París, Texas, Lleida

6.11.2013

La Fundació Sorigué de Lleida acull l’exposició ‘Wim Wenders Photographs’, una selecció de les fotografies panoràmiques del director de París, Texas, que s’exposen per primera vegada a l’estat espanyol. Entrada gratuïta fins al 30 de març. Anna Sàez ha assistit a la inauguració i en fa la seva crònica a Núvol.

 

Wim Wenders a la Fundació Sorigué | © Fundació Sorigué

 

La primera vegada que vaig veure un peep show va ser a través d’una gran pantalla. Una escena que s’imposaria en el meu record a la pel·lícula. A la cabina, una noia amb un jersei d’angorina roig sense esquena es gira lentament. Colors i enquadrament, molt Hopper. Però la pertorbadora bellesa de Nastassja Kinski em treu del quadre. Paris, Texas no és la road movie que esperava. De fet, hi ha una època en què no esperes res, perquè encara ho has de descobrir tot. Sents el pes del món asfixiant-te. Un buit existencial que  t’arrossega com una nota retinguda en la guitarra de Ry Cooder.  Ets adolescent. I París, Texas s’endinsa en algun racó del teu ADN. Wim Wenders t’ha fet una master class d’educació sentimental. Deixarà de ser un director de cine per convertir-se en mite de capçalera i el desaràs al mateix prestatge que els acords de There Is a Light That Never Goes Out, de The Smiths.

Fem un salt en el temps. Ja no faig anar Clearasil. El 10 d’octubre assisteixo a la inauguració de l’exposició Wim Wenders Photographs a la Fundació Sorigué de Lleida.  Hi vaig disposada a enamorar-me i Wenders no decep. El pentinat, la llargada dels pantalons, els mitjons divertits, l’arruga bella del vestit de lli… tot és anys vuitanta. Tot, menys les fotografies.  Però a mi també m’ho semblen. Hi ha molta gent i molts canapès. Massa per endinsar-te en aquells paisatges estèrils. S’hi ha de tornar sense ell. I tot canvia. L’exposició comença en silenci. No calen les paraules. Són fotografies brutals, de quatre metres, captades el novembre de 2001 a la Zona Zero de Nova York. Una davallada a l’infern. Però hi ha esperança en les imatges. Un cel prometedor ens obliga a tornar a mirar cap amunt. Cap a la llum redemptora que ens torna a fer entrar al cine. Els àngels de El cel sobre Berlín planant per la sala, mirant-se el món amb una certa impotència. Vorejant l’abisme del terror. Al nostre cap sona The rising.  Bruce Springsteen, com Wenders, va reaccionar a l’11-S amb optimisme militant. I amb aquest esperit baixem les escales. Faig trampa, perquè ho he vist el dia de la inauguració, però em sento com Harry Dean Stanton caminant pel desert amb americana, corbata i una insòlita gorra. Sé que a baix m’espera Paris,Texas. La majoria d’imatges estan captades al desert d’Austràlia. Però és el mateix món inhòspit i inquietant.  L’home reduït a una petjada en la immensitat. Són fotografies molt impactants visualment, encara que de vegades hi falti definició, que hi hagi gra. Ens diuen que són imatges captades amb una càmera analògica i que no han estat retocades ni postproduïdes. Els fotògrafs de la sala fan cara de pòquer i es pregunten com en una ampliació d’aquesta magnitud no s’ha colat ni una sola brossa. Ni una marca. Res. Talment com si s’hagués digitalitzat. Tant és. Som a l’univers de Wenders. Algunes qüestions passen a un segon o tercer pla. Acceptem el joc. El director de L’amic americà és una llegenda i ens hem rendit als seus peus abans de sortir de casa. Ens sentim privilegiats per passejar-nos pel que ell considera el seu diari personal. Recórrer les ciutats d’Alícia. O els paisatges. I amb la guàrdia abaixada t’endinses a Fukushima. La radioactivitat va fer malbé la pel·lícula. I és, precisament, la línia sinuosa que mostren les imatges allò que ens dirà més que el silenci dels carrers deserts després del tsunami. Un final deliberadament cinematogràfic, com no podia ser d’una altra manera.