Oscars 2019: la decepció de ‘Green Book’

25.02.2019

Era una de les pel·lícules que encara no havia vist i era una de les que sonava amb força de cara als Oscars, de manera que vaig decidir veure-la ahir, tot just abans de la cerimònia. Green Book (dirigida per Peter Farrelly) es va endur finalment el guardó al millor film de l’any a la nit dels Oscars 2019. Una decepció majúscula en l’any en què tocava apostar per la valentia i la integritat.

Viggo Mortensen i Mahershala Ali protagonitzen la pel·lícula ‘Green book’.

Aquest any podia passar un fet històric: per primer cop a la història d’aquests guardons, una pel·lícula de parla no anglesa (Roma, d’Alfonso Cuarón, pel·lícula que vaig lloar recentment en aquesta plataforma) tenia números reals per ser guardonada com a Millor Film. Al cap i a la fi, la tripleta màgica de directors mexicans Alejandro González Iñárritu, Guillermo del Toro i Alfonso Cuarón han recollit èxit rere èxit als Oscars dels darrers sis anys, per pel·lícules filmades en anglès com ara Gravity (2013), Birdman (2014) o, l’any passat, La forma del agua (2018). Tenint en compte la resistència dels intel·lectuals d’esquerres a les polítiques de Donald Trump i l’obsessió malaltissa del President nord-americà per aixecar un mur amb la frontera de Mèxic, pensava que premiar una pel·lícula mexicana, parlada en castellà i mixteca, i protagonitzada per una indígena, podia ser tota una declaració d’intencions contra Trump. I més si, com penso que és el cas, Roma era, i de lluny, la millor pel·lícula de totes les que competien en el guardó. Ara era el moment.

L’Acadèmia, però, ha optat per una altra pel·lícula més digerible. Green Book, situada al Midwest i al Deep South dels Estats Units l’any 1962, en plena època de segregació racial, ens explica la història de Tony Vallelonga, un home de la vella escola d’origen italià, tradicional i rudimentari tot i que amb un bon cor, que per circumstàncies de la vida es veu obligat a treballar com a xofer del prestigiós pianista Don Shirley en una gira. El problema, aquí, és que Shirley és negre, i la gira passa per algunes de les localitats més segregades i racistes del país. La pel·lícula comença mostrant-nos el context familiar de Vallelonga, i ho fa mitjançant una suma de llocs comuns: gent apilonada a taules i sofàs, cridant-se entre ells i cridant als jugadors de beisbol que veuen per televisió mentre fan gestos ostensibles; bevedors de cervesa i devoradors de pasta. No cal fer un gran esforç per visualitzar aquesta tropa: només cal imaginar-se l’estereotip més tronat, i eccoli qua!

Green Book és la típica pel·lícula concebuda per generar la satisfacció fàcil i complaent del seu públic (blanc). El seu objectiu no és desafiar prejudicis, ni fer que l’espectador (blanc) es pregunti si encara avui dia existeix aquest racisme, si estem parlant d’uns prejudicis endèmics que ens afecten a tots nosaltres. No: la pel·lícula vol que qui la vagi a veure al cinema en surti amb la consciència ben neta. Això és el passat, nosaltres som diferents, nosaltres no ho fem, això. Ens sentim reafirmats en la nostra bondat i sospirem, alleujats, davant la previsible abraçada final: el món és, al cap i a la fi, un bon lloc ple de bona gent (com nosaltres). Hi veiem discriminació, a Green Book? Sí, però en les seves dosis justes: tenim el policia dolent, però també el policia bo. Hi veiem violència? Una micona de no res, però no pateixin, que l’espectador arriba a la inevitable escena de la detenció quan les coses desagradables ja han passat. Ho veiem tot des de la perspectiva de l’home blanc, que al final és l’espectador tipus d’aquesta pel·lícula, mentre que el negre continua essent l’altre – en aquest cas, però, l’altre que fem servir per alleujar la consciència, perquè al cap i a la fi l’home blanc, paternalista, bo, i encara amb el poder i la capacitat de decidir sobre el futur del seu company racialitzat, el salva. En anglès tenen una paraula per definir aquesta mena d’inclusivitat d’aparador: tokenism.

La bondat clixé de Green Book tradueix a la gran pantalla, de manera involuntària, la mirada blanca sobre la segregació racial als Estats Units. Tant el director com els guionistes de la pel·lícula són homes blancs, i això ho vaig notar fins i tot abans de fixar-me en els crèdits de la pel·lícula. En aquest sentit, la pel·lícula suposa un pas enrere significatiu respecte de la complexitat incòmoda, i plena de veritat cinematogràfica, de Moonlight (guanyadora de l’Oscar a la millor pel·lícula fa dos anys). Em sembla molt indicatiu, en aquest sentit, que la productora decidís que Mahershala Ali competís en la categoria de Millor Actor de Repartiment, mentre que Viggo Mortensen ho fes com a Millor Actor, quan tots dos són, de manera indiscutible, protagonistes del film (la seva química, tot sigui dit, és extraordinària). Que en una pel·lícula que ens vol mostrar el racisme endèmic dels Estats Units decideixin enviar l’actor blanc a la categoria de protagonista, i que releguin l’actor negre a actor de repartiment, em sembla simbòlicament contradictori.

No és l’únic gest dubtós que envolta el discurs de Green Book sobre el racisme. La pel·lícula és massa benpensant com per permetre’s un discurs on només l’home blanc en surti alliçonat. L’home negre, un pianista superdotat que ha estat capaç de brillar com a artista contra tot un sistema racista i opressor, també ha d’aprendre’n, del seu xofer. Aquesta és, al cap i a la fi, una de les convencions del cinema i de la narració en general: els personatges principals han de passar per un arc d’aprenentatge que els canvia. El problema arriba quan ens adonem que el que Don Shirley aprèn de Tony Vallelonga és a acceptar-se millor com a negre. I com n’aprèn? Fàcil: ensenyant-li qui és Aretha Franklin mentre mengen aletes de pollastre amb els dits. Gràcies, home blanc, per alliçonar-nos sobre com s’han de comportar les persones negres!

No val la pena entrar en una altra de les escenes clau de la pel·lícula, on Shirley és detingut per un escàndol sobre la seva sexualitat. Es tracta d’una escena, fet i fet, irrellevant per a la trama, i que només serveix per demostrar, un cop més, que Vallelonga és l’home blanc salvador que Shirley necessita. L’Acadèmia tenia sobre la taula altres pel·lícules que abordaven el tema racial des de perspectives molt més interessants i honestes: Black Panther, BlacKkKlansman, o If Beale Street Could Talk. Em sembla significatiu que el guardó al Millor Film se l’hagi endut, precisament, l’única pel·lícula que mostrava el tema des de la perspectiva de l’home blanc. Un producte, a més, construït a base de clixés i de paranys. A tot estirar, un crowd-pleaser de manual que, ni de bon tros, es mereix la consideració que l’han atorgat els Oscars d’aquest any.

Ho continuo pensant: era l’any ideal per enderrocar murs i travessar fronteres, l’any de donar-li l’Oscar a la Millor Pel·lícula a un film de parla no anglesa. Al cap i a la fi, tinc la sensació que d’aquí a quaranta anys una pel·lícula com Roma serà considerada un clàssic del cinema universal, mentre que Green Book, amb sort, la veurem un diumenge a la tarda, després de dinar, mig endormiscats al sofà de casa.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. 100% d’acord amb el què dius excepte en un punt: Roma és un altre merdot. Cap de les pel·lícules d’aquest any serà recordada dintre de, per exemple, 10 anys. Potser aquest era l’any perfecte per deixar l’Óscar a millor película desert.

  2. Només estic d’acord amb que potser roma és millor pel·lícula, però amb la resta de comentaris gens ni mica.

  3. Sobre Green book totalment d’acord: és un producte americà per acontentar el gran públic. De tota manera, Viggo Mortensen fa una gran interpretació del seu personatge.
    Pel que fa a Roma, per a mi està sobrevalorada. Molta tècnica i molt de record, però és molt superficial.

  4. He vist gairebé totes les pel.lícules nominades.
    Personalment, una pel.lícula m’agrada, quan finalment la història, la interpretació, els dialegs i el ritme flueixen i quan em dic, que sí, segur que la veuré més vegades. I encara més, quan l’endemà segueixo pensant el mateix.
    Green book, per mi era la favorita, i així va ser.