Paraula d’arquebisbe

29.11.2017

Fa uns dies, en un dels seus editorials, Màrius Carol explicava que, segons la consultora Garner, “las noticias falsas superarán a las verdaderas en cuatro años”. El director de La Vanguardia afegia que “incluso los medios rigurosos estamos amenazados por los ciberataques a la verdad”. Al tanto.

Amb el seny que la caracteritza, La Vanguardia ens adverteix dels perills que amenacen encara més la legítima difusió informativa i, en conseqüència, el conjunt de la societat. No és l’única advertència sensata que ens fa. Diumenge, a la seva versió digital, podíem llegir-hi aquesta notícia:

“El Cardenal Cañizares cree que no se puede ser independentista y buen católico”. I ull viu amb el subtítol: “El arzobispo de Valencia afirma que «el independentismo ha suscitado odios que no existían»”. Dramàtica contradicció de credos. Entre les fake news i els independentistes, tenim un escenari sociopolític desballestat, inestable i delirant.

“Generar odio no es ser cristiano”, diu Cañizares, que s’ha mostrat “muy dolido” perquè l’1-O algunes esglésies catalanes van amagar urnes. Els pecats venials de Millet, la famíla Pujol o la violència feixista són una anècdota al costat d’una profanació com aquesta. Què és això de col·laborar en l’organització d’un referèndum il·legal i voler consultar el poble sobre la possibilitat d’independitzar-se d’un territori que no se rompe? És que som incorregibles. Catòlics indepes, prepareu-vos per passar pel purgatori.

Si jo fos independetista, que és una mera possibilitat, no seria un bon catòlic (si fos catòlic, que és una altra hipòtesi) perquè la secessió no és compatible amb ser un cristià com cal. Si fos així, verge santa, què faria? La paraula d’un arquebisbe és sagrada, i em sentiria molt culpable d’haver provocat odis que no existien. Culpable i preocupat, perquè em faria dubtar dels meus coneixements d’Història, de la meva memòria recent i de la meva intel·ligència com a animal racional capaç de parlar català, valencià i LAPAO.

Quines opcions tindria? Renunciar a l’independentisme? Tornar l’urna amagada, encara que sigui la de la roba bruta, a l’ermita de Sant Faust de Mefistòfil i demanar perdó pel sacrilegi? Posar-me la boina planiana del seny? O millor cometre la gosadia de renegar del catolicisme i fer-me protestant? O d’una altra religió. O, molt pitjor, fer-me ateu, radicalment, només per amor a Catalunya. Quin dilema, cardenal Cañizares.

No havia associat tant aquestes paraules (dilema i Cañizares) des de l’any 2002, quan la selecció espanyola de futbol anava al Mundial de Corea i Japó amb el dubte de qui seria el porter titular, Iker Casillas o Santi Cañizares, que curiosament jugava al València. El problema es va solucionar per intervenció de l’Esperit Sant: a Cañizares li va caure un flascó de colònia al peu i es va lesionar.

Estaria bé que Cañizares, l’arquebisbe, visités una d’aquestes esglésies catalanes que van ser còmplices de la celebració del referèndum per oficiar-hi una missa redemptora. Potser tindria la divina sort d’ensopegar amb una urna oblidada, com si fos un cubell de la brossa qualsevol. Si això passés i, vés a saber, ell també es lesionés, els independentistes catòlics ja sabrien amb certesa com interpretar el fat (vull dir Nostre Senyor): sent mals cristians.

Ja veig el titular de la notícia falsa: “El cardenal Cañizares ensopega amb una urna en una església catalana”. El subtítol es podria quedar igual: “L’arquebisbe de València afirma que l’independentisme ha suscitat odis que no existien”. Ironies democràtiques, d’aquí a quatre anys aquesta notícia formaria part d’una majoria d’informacions que, igual que els partidaris de celebrar un referèndum, atemptaria contra la veritat. I aquí, la que compta, la que s’imposa, ja sabem quina és. Només podem dir, pecadors de nosaltres, que Déu ens agafi confessats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris