Oriol Canals, in memoriam

28.12.2014

Quan l’Oriol s’asseia, guitarra en mà, i narrava un conte envoltat dels més petits, aquests callaven, reien, s’il·lusionaven i feien volar la imaginació a móns feliços i llunyans. Tenia un do especial per a la narració, un do que potser li venia d’herència, però un do, al cap i a la fi que feia que les seves paraules entre suaus i rogalloses acaronessin als qui tenien el gust d’escoltar-lo. Però quan agafava la guitarra la màgia és multiplicava. El seu omnipresent barret començava a aflorar tota mena de melodies i la seva veu aguda i tendra escalfava els cors i removia les ànimes.

Oriol Canals i Boix ha mort en un accident a Indonèsia

Oriol Canals i Boix ha mort en un accident a Indonèsia

De ben jove, a plaça, vaig descobrir a l’Oriol. Tenia 9 anys més que jo i era el cantant d’un grup anomenat Kumbes del Mambo. Amb l’esplai sempre els seguíem, quina colla d’eixelebrats, i l’Oriol liderava les actuacions amb una gracia innata. Més endavant, a les festes de gràcia vam descobrir que també tocaven per als grans i de festa major en festa major gaudíem dels seus cants. Aquell personatge cepat, de cabells esbullats i vau aflautada ens tenia a tots enganxats!

Van passar els anys i mica en mica jo també em vaig dedicar a l’animació infantil. Jo també narro contes i canto per als més petits. I diuen que el món és un mocador (o un fulard com diem els d’esplai), però sigui com sigui amb l’Oriol vam anar a coincidir. Va ser una nit al Festival Altaveu de Sant Boi de Llobregat. Allà ens vam trobar per primera vegada i vam començar a xerrar. Poc a poc vam descobrir passions comunes i referents paral·lels.

Van passar uns quants anys més i a la biblioteca Mercè Rodoreda de Barcelona ens vam tornar a trobar. Jo tot just acabava un bolo i ell l’anava a començar i qui sap com, junts vam acabar cantant unes quantes cançons. Ell no tenia perquè fer-ho però em va voler convidar a cantar plegats. Era tot tendresa, tenia un cor immens i quan els infants o els adults se li acostaven, mai no et deixava indiferent. Sempre tenia respostes per tot, sempre sabia encaterinar la gent i sobretot sempre animava. Removia l’ànima de la gent.

Finalment va arribar l’any 2009. El parent més famós de l’Oriol i el meu gran ídol feia 25 anys que havia mort. I en aquell homenatge, en aquell cicle de concerts, en aquell conjunt d’actes de recordatori d’en Xesco Boix, vam tornar a compartir escenari i vam tornar a gaudir de molt bons moments que ens durien amb els anys, potser no a ser bons amics, però si a compartir una bona pila d’amistats i a retrobar-nos per aquest món de contes i cançons del qual ell ara també en forma part. El seu petit conte ara s’ha acabat, en unes circumstàncies que ell mai hauria narrat, però la seva veu, el seu desig constant de viure i tota la seva creativitat podrem seguir-la vivint gràcies al què ell ens havia encomanat i també gràcies al seu gran llegat.