Pau Vidal. Les paraules del procés

24.09.2015

El procés sobiranista s’ha convertit en un tema pràcticament omnipresent, tant als mitjans de comunicació com en bona part de la societat catalana. L’escriptor i traductor Pau Vidal traça una mirada a la independència a través del vocabulari que sentim contínuament. Aquesta anàlisi, lúcida i divertida, queda recollida al llibre Manual del procés (Angle Editorial, 2015), que va guanyar el premi d’Assaig Breu Josep Irla. Des de Núvol, reproduïm el pròleg que ha escrit Montserrat Palau.

Pau Vidal | Foto de BiBi Oye

Pau Vidal | Foto de BiBi Oye

 

Acabem de començar un estiu ben xafogós. A la Costa Daurada, amb una mar de calamars ben plana, no corre ni un bri d’aire. I la terra crema. I, en particular, la nostra terra. Fa temps que crema i que bull. Com en les fogueres de Sant Joan, hi ha una mica de tot que ajuda a encendre-la i ventar-la: preguntes, llistes, enquestes, eleccions… I, al setembre, final d’estació i estació final.

Diu la dita que preguntar no és ofendre, però potser la prudència ens fa trair la simplicitat i ens dediquem a embolicar la troca constantment amb un devessall de mots en lloc d’anar per feina i trencar vassallatges. Tantes paraules que vessen de sentit i que han creat un vocabulari concret sobre el procés democràtic del Principat de Catalunya de demanda de la seva independència i llibertat polítiques. I aquest llibre de Pau Vidal, Manual del procés, guanyador per unanimitat del Premi d’Assaig Breu Josep Irla 2015, analitza i comenta aquest lèxic que ens acompanya i que ha anat creixent, sobretot des del 2010.

La nostra terra bull i està ben viva. Ens hem mobilitzat disciplinadament i el manual del nostre activisme ja és un Kamasutra amb diverses postures de vies, consultes, concentracions i manifestacions. Hem fet quilòmetres amunt i avall amb samarretes de tots colors, hem contribuït a l’emprenedoria del comerç amb l’estelada gravada en qualsevol mena de productes, fins i tot a les calces, els calçotets o els tangues. Però, al mateix temps, la nostra llengua se’ns mor. La Renaixença va crear l’al·legoria politicolingüística de la «morta viva», apel·lant a la resurrecció de la llengua i del país a la segona meitat del segle xix. Políticament, aspirem una altra vegada a aquesta resurrecció que serà —ha de ser— també fonamental per a la llengua. Aquesta situació, Pau Vidal l’ha tractada en un seu llibre anterior, El bilingüisme mata (Edicions 62, 2015), que alerta de la mala salut filològica. I és que, certament, vivim en uns temps ben foscos en què tenim una llengua més viva que mai pel que fa a estudis i recerques, però que anem perdent i adulterant. No només a la capital o a les grans ciutats: també a «comarques», a la inexistent Catalunya rural, el bilingüisme, l’escola i els mitjans de comunicació fan estralls. I a la mala salut filològica, hi hem de sumar la manca de vocacions filològiques.

Part de culpa és també del gremi que, com diu l’autor en el prefaci d’aquest assaig, acostumen a ser «pesats i carques». No és d’estranyar, perquè la nostra llengua ha patit silencis antics i molt llargs: la recuperació durant la Renaixença i el seny ordinador noucentista amb el treball del mestre Fabra se’n van anar en orris amb la repressió feixista de la dictadura. Anys i panys de salvar els mots i confegir pedregades de tirosos vocables sota la foscor franquista i, en democràcia, lleis per a una normalització lingüística, sempre condicionada, que mai no arriba a normalitzar-se. Però, també, Pau Vidal afegeix que la filologia «no té per què ser necessàriament repressora ni avorrida». I ho demostra abastament en aquest llibre. Com la Balanguera, l’autor fila i enfila paraules i, en cada entrada d’aquest peculiar diccionari, va teixint una teranyina lúdica entre l’etimologia i l’actualitat.

Pau Vidal és enigmista, traductor i novel·lista

Pau Vidal és enigmista, traductor i novel·lista

Dos són els noms de filòlegs gens avorrits que de seguida et vénen al cap després de llegir aquest assaig de Pau Vidal, dos «Joans»: Joan Coromines i Joan Solà. I, encara, un altre Joan recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Joan Veny. I, per completar el mapa nacional, Joan Fuster. Joan Coromines i el seu Diccionari etimològic —i, també, el seu Lleures i converses d’un filòleg—; Joan Solà i les seves columnes als diaris sobre la llengua; Joan Veny i els seus discursos reiterats sobre el seu amor per les paraules, i Joan Fuster per les seves anàlisis lúcides sobre el català i les seves variants i la societat del seu temps. Pau Vidal, al meu parer, segueix aquesta línia des d’uns paràmetres i estil adequats al nou segle. Com Coromines i Solà, Pau Vidal juga amb els mots, des del rigor científic, però no exempt d’ironia i creativitat. Una proposta lúdica que enganxa i que, aristotèlicament, t’il·lustra mentre et diverteix.

Manual del procés. Vocabulari imprescindible de combat és i no és un diccionari, és i no és etimologia, i és i no és anàlisi sociològica i política. En el marc de l’anomenat «procés», Pau Vidal ha confegit un diccionari, amb les entrades ordenades alfabèticament, d’un seguit de paraules ben diverses, però, al mateix temps, ben repetides i ja arrelades en els nostres vocabulari i imaginari. Consulta, independència, suflé, llista única i tot de mots que encenen fogueres i omplen places i carrers estelats. Pau Vidal n’analitza la procedència, la utilització, la relació amb altres termes que se’n deriven o s’hi oposen, i tot això amb exemples i comentaris hàbils i irònics sobre el nostre entorn més immediat. I ha aconseguit acordar rigor i creativitat.

La solvència filològica contrastada com a traductor i com a lingüista de Pau Vidal torna a quedar demostrada en aquest volum. Prestidigitador dels mots, a través d’entrades curtes ens endinsa en la vida de les paraules que ha escollit. La seva definició als diccionaris, l’etimologia i la seva utilització —lligant sinònims o antònims, gramàtica, semàntica o sociolingüística— basteixen els diferents comentaris, sempre des de l’empirisme filològic però, també, amb voluntat divulgativa, lúdica i militant. I remarco aquests darrers qualificatius, perquè Manual del procés no és un llibre ni carca ni tancat, ans al contrari. Hi ha rigor científic, però no és un llibre per a iniciats, tot i que ja sabem que en cada ànima catalana hi rau un filòleg o una filòloga —i un entrenador del Barça, afegiria—, sinó un llibre planer. Un text per xalar amb les paraules i emmirallar-nos-hi. Per analitzar des d’una altra òptica, la filològica, la nostra realitat més immediata i com l’expressem. Un assaig que ens hauria de servir també per reivindicar la filologia, ara en hores baixes, i, al mateix temps, per dignificar-la.

No sé si les temperatures d’enguany seran històriques i si batran rècords. Tenim ja moltes dades i dates històriques en aquest procés, paraula que, com analitza Pau Vidal, ve de «cedir». I hem de desitjar i fer possible que acabi aquest setembre amb alguns sinònims de cedir: trametre, traspassar, atorgar, consentir… La llibertat, que ens ve del llatí i és d’arrel indoeuropea, també té altres etimologies alternatives que l’emparenten amb desitjar i, fins i tot, amb libido. Mots que connoten plaer, aquell que obtindrem posant el prefix negatiu «in» a la dependència. No tinc cap bola de vidre, només la convicció i la voluntat, però espero que aquest assaig de Pau Vidal tingui continuïtat molt aviat. Que hi hagi aviat un nou lliurament, però aquest que ja sigui dels termes de la República Catalana. I no em barallaré, ara per ara, pel nom. Ja la batejarem democràticament en un nou Estat lliure on la nostra llengua ha de ser no només un pilar, sinó tot un castell de 10 —per demanar que no quedi— amb folre, manilles, molta pinya, carregat ràpidament i ben finet i descarregat amb èxit i celebració.