Paternitat

16.08.2015

N. es va mirar al mirall. Encara tenia la cabellera llarga, d’un negre brillant, però les entrades li emmarcaven el front. El terra del lavabo era ple de cabells, i en cadascun d’ells sentia l’eco exhaust de la seva joventut perduda. Un cor de crits minúsculs repartits al costat del vàter, de la pica, de la dutxa. Encara hi havia milers de noies que sospiraven per ell en els seus concerts, encara podia anar-se’n al llit sense gaire esforç amb adolescents histèriques fascinades per la seva fosca llegenda d’exalcohòlic, d’exdrogoaddicte, però feia temps que només se sentia un impostor que ocupava el cos en ruïnes d’un exgeni.

Els seus somnis també es nodrien d’un paradís perdut, d’una herència aliena, com les fantasies de les seves companyes de llit, cada cop més joves. Va entreobrir la porta del lavabo i va contemplar el cos mig nu de la seva darrera amant. Devia tenir uns vint anys, potser menys, i lluïa aquella mirada absurda de devoció que coneixia tan bé i que cada cop relliscava més fàcilment sobre la seva pell esgotada. I llavors va sentir, amb una lucidesa insuportable, que necessitava tenir un fill. Amb una claredat meridiana, incoherent, es concretava el somni burgès sobre el qual havia escopit una vegada i una altra durant tota la seva vida. Va mirar la Lara (o Clara?), que dormisquejava, feliç. Ella estaria encantada de portar al ventre la llavor del geni. Sense saber, és clar, que ja feia molts anys que era tan sols un impostor.

Es va imaginar, per un moment, jugant amb el seu fill al parc, comprant-li un gos salsitxa, portant-lo a concerts infantils. Va somriure. I després es van materialitzar les barbacoes dels diumenges, el nen corrent pel jardí, mentre la Lara (o Clara?) li cridava que es rentés les mans abans de menjar-se els entrepans de formatge. Les reunions escolars. El monovolum. Va començar a marejar-se. ¿Podia sortir a cantar en un escenari com si el món s’estigués a punt d’acabar, i córrer després al sofà del menjador, i asseure’s al costat de l’adorable Lara-Clara amb aquell petit homenet sobre les cames per veure els dibuixos animats?

Va sortir del lavabo amb la intenció d’estimar amb finalitats paternals la seva dolça amant, però ella ja s’estava vestint. Se li va acostar per darrere i li va fer un petó al coll. Ella va emetre un “oh, ets tu” acompanyat d’un lleu gemec. “He de marxar”, va afirmar, mirant-lo als ulls amb un somriure encantadorament jove, terriblement llunyà. “És que he quedat amb unes amigues per anar a un concert d’S. T.”. Era clar que a aquella noia li agradava col·leccionar dinosaures. Va acostar-li la galta a la cara i es va treure el mòbil de la butxaca dels texans. “Oi que ens podem fer un selfie? És per penjar-lo al Facebook”.

Després va marxar, i mentre creuava el llindar de la porta, N. va sentir que s’enduia les barbacoes, el gos salsitxa, el monovolum, les reunions escolars, els dibuixos animats. Es va passar les mans per les entrades, pels cabells blancs dispersos. I no va saber si esclafia a plorar de felicitat o de tristesa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Una realitat narrada amb molta vivesa i amb un final alliçonador magnífic. Qui “utilitza” a qui? Què s’amaga rera una fama mal canalitzada i com encaixar el pas del temps quan ens creiem eterns… Molt bon relat Mireia!!!