Panikkar és molt més que el seu personatge

6.02.2018

El Saló de Cent ha acollit la inauguració de l’Any Raimon Panikkar, tret de sortida de la commemoració del centenari del seu naixement. Recollim el discurs del seu comissari, Ignasi Moreta, que va reivindicar la projecció internacional de Panikkar i alhora la necessitat de fer-lo nostre tot desmitificant el personatge.

Raimon Panikkar

Les intervencions que hem escoltat de les persones que m’han precedit en l’ús de la paraula han posat en relleu l’enorme vàlua intel·lectual de Raimon Panikkar. Que Panikkar és un gegant intel·lectual, un dels grans noms que ha donat el pensament català al món, això és una cosa que probablement tots els presents compartim. La importància de la seva obra en el camp de l’estudi de la religió i les religions, de l’hinduisme, del budisme i del cristianisme, del diàleg entre cultures i religions, de la mística i l’espiritualitat, del que Panikkar va anomenar la realitat cosmoteàndrica (la interrelació, sense jerarquies, entre Déu, l’home i el cosmos, nucli del seu pensament), de la Trinitat, de l’ecosofia, la crítica a la tecnocràcia, etc., la importància, dic, dels seus estudis sobre totes aquestes qüestions és fora de qualsevol dubte.
Si fem, però, un exercici de realisme, ens adonarem que la constatació de la importància d’aquesta obra no és encara prou estesa, no pas aquí dins, entre les persones que hem omplert el Saló de Cent i l’adjacent Saló de Cròniques d’aquest Ajuntament, però sí fora d’aquí. Temo que Panikkar sigui víctima del seu personatge. La indumentària, el somriure —més murri que espiritual—, la rapidesa verbal, el passat llegendari entre l’Índia i els Estats Units, la residència entre els cingles de Tavertet, els pelegrinatges per escoltar la paraula del mestre, tot plegat ha convertit Panikkar en una figura pintoresca entre l’adoració dels deixebles i la indiferència de bona part del nostre món intel·lectual.

Quan el 2014 vaig proposar a l’aleshores conseller Mascarell que la Generalitat commemorés a fons l’any 2018 el centenari del naixement de Panikkar, tenia molt clar que l’objectiu havia de ser superar aquesta imatge caricaturesca. Panikkar és molt més que el seu personatge. Panikkar és, per damunt de tot, la seva obra, el seu pensament. Per això entenc que el centenari ens ha de servir sobretot per fer conèixer la seva obra i per avaluar fins a quin punt les seves intuïcions són vàlides per entendre el nostre món.

Aquest Any Raimon Panikkar està sent possible gràcies a la implicació decisiva de la Generalitat de Catalunya, que l’ha declarat commemoració oficial de Govern, i de l’Ajuntament de Barcelona. Dins la Generalitat, el lideratge l’assumeix la Institució de les Lletres Catalanes, tot i que també hi participa l’Institut Ramon Llull, el Departament de Cultura en el seu conjunt, el Departament d’Ensenyament, la Direcció General d’Afers Religiosos, la Direcció General de Difusió, etc. Dins l’Ajuntament de Barcelona, el lideratge l’assumeix el Comissionat d’Immigració, Interculturalitat i Diversitat, però també hi participa l’Institut de Cultura de Barcelona, l’Oficina d’Afers Religiosos, el Festival Grec i el Reial Monestir de Pedralbes, entre altres unitats.

Altres administracions molt implicades en l’Any Panikkar són l’Ajuntament de Tavertet, les diputacions de Barcelona i la Diputació de Girona, i Casa Àsia.

A totes les administracions que s’estan implicant a fons en l’Any Panikkar, només puc manifestar-los el reconeixement per haver entès la importància de difondre l’obra de Panikkar entre nosaltres. M’hauria agradat que Acción Cultural Española, l’organisme estatal que assumeix per part del Govern espanyol l’organització de commemoracions culturals, s’hagués sumat a la iniciativa, però per ara les gestions que he fet en aquest sentit han sigut infructuoses. Si ho volen, encara hi són a temps.

Entre les accions més rellevants promogudes per les administracions catalanes esmentades m’agradaria destacar: l’exposició comissariada per Jordi Pigem a l’Espai Avinyó, que itinerarà per biblioteques i centres culturals; les conferències i taules rodones en diverses biblioteques; la col·locació d’una placa a la casa natal de Panikkar; l’accent en Panikkar dins la Nit de les Religions i dins la Mostra de Cinema Espiritual; l’exposició comissariada per Xavier Serra Narciso i jo mateix al Palau Robert, que s’inaugurarà el 10 d’octubre; la feina desenvolupada a Ensenyament; les Jornades Panikkar a Tavertet i a Girona; els Diàlegs de Pedralbes dedicats a Panikkar; el concert de Lídia Pujol; la creació d’un documental; les accions d’internacionalització que promouen la Fundació Vivarium i l’Institut Ramon Llull…

Però a més de les accions promogudes per les administracions, hi ha també les que s’estan tirant endavant des de la societat civil. L’inestimable suport de la Fundació Vivarium Raimon Panikkar, les accions de l’Ateneu Barcelonès, la Fundació Joan Maragall, l’Institut d’Humanitats de Barcelona, Linguapax, l’Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós, Casa Virupa, l’Institut Superior de Ciències Religioses de Vic, els diversos grups Vivarium (Barcelona, Manresa i Cadaqués), les universitats de Girona i Ramon Llull, l’Associació Sociocultural Xarxa de Manresa, les editorials Herder i Fragmenta, etc., estan sent fonamentals per promoure el coneixement i la difusió de l’obra de Panikkar aquest Any que li dediquem.

Una última nota: forma part dels objectius de l’Any Panikkar que aquesta commemoració serveixi per difondre l’obra de Panikkar, però també per discutir a fons la validesa d’aquesta obra. No es tracta només de difondre, sinó també de confrontar-nos amb les intuïcions de Panikkar i veure fins a quin punt ens serveixen per resoldre els problemes que es plantegen les nostres societats d’avui. Lluny d’una presentació acrítica de Panikkar, m’agradaria que la commemoració servís per entrar en un cos a cos, més dialògic que dialèctic, amb la seva obra. Si ens confrontem —en el bon sentit de la paraula— amb el pensament de Panikkar, aquest pensament podrà ser més viu i més fecund que mai.