Orfebreria

18.10.2017

“El concepte del bé, és, amb molta probabilitat,
inherent a la naturalesa humana,
i els que infringeixen les lleis humanitàries
tard o d’hora acaben adonant-se’n,
sigui en ells mateixos o en els propis fills”
Nadejda Mandelstam

L’autoritarisme és inconfusible pel seu permanent mal humor, per la poca predisposició al somriure, per la seva intolerància a la riallada acompanyada d’una sempiterna expressió de bronca. És allò de “… s’ha acabat la broma!” que vam sentir dir a un membre del PP a propòsit del 9-N. Rostres amargats o tensats per una mala digestió crònica.

No falla, els totalitarismes es complauen en els rituals de l’amenaça i, per aquest motiu, el llenguatge de les parades militars d’exhibició armamentista és el preferit per a les demostracions de força, per ensenyar les dents a tothom incloent els més desprevinguts.

Les pobríssimes coreografies de blocs humans uniformats avançant amb passes marcials, només admeten l’excepcionalitat de gossos ensinistrats amb cadena al coll i alguna cabra. La trompeta és un dels instruments predilectes perquè es pot tocar amb una ma, mentre l’altra queda lliure per a l’ús del sabre o l’escopeta. No hi fa res si es mostren, a velocitat lenta, carros de combat sofisticats, el gust per concitar la por és el mateix de sempre, el que deuria inspirar la primera i primitiva filera de soldats amb bastó a ritme de tam-tam. De tant en tant un soldat, esternuda o es desmaia i esguerra la festa enclenxinada.

Un altre dels distintius és el del camuflatge. Cares pintades de color verd fosc o negre de sutge, cascs i viseres integrals, ulleres fosques o passamuntanyes fan d’escut per garantir l’anonimat dels executors d’ordres d’intervenció, obeint la consigna “a l’atac!” encara que es tracti de cues una mica sinuoses de gent desarmada, de totes les edats, esperant per votar a la porta d’un o altre col·legi electoral, com el passat 1-O.

M’havien explicat que no donar la cara és de covards, que intentar persuadir algú d’una idea no és possible a cops de peu -no funciona- i que repartir llenya amb mala sang per rescatar un botí low cost fet a la Xina pot fer riure. Massa uniformes per uns resultats tan galdosos.

Els prop de nou-cents ferits per causa del referèndum del passat primer d’octubre mereixen que els recordem, que ens recordem que la llibertat de pensament, d’expressió o de votació no és delicte, cal insistir-hi, no fos cas que ens tornéssim insensibles als drets humans de tant com s’estan trepitjant.

Els qui van entomar en el propi cos els rigors de les forces de desordre i inseguretat, haurien de ser els primers a conèixer l’allau d’anècdotes, de gags, de complicitats i de situacions divertides viscudes per la ciutadania aquella jornada, tràgica i alhora còmica. Tenen el dret preferent de contrastar la seva experiència dolorosa amb l’anecdotari que va generar un treball acuradíssim de molta gent que va fer possible la celebració d’un referèndum. Que per cada “no hi haurà referèndum” hi va haver un fotimer de col·legis electorals on no hi va faltar de res: urnes, paperetes, sobres, votants.. . Que les imatges de les agressions patides van escampar-se immediatament arreu del món, que van caure totes les màscares i que els intents de manipulació i de tergiversació del concepte genuí de democràcia ja no colen, per molt garrot que s’exhibeixi.

Al costat de l’eficient xarxa de voluntaris, cal reconèixer també la feina de totes les persones que durant i després de l’1-0 van atendre i curar totes les víctimes, gent anònima que va recollir, consolar, tranquil·litzar, escombrar, acompanyar, prendre mides per refer mobles, canviar vidres, esforçant-se per restablir la normalitat a tants col·legis violentats, animant grans i petits i a poc a poc, ajudant a netejar les ferides físiques i morals dels atacs salvatges contra gent indefensa.

Cada empenta, cada cop, cada crit, cada vidre trencat, cada porta rebentada, cada pany forçat són la demostració d’una profunda mala jeia, d’una desesperació incontenible per no haver viscut una escola de qualitat, com un atac d’enyor dels bons mestres o d’ impotència per haver de resignar-se a la befa de les urnes de plàstic que semblaven cubells més que no pas trofeus. Hi va haver tímides veus de penediment.

Tots vam patir, uns més que altres, però com a col·lectiu humà de més de dos milions de persones, tenim l’obligació de recordar aquell dia perquè a més de vèncer molts obstacles vam aconseguir fer realitat el dret a decidir sense por. Gairebé com passa en alguns contes, quan algú aconsegueix penjar la llufa a un ogre d’aquells forçuts i malhumorats que no riuen però que fan riure tant.

Pura orfebreria* social.

* Ofici de treballar els metalls preciosos