Paraula, símbol i societat

26.03.2016

«Encara que els humans actuen com si controlessin la llengua, és la llengua la que els controla ells». Amb aquestes paraules, Martin Heidegger resumia les conseqüències pràctiques d’un dels postulats essencials d’Ésser i temps: l’ésser humà és llança’t a l’existència en un medi lingüístic (que es desenvolupa en forma de tradició cultural).

Estació de tren a Catalunya | Foto: Pixabay

Estació de tren a Catalunya | Foto: Pixabay

La paraula té capacitat creadora: dir fa ser, i allò que existeix és perquè pot ser anomenat. El món se’ns apareix estructurat lingüísticament. Al principi fou el Verb.

I si el llenguatge humà és una habilitat universal que transcorre sobre una gramàtica profunda, i un inventari de categories gramaticals, no menys universals i necessàries, les llengües naturals particulars recreen sobre allò que fa possible i estructura el llenguatge, perquè cada gramàtica és, en paraules de R. Langacker, que subscriurien plenament E. Sapir i B.L. Whorf, «un fenomen simbòlic, que consisteix en patrons que imposen esquemes particulars d’estructuració conceptual». La gramàtica i el lèxic d’una llengua manifesten i determinen una observació diferent i privativa de la realitat. Cada llengua articula una comunitat i la dota d’una manera de ser en el món.

Aquesta és la tesi de fons de la segona conferència del cicle de temàtica sociolingüística, Llengua, Societat i Poder, pronunciada a Tortosa, el passat dia 10 de març, i que va servir com a punt de partida perquè la seua ponent, la professora Rosa Calafat i Vila (Universitat de les Illes Balears) exposés fins a quin punt la visió del món que articula la catalanofonia es troba interferida i fragmentada.

Interferència i interposició

Cada paraula és un acte social de naturalesa simbòlica en què els parlants es troben i construeixen una versió de la realitat que esdevé la normativa de la comunitat lingüística. Cada mot expressa només una part del concepte complet que es té en ment, i així, cada llengua, amb els seus mots, subratlla certes parts del tot com a essencials (la forquilla catalana, com la forchetta italiana i la forchette francesa, veuen en aquest estri allò que li dóna utilitat, mentre que el tenedor castellà ens el presenta a partir d’allò que permet agafar-lo i el vincula al posseïdor). També les frases (i no sols les expressions idiomàtiques) es construeixen sobre una visió del món de totes les possibles, i la conserven com a marca de comunitat (així, per exemple, allí on un catalanoparlant veu un cafè, un hispanoparlant hi veu un café solo).

En el nostre cas, però, el món vehiculat a través de la llengua catalana es desdibuixa progressiva per causa de l’aclaparadora pressió exercida per l’omnipresent castellà.

Realment continuem demanat un cafè, o ja especifiquem que el volem sense llet ni cap altre afegit? Quan ens pregunten si el cafè que hem demanat, el volem sol, continua passant-nos pel cap que potser ens estan oferint companyia? l el mot dona… continuaria significant encara el que ha significat sempre (‘muller’, però també, pel fet que els mots dona i muller no són indistint i perfectament intercanviables, ‘persona del sexe femení’ i, per tant, no reduïble a mera extensió de l’home), o tendiria a perdre sentits per assimilar-se al contingut semàntic del terme castellà mujer (‘esposa’ i ‘persona del sexe femení’, indistintament, a diferència del que massa amb els terme hombre, no apte per referir-se a la condició de marit)? Seria possible en castellà una expressió com madona? S’entén, encara, aquesta expressió en català?

No significa el mateix veure que veure-s’hi, ni és el mateix “una casa per viure” que “una casa per viure-hi”. Entenem encara les diferències de significat? Les subtileses semàntiques que afegeixen els mots gramaticals (com els pronoms) continuen eixamplant el nostre món, o aquesta ja està tan emmotllat al món de la llengua dominant —tan colonitzat per aquest— que ha esdevingut invisible en algunes de les seues parts —les específiques— per als catalans? Uns catalans que també, en un ordre de coses diferents però no gaire allunyat del problema a què fèiem referència, s’han acostumat a llegir espontàniament, en castellà, els noms de les marques comercials: quants dels nostres avis haurien sabut pronunciar sense entrebancar-se una expressió com Coca-Cola? Quants de nosaltres la sabríem pronunciar en català sense sorprendre’ns a nosaltres mateixos?

I és que el castellà no sols s’interposa entre nosaltres i el món que és el nostre, sinó entre nosaltres i la resta del món. I també entre nosaltres com a comunitat comunicativa completa, com a catalanofonia.

Mentre llengües com l’anglès o el castellà constitueixen marques definides, reconegudes i que es reconeixen amb facilitat (tant pels seus parlants com pels parlants d’altres llengües), el català ni tan sols no és una marca única, i la catalanofonia resta com un conjunt de comunitats d’interpretació locals escassament vertebrat.

Un espectador del Principat no es reconeix en la llengua dels mitjans de comunicació valencians (ara fosos en negre) o balears, i difícilment ho faran els valencians i el balears en els del Principat. Tots, però, es reconeixen en els mitjans espanyols, omnipresents fins a esdevenir neutrals, com la seua llengua. Des de la màxima homogeneïtat, representada per l’espanyol, a la màxima heterogeneïtat, reservada per al català. Una catalanofonia fragmentada i debilitada on es canvien pàgines senceres d’un mateix llibre de text per un sol mot (de vegades un nom propi), que per estar marcat de mallorquinitat, o de valencianitat, o per tenir un pes altament simbòlic relacionat amb el Principat, fa saltar les alarmes d’una part del públic potencial fins a fer aconsellable la seua substitució (difícilment trobareu un Jordi en un llibre de text valencià, on les noies tampoc no solen dir-se Montserrat).

Aquesta fragmentació dificulta que mots vius en una variant geogràfica, però inhabituals en d’altres, pugui traslladar-s’hi i difondre-s’hi. Per contra, els mots castellans (i també els anglesos) són sempre ben rebuts, i utilitzats per defecte per esmentar, d’entrada, les noves realitats. Que difícil resulta que termes ben vius en una part del domini lingüístic, com, per exemple, pallús, puguin ser adoptats en altres parts del domini, on no tindran, però, cap problema a usar, amb normalitat, una expressió com ara cutre. Però pallús pot sonar massa “català” (o massa “barceloní”, com dirien a les Terres de l’Ebre i altres punts del domini) i, per tant, marcat i inacceptable. Les eles velars sonen bé en anglès, però en les catalanes són matèria d’acudit («¿el saben aquellllll?»). Parlar castellà amb accent anglès és plenament acceptable, fer-ho amb accent francès no impedeix que et puguin contractar per sortir per una televisió espanyola, fer-ho amb accent català, però, molesta fins a l’esclat d’ira.