Pastissos

ELLA, l’esclava, va sortir de la pastisseria trepitjant fermament les llambordes del terra, conscient per primer cop des de feia molt temps del so de les seves passes. Havia escollit curosament, amb ulls d’experta cadascuna de les galetes i dolços que s’enduria, i que es va fer embolicar amb paper fi, aquell que feia olor de llibertat.

Va caminar serenament fins a arribar al portal atrotinat de casa seva. En silenci, com un fantasma, va deixar la safata de pastissos sobre la tauleta del dormitori. A l’altre braç hi duia penjada la bossa de l’adroguer. Es va mirar al mirall i no es va veure. Feia massa anys que s’havia convertit en una ombra. Des que ell, el Monstre, havia aparegut a la seva vida, omplint-la de por i de foscor, tallant-li de soca-rel i amb una perfecció sàdica, totes les il·lusions. Però ja n’estava cansada, massa cansada.

De puntetes, va despertar amb una ombra de por al Monstre, que dormia al menjador i encara es va empetitir davant el seu rugit ferotge. ELLA, la submisa, li va servir el plat de sopa. Fumejant, com a ell li agradava, sense parlar per no fer-lo enfadar més del que ja l’incomodava la seva sola presència. El Monstre va endrapar com un porc i va calmar la seva fam amb grunys de ràbia i plaer. Ella, lleugera com un espectre es va allunyar d’ell i es va fondre dins el dormitori.

Un cop allà, va agafar totes les càpsules d’insulina que ELLA, l’obedient, es prenia dia rere dia i les va trencar una per una, escampant el seu contingut al fons de la paperera. Després va seure al llit i sobre els genolls hi va recolzar la safata plena de pastissos. Amb els ulls tancats va gaudir la untuositat de la nata, la suavitat de la crema, la contundència de la xocolata. I satisfeta, va notar com penetraven totes les seves cel·lules, com embotien els teixits i embafaven els vasos sanguinis.

Mentrestant al menjador, el Monstre patia una aturada cardíaca fulminant, causada pel verí casolà amb què ELLA, l’agosarada, havia enriquit la sopa. Mentre llepava amb desfici la xocolata del coulant, va sentir l’últim renec del Monstre. Després, silenci. I en aquell moment va assaborir amb un plaer orgàsmic la cirereta del pastís de mantega. Satisfeta, es va estirar al llit. Un núvol de sucre li va tancar els ulls, i per fi, va tornar a somriure.

http://martaromera.wordpress.com