Otello, l’immigrant

23.01.2016

Vaig néixer a Barcelona, fill d’un sirià i d’una catalana. Em van «batejar» com a Mohammad-Ruaim. Un nom compost. Mohammad, perquè era el nom del meu avi i la tradició manava que el primogènit li posés el nom del pare al seu primer fill baró. Ruaim, perquè a la meva mare no li feia cap gràcia que el seu fill es digués «Mohamed», nom que per a ella, nascuda a Llessui –poble remot del Pirineu català– tenia massa connotacions negatives.

L'Otello de Verdi d'Andreas Kriegenburg al Liceu © A Bofill

L’Otello de Verdi d’Andreas Kriegenburg al Liceu © A Bofill

Aquest compost va ser, doncs, el meu nom al registre, però com que va ser motiu de conflicte des de bon principi, no el van usar mai. Sempre m’han dit Hammudi, utilitzat pels àrabs com a diminutiu de Mohammad Cal dir que portar un nom «de consens» i que no convenç del tot a qui te’l posa no és tasca fàcil. D’alguna manera, el rebuig de la meva mare al meu nom no deixava de ser un rebuig cap a una part de la meva identitat. Al cap i a la fi, Mohammad és el nom del profeta i pels àrabs és tot un honor dur-lo.

Amb els anys he vist com jo, segurament com a nen que volia agradar a la meva mare, també he anat rebutjant la part àrab de la meva identitat. Si la persona per la que jo volia ser estimat tenia certs prejudicis, el més «natural» era renunciar a allò que ella rebutjava. Tot i ser això el més antinatural que jo podia fer. El resultat és que, a banda del meu nom, que clarament em delata, és difícil endevinar el meu origen àrab. Fins i tot físicament, m’assemblo molt més a la meva família materna que no pas a la paterna.

És fàcil suposar que aquest conflicte identitari que he viscut jo com a mestís pot afectar d’una manera similar a un immigrant. El meu pare, per exemple. Quins gestos va fer en favor de la cultura d’acollida? Aquells que fas per ser acceptat. Aprens l’idioma. Els costums. L’humor, potser. Canvies la teva forma de vestir. Molts d’aquests gestos són senzillament això, gestos. Altres, per la seva naturalesa d’oposats a la teva cultura d’origen, segurament els deus viure com a sacrificis. Potser el meu pare sentia que ja havia fet prou gestos, fins i tot sacrificis, i amb el nom del seu fill no volia cedir, no ho sé. El que sí sé és que tot immigrant d’alguna manera fa aquest procés i, molt probablement, en major o menor mesura, sigui un procés dolorós.

Otello és un negre en un món de blancs. Un gran general de l’exèrcit. Home respectat. Algú que, a poc a poc, ha anat ascendint en la societat veneciana. De ser poc més que un moro, s’ha erigit com una persona important. Amb prestigi social. Posició que li permet avenir-se amb gent noble. Otello no només és algú integrat, sinó que pot presumir d’una posició més que privilegiada Però el cert és que mai no deixarà de viure la terrible realitat de l’immigrant. Aquells que l’accepten, mai no el reconeixeran com un igual. Tot i l’esforç que ha fet per arribar on ha arribat, és allà perquè li ho permeten. El toleren perquè el necessiten. No perquè ningú del seu actual entorn cregui que a ell li correspon ser allà per dret natural. Que li preguntin sinó a Brabantio quan s’assabenta que el tindrà com a gendre. El seu drama és que mai no serà un d’ells. Que, en definitiva, mai no podrà ser blanc.

I això no serà perquè els venecians li puguin retreure que no hagi fet un esforç d’integració. Segur que són molts els gestos que Otello haurà fet envers la terra que l’ha acollit. Per una banda, els més obvis: en va aprendre la llengua, va estudiar-ne els costums, va buscar-se un ofici amb què ser útil a la seva nova societat i, a poc a poc, va fer seus els protocols de la noblesa.

L'Otello de Verdi d'Andreas Kriegenburg al Liceu © A Bofill

L’Otello de Verdi d’Andreas Kriegenburg al Liceu © A Bofill

Però també hi ha gestos menys evidents. Quan el van fer general, per exemple, va anomenar de lloctinent Cassio. Un venecià de soca-rel. Noi de bona família. Format a l’acadèmia. Aquell gendre que tota sogra vol tenir. Algú, vaja, que té poc a veure amb ell. Potser el més lògic hagués estat escollir un personatge més similar al mateix Otello, amb experiència, forjat en la batalla; algú que ha arribat des de baix sense tenir res regalat. Algú com Jago, per exemple, un immigrant espanyol, amb qui, l’ara general, havia lluitat colze a colze. Per què va triar Cassio, doncs? Segurament per rodejar-se d’allò en què desitja transformar-se. Un immigrant que vol deixar de ser-ho no es rodeja d’immigrants. Intenta relacionar-se amb els natius El mateix passa amb la seva estimada Desdemona. Com és que s’enamora de la filla de Brabantio? Una pubilla d’orígens oposats als seus. Doncs perquè casar-te amb la filla blanca d’un senador t’acosta a allò que vols semblar En cap d’aquestes decisions hi veig maldat. No és que ell no vegi en Cassio un bon candidat o que no estigui enamorat de la jove Desdemona. Darrere d’aquests moviments inconscientment estratègics hi ha un homenet feble i necessitat d’estima i acceptació. Igual que jo he volgut agradar a la meva mare, ell volia agradar a Venècia i que aquesta l’acceptés i l’estimés.

No cal dir que aquest és tan sols un dels temes que toca l’obra. Aquest m’agradava perquè m’hi identifico d’una forma molt profunda. No m’interessava tant la gelosia, per exemple, com allò que ens fa víctimes d’ella, en aquest cas, la diferència: «Potser m’enganya amb ell perquè és blanc i jo negre» Però, i si acceptem la nostra diferència com allò que precisament ens fa ser qui som i no un altre? Allò que ens fa únics i inigualables. Allò que ens fa especials. Perquè vull pensar que va ser la seva diferència la que va portar Otello a ser tan gran general. La que va portar Desdemona a enamorar-se perdudament d’Otello. La que va fer que aquesta obra de Shakespeare ressonés dins meu d’una forma diferent a com li ressonaria a un altre. Perquè vull pensar que precisament el valor està en la diferència.

(Fragment extret del Llibre de temporada 2015-2016, editat per Amics del Liceu amb coproducció amb el Gran Teatre del Liceu).