu just per al lector, l’escriptor, l’editorial, el distribuïdor…? ¿Quins models de lectura digital no dependents de superempreses monstruoses es poden aplicar? ¿Com poden estos avenços tecnològics esdevindre també avenços socials –en matèria educativa o de cohesió social, per exemple– i no només asèptiques maquinetes?

A la biblioteca de la «meua» facultat, entre els prestatges de llibres –i els ordinadors, l’hemeroteca, els discs de música i els DVD– hi ha un cartell que explica que ja es poden “agafar” en préstec llibres digitals. Formats, funcions i models que naixen, formats, funcions i models que conviuen; biblioteques i Biblioteques que s’adapten, peixos sense bicicleta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. “¿Quin ha de ser el model de distribució i la gestió dels drets d’autor d’esta literatura en format digital? ¿I el preu just per al lector, l’escriptor, l’editorial, el distribuïdor…? ¿Quins models de lectura digital no dependents de superempreses monstruoses es poden aplicar? ¿Com poden estos avenços tecnològics esdevindre també avenços socials –en matèria educativa o de cohesió social, per exemple– i no només asèptiques maquinetes.”
    Són aquestes preguntes les que ningú encara no ha sabut contestar ni resoldre.

  2. Sí, exacte, Ramon, aquests preguntes són les que a mi m’interessaria que algú em contestés.
    La maquineta en qüestió m’és ben igual, ara. Per què tendim a deixar-nos enlluernar pels envasos tecnològics -accidentals, momentanis, en canvi constant- i oblidem els continguts, les idees, la literatura?
    Algú pot aportar llum a la cosa? S’agrairà…